CONTES DE LA COLÒNIA GÜELL – LA BOMBETA
Fàbrica de la Colònia Güell
Avui he anat caminant fins a la Cope per a comprar una bombeta a la ferreteria (Cope: Ciutat Cooperativa de Sant Boi. Pels de la Colònia Güell, La Cooperativa, o cumpretiva, és l’edifici de l’antiga botiga obrera del carrer Claudi Güell). Fa molt bon dia i convida a caminar. Just al passar la riera hi havia un grup de cagagossos fent tertúlia o festejant, que mai se sap. Els seus gossos, juganers, han vingut corrents al meu costat, m’han ensumat i han marxat sense ni tan sols mossegar-me una mica, ni que fos perquè els seus amos em poguessin dir allò que diuen sempre “Que estrany?, mira que no mossega mai!”.
A la ferreteria hi havia cua. El Raul dóna conversa a tothom i no necessàriament parla de ferros (de claus d’estrella, de rosques mètriques, o femelles sisevades) sinó que a un li preguntarà per la dieta de la pastanaga i a un altre li parlarà del seu veí que té la síndrome de Diògenes. La ferreteria del Raül té l’estil d’aquelles botigues d’abans que hi entraves per Sant Joan i en sorties per Sant Pere.
Quan m’ha tocat a mi m’ha preguntat per la bombeta que em va vendre no fa gaire, de leds i baix consum “aquella que no es fon mai”. Quan li he explicat que se m’havia fos i en venia a comprar una altre m’ha dit que això era per la obsolescència programada, que els fabricants planifiquen la durada de les coses a fi de revifar el consum “Porqué si no no saldremos de esta crisis”. Llavors tothom s’ha posat a dir la seva i n’hi havia que deien que hi havia una bombeta a una caserna de bombers dels Estats Units que havia complert cent anys i encara funcionava, i d’altres deien que ara a les bombetes hi posen una cosa perquè no passin de mil hores. La meva devia ser de les bones, perquè no ha durat ni un mes.
I no sé per què, m’he posat content. He notat que formava part d’aquesta generació moderna, amb empenta que, uns emprenent i els altres comprant, farem que la crisi es fongui com un gelat de cucurutxu.
Quan de tornada cap a la Colònia Güell he passat pel costat dels cagagossos anava rialler, com inflat d’alegria. I el grup m’ha mirat malament, com si no fos normal que estant ells allà, amb els seus gossos al mig del camí hi hagués algú que hi passés content.
Ara he posat la bombeta nova, m’he assegut a la seva vora i vaig mirant el rellotge de tant en tant. És molt estrany, ja fa més d’una hora i encara funciona. Així no anem pas bé. No és aquesta la manera de sortir d’aquesta crisi.
Aleix Font.
