DONAL I HILLARY
Estàvem parlant entre amics i quan va sortir el tema ho vaig dir: “Jo preferiria que sortís el Donal Trump”. Tots els que ho van sentir es van posar seriosos, van deixar de parlar i, com si s’hagués aparegut el diable em van mirar amb una altra cara. La nostra amistat perillava. Com podia ser que l’expressió lliure d’un pensament pogués influir d’una manera tan radical amb els lligams de tota una vida? Vet aquí l’enorme poder de la premsa.
I la veritat és que a mi tan me fa qui guanyi als Estats Units. I dic que tan me fa perquè considero que amb unes mil·lèsimes de diferència faran exactament el mateix. L’Obama ha actuat exactament igual que va actuar George Bush, aquest igual que en Clinton i que el Ronal Reagan. Tots ells han afavorit les decisions dels governs espanyols en el que fa a Catalunya. Per tal, que guanyi qui vulgui, i si els ho fa passar una mica malament, doncs millor, perquè sàpiguen com ens ho estem passant nosaltres.
El que sí que m’ha influït en la meva preferència ha sigut la informació tendenciosa dels periodistes de TV3 (i suposo que també els de les altres cadenes de l’estat espanyol). Em vaig fixar en la manera de donar les notícies durant tota aquesta campanya i sempre ha sigut exactament igual, informar de qualsevol cosa bona de la Hillary i de totes les dolentes del Trump. Quan sortien imatges, sempre es veia al Donal enfadat i la Hillary somrient. I això no s’ha de fer, perquè és molt lleig. Influir d’aquesta manera tendenciosa sobre el pensament dels catalans hauria de ser delicte.
Jo em preguntava que de què els ve als nostres periodistes això de prendre partit per un dels candidats. A quin lloc del nostre full de ruta hi diu que hem d’afavorir l’opinió a favor de la senyora Clinton? És intolerant que vulguin induir a tots els catalans a favor d’un sol pensament. Si t’ho mires fredament, ha sigut una massacre televisiva, fins al punt que tothom pensa el mateix. Sortiu al carrer i pregunteu. El resultat us sorprendrà.
Jo ho he fet. Com que em sentia insultat en la meva intel·ligència, vaig fer l’esforç de detectar la magnitud de la tragèdia i procurava preguntar a tothom qui tenia a mà: Tu, qui prefereixes que guanyi les eleccions als Estats Units? I la resposta era sempre la mateixa amb diferents graus de passió, la Hillary! N’hi havia que ho acompanyaven amb una relació dels defectes del Donal Trump, com si ells fossin experts coneixedors de les intimitats d’aquell senyor, podríem dir veïns d’escala, o cosins de primer grau. No s’adonaven que estaven repetint com a lloros allò que els havien impregnat els forjadors d’opinió de casa nostra. I si qüestionaves el seu punt de mira s’ho prenien com un insult personal.
I tan gran és el mal que provoquen, que fins i tot la meva esposa em va retirar la paraula a estones. Des d’arguments tan poderosos com “Amb tu no s’hi pot parlar”, o “no sé com et tornes”, fins a “tot ho critiques”. No s’hi val de res que intentis argumentar la perversitat de les arts televisives, no eren vàlids cap dels arguments per clars que fossin “Fixa’t que sempre surt el Trump enfadat i la Hillary rient”, sempre prevalia la latència del missatge televisiu.
Jo repetia que els periodistes de casa nostra haurien de ser imparcials, explicar què diu un i què diu l’altre, amb quins aliats compten, quines menes de polítiques volen aplicar. I que era injust que prenguessin partit a favor d’un i sempre contra l’altre. Deia “I si guanya el Trump? Amb quina cara aniran els nostres ambaixadors a demanar empara contra Espanya?” Impensable, no podia guanyar de cap manera.
Però veia algunes informacions contradictòries, com ara que les enquestes els donaven empatats “amb una lleugera avantatge per la senyora”. A veure, savis de la informació, si estan empatats vol dir que hi ha molts americans que no el veuen tan dolent a ell ni tan bona a ella com ens fan veure a nosaltres. Si a més a més hi ha un quinze per cent d’indecisos vol dir que és molt probable (o quasi inevitable) que guanyi Trump. Però només ho veia jo.
No anem bé amb aquesta gent davant les càmeres. Recordo la Guerra del Fletan amb el Canadà l’any 1995, on tots vam arribar a pensar que Espanya tenia raó i els canadencs s’havien tornat bojos. Recordo les informacions contra Israel en la que els palestins que apunyalaven jueus eren poc més que sants. Recordo la Marxa Verda dels marroquins contra els saharauis on ens feien veure que els marroquins no se’n sortirien. Recordo la guerra de tot el món contra el Saddam Hussein on semblava que els iraquians tenien unes armes fabuloses. I no parlem del tema dels refugiats on no hi ha discussió possible perquè et poden titllar de feixista cap amunt. Ningú no qüestiona els orígens dels conflictes. Els mateixos governants que va mantenir Franco al poder en contra nostra, són els que han intervingut a Líbia, a l’Afganistan o a l’Irak per treure els governants dient que no eren democràtics. Marededéu, que desemparats que estem!
Jo, avui no estic més content que ahir pel fet que hagi guanyat Donal Trump, al contrari, estic desolat veient com ens fan anar aquesta gent de la televisió, que ens obliguen a prendre partit per una opció escollida per algú que paga bé. I si no segueixes el ramat et tornes un leprós.
A veure si hi ha sort i quan siguem independents, aquesta sigui una de les moltes coses que es puguin arreglar.
Aleix Font 9 de novembre de 2016
