on els llops anaven a ramades i es menjaven als pastors
Hi havia un lloc mític de la nostra infantesa més enllà de les muntanyes que vèiem cada dia quan miràvem a ponent: el coll de la Creu del Querol, situat al lloc més pla per passar de Torrelles fins a Sant Climent, i també per transitar fins a Sant Boi o a la Colònia Güell. Fa molts anys, tants que ningú no en recorda els fets concrets, un pastor hi va morir per defensar els seus bens de la llopada. Diuen que al cap de moltes hores, o potser dies, de no arribar a casa, un escamot es va enfila a la muntanya per trobar-lo mort al costat d’altres bens i d’algun llop ferreny i fastigós. Sembla ser que en la realitat de la ciència mai cap llop no ha atacat a les persones, però en la imaginació i el misteri dels contes antics, moltes vegades s’hi havien enfrontat. Sigui com sigui, la llegenda queda, i allà al coll muntanyenc sempre hi ha hagut la creu de remembrança d’aquell pastor valent que va morir per deixar-nos la rondalla.
Nosaltres hi anàvem per traspassar els límits de frontera establerts a la carena que va de Sant Antoni fins a Sant Ramon. Sortíem pel camí que començava a Can Julià al costat de l’entrada de la mina, continuava planejant pel costat de la riera i sempre amunt arribava a les vistes de Can Salgado. Llavors ens enfilàvem fins a tocar de la masia i pel caminet dels bancs de pedra ens situàvem a les vistes, bosc avall, de Santa Bàrbara. Pujada amunt passàvem el trencall que portava a can Cartró, i per corriols que esquenajaven (d’esquena, no d’escàner) la muntanya de la Creu de Can Cartró arribàvem al coll que ara en diuen de Can Biscarri. I en aquest punt ja perdíem de vista la plana del Llobregat i el mar al fons, per endinsar-nos a la muntanya inacabable que tant ens podia dur a Torrelles com a Begues si haguéssim volgut.
Vaig conèixer una dona de Torrelles nascuda just abans de la República, que de petita treballava a Barcelona. En aquells anys de privacions de la posteguerra, treballar a Barcelona era una sort i també una categoria social. Però per qüestions d’horari no hi havia altre remei que caminar fins a Sant Boi per buscar el tren, cada dia, al matí d’anada i al vespre de tornada. Era petita, catorze anys o potser encara menys. Em deia: a l’anada tant me feia, caminant la pujada i baixant a saltirons fins l’estació de Sant Boi quasi que ho feia de gust, però al vespre quan ja era a l’estació de Sant Boi i veia aquelles muntanyes que s’enfilaven cap al cel vermell i s’enfosquien de pressa, em queia l’ànima als peus. Puja que pujaràs pels camins de bosc fins arribar a la Creu del Querol on m’hi esperava el pare, i després, calladeta, xino xano fins a Torrelles per sopar, dormir i a esperar l’endemà. A mi, aquesta història antiga em feia basarda i m’imaginava una nena tota sola pels camins alzinats que segurament esverava els gossos de can Pubill i can Palós. Impensable amb ulls d’avui en dia.
La Creu del Querol també era l’entrada de la mítica Font del Porro, on els boscos immensos eren promesa de cistells plens de rovellons. Per allà es podia arribar als mítics boscos enlairats de Can Guei (La masia estava al fons de la vall, ran de la resclosa), i carenejant sense aturador, resseguint el camí dels contrabandistes s’arribava a Begues on, segons explicava la gent gran, hi havia la repartidora de caliquenyos sense impostos, que descarregaven a Garraf els llaüts mallorquins. El meu sogre, de jove, hi havia acompanyat l’Àngel de l’Ateneu a carregar el fato per proveir de tabac l’Ateneu de la Colònia (després de la guerra el contraban es va canalitzar a través del port de Barcelona i el Carrilet que ho descarregava amb prevaricació als llocs convinguts).
A la Creu del Querol, amb el pare hi anàvem sovint a buscar bolets. Un dia hi vam veure un llop. A nosaltres ens va semblar que era un gos, però alguna cosa que no era del cas ens va deixar una mica intrigats. Més tard va córrer la veu que se n’havien vist per les muntanyes de l’Ordal provinents de les muntanyes prepirinenques de les serralades del Cadí, i entre el pare i els germans ho vam comentar “Era un llop”. Un altre dia hi vam veure una àliga. Va ser una visió màgica. Va aparèixer pel cim de la creu de Can Cartró. planejant va baixar fins al fons de la vall i, majestuosament va girar i amb un parell de ventallades d’ala va tornar a ser al cim i a desaparèixer per quedar gravada per sempre més a la nostra ment com si fos una epifania.
A la Creu del Querol hi havia camps de cirerers, de l’excelsa categoria de Sant Climent, i al terra hi havia una catifa de maduixeres d’unes maduixetes petitones com grans d’arròs. Nosaltres amb paciència en collíem fins que ens avorríem per fer-ne tan sols una almosta que ens cruspíem amb una sola bocada. Amb els anys vaig pensar que bé devien tenir propietari aquelles maduixeres, però en la nostra infantesa ni ens passava pel cap que ningú ens pogués renyar per collir aquelles minses boletes vermelles que encara ara en recordo l’olor. La Creu del Querol és terra de llicorella, aquella pissarra escrostonada per la intempèrie dels anys. És una terra que fa pàtria i fa goig de grapejar. Allà, a part de la flora habitual dels nostres termes, també hi trobarem la ruda d’olor ancestral; també una sanefa de figueres de moro al costat més soleiat de la muntanya i que a primer de maig esclaten d’unes flors que a d’altres indrets serien motiu de peregrinació i d’homenatge.
Ara que ja em costa fer pujada, però que encara en faig, estic ben convençut que la Creu del Querol és la nostra muntanya sagrada, on hi viuen els nostres morts per olorar primaveres o sospitar rovellons. Al punt precís de l’entreforc dels camins dels quatre pobles, al seu rodal s’hi poden aplegar tot fent rotllana per parlar de nosaltres, per explicar com ens va o com ens arreglem, per desitjar-nos alegria i per estalviar-nos cap dolor. Jo crec que si algun dia teniu la sort de passar-hi al moment que cau la tarda quan no hi hagi ningú més, potser si esteu atents veureu alguna cosa, una ombra, una llepada de llum que us farà esborronar de transcendència. Us ho dic perquè a mi m’ha passat. No sempre, però alguna vegada, impensadament hi he viscut el goig de saber-me immortal.
Aleix Font, 6 de juny de 2021
