RES NO ES POT AMAGAR
Consell Comarcal del Baix Llobregat
190 pàgines
Premi literari Delta 2019-2020
A la contraportada, en el currículum hi diu que Conxa Solans és nascuda a Vinaròs i és llicenciada en història moderna per la UB. Ha participat en l’obra col·lectiva Les dones i la història al Baix Llobregat i en la col·lecció Les veus del silenci, etc. I pescant a internet hi trobo que és llicenciada en Història Moderna per la Universitat de Barcelona, sòcia i membre actiu del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Directora de l’Oficina d’Ocupació de Sant Vicenç dels Horts de 1993-2007. S’ha dedicat a la recerca i divulgació històrica de Molins de Rei i del Baix Llobregat. Té diverses publicacions sobre Molins de Rei i Begues durant l’època moderna i contemporània.
En global el llibre de Conxa Solans és un bon llibre, o més ben dit, una bona història. Tracta de la vida d’una dona des que és noia fins la vellesa. Abans de la guerra es mig enamora d’un xicot, però per obediència familiar ha d’optar per un matrimoni, pactat entre pares, amb un home pràcticament desconegut, ex seminarista i més gran que ella. El trasbals de la guerra i tampoc la postguerra no l’afecta tant com a la resta de catalans gràcies a que els pares no estan malament, econòmicament parlant, i a les connexions amb el clero pels estudis del seu home, però sobretot per la feina que els proporciona un pròfug que van tenir amagat durant la guerra, la qüestió és que es mouen en una opulència gens habitual en aquells terribles temps.
Però vet aquí que no n’hi ha prou amb un marit que la venera, que li proporciona tots els luxes que es poden permetre, i amb un fill que estima, sinó que per unes circumstàncies miraculoses, sense ella voler-ho i sense que hi hagi tampoc cap agressió violenta, es troba lligada a un altre home que encara s’estima més que el seu propi. Llavors sí que se n’adona que el règim feixista és molt dolent, perquè no li permet ni la poligàmia, ni el divorci, ni la infidelitat, ves per on. Però la vida dóna voltes, la Terra gira i les aigües s’acaben aplanant. Com us ho explicaré sense que us aixafi la guitarra? Podríem dir que la vida sempre acaba bé, encara que el final sempre s’acaba morint (suposo que això ja ho sabíeu). Les vides sempre són vides, tan si estàs al Congo com si ets cambrer del Ritz, cadascú viu la seva vida i la protagonista també viu la seva.
A la contraportada s’explica que aquesta és la 10ª edició Premi literari Delta de narrativa escrita per dones, i diu: El Baix Llobregat té una llarga trajectòria en el desenvolupament de polítiques d’igualtat de gènere, encaminades a eliminar les desigualtats que encara avui persisteixen entre homes i dones, i l’àmbit literari no és una excepció. Dit això, més o menys haureu intuït que l’obra va d’això, d’una novel·la escrita per una dona i amb temàtica “de dones”, cosa que, naturalment ja de per si no deixa de ser una rèmora devaluant. Primerament no crec que les dones no tinguin visibilitat en la literatura catalana actual i només cal veure la quantitat d’obra genial escrita per dones en els darrers temps (Ada Castells, Anna Ballbona, Blanca Busquets, Cèlia Sànchez-Mústich, Coia Valls, Estel Solé, Eva Baltasar, Irene Solà, Jenn Diaz, Mar Bosch Oliveras, Maria Climent Huguet, Marta Carnicero, Marta F.Soldado, Marta Orriols, Núria Cadenes, Núria Gras, Imma Monsó, Susanna Rafart, Teresa Solana, Tina Vallès,….) i que no han accedit a premis de primer nivell emparant-se en la segregació per gènere que significa aquest premi Delta “només per autores”. I segonament, no crec que sigui la millor manera d’encarrilar la qualitat literària de cap escriptora, ans al contrari, intueixo que una dona amb grans qualitats, com demostra Conxa Solans en aquest llibre, pot quedar encasellada i retirada dels grans circuits de promoció literària després d’haver accedit al procediment del Premi Delta.
Entra aquesta obra escrita i publicada, i la de les altres escriptores també guanyadores de premis literaris que no han tingut el privilegi de la segregació positiva, és que les altres, han hagut de passar pel circuit de les agències literàries, i aquestes tenen la virtut d’unes professionals que les assessoren i aconsellen en l’estil, en les paraules, en les frases i inclús en possibles finals, en altres inicis i també en diferents zones centrals del relat. I, diguin el que diguin, les professionals coneixen molt bé la seva feina, molt més bé que les voluntàries i voluntarioses feministes dels ajuntaments que no és que no estiguin capacitades, sinó que no tenen la missió d’aconseguir grans obres de la literatura nacional, sinó que tan sols intenten ser justes a l’hora de triar entre altres escriptores que concursen a premis literaris de dones, només. Suposo que algú pensarà que la meva exposició no és justa, però què pensaríeu si hi hagués un concurs de pintura on només hi poguessin accedir pintores, o un concurs de música només per músiques?. En fi, que no penso que sigui la millor manera d’equilibrar la igualtat practicant una segregació a la inversa. La igualtat s’aconseguirà amb igualtat, això sí, vigilant que no hi hagi discriminació de gènere en cap sentit.
Aleix Font, 31 de maig de 2021
