Avui la Cóncep i jo hem anat al riu. Com cada dia, faci fred o calor. Avui i ahir ens fa calor, molta calor, d’aquella que s’arrapa a la samarreta i et fa somiar cerveses o gots d’aigua ben fresquets. Cinc quilòmetres en total, els mateixos de cada dia que ens fan veure dia a dia com creixen les tomaqueres o com llauren les carxoferes ja envellides de flors liles. Alguns pagesos ens saluden i d’altres ens odien perquè es pensen que som guaites de les brigades del sac que alguns vespres els hi plomen les collites. Nosaltres impassibles a l’odi judicial fem la nostra feina, que és complir el sagrat deure sanitari de caminar com a mínim mitja hora cada dia.
Per la gent de la majoria de pobles dels voltants del Llobregat, anar al riu és caminar per camins plans voltats d’horta i creuats d’infinitat de regadores que alguns dies duen aigua i d’altres no. Aquest sistema de regada “a l’estesa” és antiquíssim. Jo tota la vida que l’he vist i el meu pare també; el meu avi ja hi regava un tros des que va arribar a la Colònia expulsat de la guerra de Cuba per una d’aquelles malalties tropicals, malària o alguna altra febre inacabable. En el llibre de Lluís Monjas titulat Santa Coloma de Montpedrós, una comunitat rural feudal d’època medieval, ja ens parla del Pla com a zona altament cultivada, i alguns diuen que potser ve dels temps de moros (cosa poc creïble perquè els moros no s’hi van entretenir gaire al territori). D’altres diuen que són dels temps dels romans.
Com que en aquestes passejades de cada dia sempre hi ha moments per pensar, jo calculo que el sistema de canalitzacions deu ser tant antic com la construcció de la resclosa. Vet aquí si n’és de senzill calcular els anys que fa que es rega a l’estesa: Quan es va construir la resclosa?, o més senzill encara: quan es va construir el canal? Confesso que ni tinc estudis d’enginyeria ni tan sols d’historiador i que el meu únic mèrit és parar l’orella, i dit això us insinuaré que els canals es van construir majoritàriament per conduir aigua a les fàbriques tèxtils, i si un més un fan dos, podríem dir que les regadores del pla deuen tenir poc més de cent anys. I com regaven, doncs, abans? Doncs amb un dels sistemes més antics del món: o bé amb la pluja, o bé amb les inundacions que sistemàticament es produïen cada anys amb les pluges de les acaballes de l’estiu.
Si això fos cert, i poques vegades m’equivoco quan les meves teories passen de l’orella al pensament passant pel cor, sospito que el repartiment de les parcel·les per mujades, que van entre els camins paral·lels que circulen perpendiculars al riu, també deuen tenir aquesta antiguitat. Fora fàcil d’escatir pels grans historiadors que viuen a cada poble, n’hi hauria prou en dibuixar els plànols que deuen estar inscrits en els títols de propietat dels camps que passaven de pares a fills, o de venedors a compradors, però, és clar, les coses potser no són tan fàcils d’esbrinar. Segurament que a les escriptures no hi deu constar “terreny entre el camí de l’estació i el camí de la torre Salvana”, sinó més aviat hi deu dir coses com ara “la zona inundable quan la pluja de Sant Miquel tan sols cau durant un dia”, o bé “terreny entre la riera del Cagarrell i la soca del pollancre esquerdat”. També podria ser que els pagesos propietaris de terrenys del Pla fossin convocats en assemblea quan van planificar la construcció de canals, regadores i recs, i es repartissin de manera equitativa els quadrats que en resultaven. Bé, sigui com sigui són suposicions a l’espera que algun dia algú ho confirmi o ho desmenteixi. De moment a mi ja m’està bé.
En dies com avui que el sol estarrufa de plaer les sargantanes a les parets de la torre Salvana, la gent de la Colònia caminen encongits i resignats de la calor que ens aclapara. “Ara aneu a caminar? Que no ho veieu que us desfareu com un gelat de nata?”. I nosaltres sense fer-los cas caminem obstinats i somrient perquè sabem que les coses canvien només sortir del sot de la Colònia. Tant bon punt encetem el camí de terra, just passat el canal, ja comença a bufar la marinada, aquell vent creat pels Déus de l’antiga Grècia per donar plaer a la humanitat. Durant el matí, la marinada ve de mar i s’enfila cap a Montserrat. Aire més o menys fort d’una fresca de qualitat, d’aquella que et fa somriure de felicitat. Durant el nostre trajecte d’anada rebem l’airet del costat dret i, quan girem en direcció a Sant Boi, ens ve de cara, i a la tornada és al revés perquè tot el cos té dret a viure, ara ve d’esquena i del costat esquerra. Fins que entrem a la Colònia i el vent s’atura per entrar, en contrast, a la bullidora dels carrers assoleiats. No és que la Colònia sigui un poble especialment calorós, però a diferència d’on hi mana la marinada s’hi viu la diferència.
I durant el trajecte de tornada, feliç de marinada i contents de tornar a casa, la mirada al dibuix de les muntanyes em fa pensar: Sant Antoni… Rabatxí… Mas Sala… Can Cartró… Pi de can Cartró i coll de can Biscarri. Més cap al sud hi ha els caps de bosc de Santa Bàrbara i del Minyonet, l’Estret de Roques i Sant Ramon. La muntanya més alta d’aquest conjunt és la de la Creu de Can Cartró, que abans estava coronada pel Pi de Can Cartró, un exemplar gegant que els mariners que venien de Mallorca en feien referència per entrar al port de Barcelona. Una ventada el va aterrar i des de llavors va passar a ser llegenda. Jo no el vaig viure i el meu pare no el va veure; però hi ha fotografies d’aquelles que semblen dibuixades on s’hi veu gent encorbatada que intenten abraçar-lo entre mitja dotzena de persones. Al seu lloc ara hi ha una creu que assenyala els quatre termes: Santa Coloma de Cervelló, Sant Boi, Sant Climent i Torrelles. Caminant venint del riu sé que al darrere la muntanya de la Creu hi ha la Creu del Querol, i de pensar-hi cada dia em vénen aquelles ganes d’anar-hi que només puc comprendre jo. “A la Creu del Querol vas? Que t’has tornat boig?”. I només jo sé que no hi ha ni calor ni cansament sinó les il·lusions que et mana el cor.
Avui hem anat al riu, la Cóncep i jo, i demà hi tornarem. I l’aigua lliscarà per les regadores, i els esplugabous seguiran en processó la fresa dels tractors, i les xinxes criaran a les malves, i les caderneres refilaran al mig de les pruneres, i els pardals faran piu piu, i un pagès ens mirarà amb recel, i uns biciclistes, i l’AVE passarà rabent, i un esparver planejarà suspès al cel, i un núvol blanc traurà el nas pel costat del Micaló de Sant Antoni, i el cel blau, i la marinada, i l’estelada al damunt la torre Salvana,i el rengle d’àlbers del canal i els rengles de barraquetes de canyes per enfilar-hi tomaqueres, i dues granotes raucaran una allà i l’altre més enllà, i uns magrebins ajupits sobre les plantes, i un tren veloç que se’n va cap a l’Espanya, i un de més petit va fent per la banda de ponent, i remor d’autopista, i silenci vegetal, i, si tenim sort, un bernat pescaire encetarà el vol majestuós per aquest país d’aigua que és el seu, més que el meu, més el vostre, més que el d’ells. I unes formiguetes faran renglera d’un costat a l’altre del camí. Vet aquí el dibuix del Paradís.
Aleix Font, 8 de juny de 2021.
