Silkwood és una preciosa pel·lícula que l’heu de veure si no l’heu vist encara, i que l’heu de tornar a mirar si fa temps que ho vàreu fer i us voleu tornar a emocionar. De fet Silkwood és el cognom de la protagonista, Karen Silkwood, interpretada per Meryl Streep.
Karen Silkwood treballa a una central nuclear d’Oklahoma i poc a poc va veient coses que no haurien de ser i que l’aboquen a formar part del sindicat, que pressiona perquè es compleixin les normatives de seguretat laboral. Les centrals nuclears són empreses que mouen molts diners, moltíssims, tants que els propietaris estan disposats a fer coses horribles per tal de mantenir els beneficis que en treuen, uns beneficis tant desorbitats que possibiliten comprar policies i fins i tot jutges, tal com va passar a Mallorca en un judici per circumstàncies similars. I ella, Karen Silkwood, lliri a la mà, no calcula els riscos encara que el seu company en passi ànsia.
Karen Silkwood té un company, Drew Stephens (interpretat per Kurt Russell) que és un bon xicot però a l’estil americà, o sigui, que si cal pot posar les seves coses dins d’una bossa i marxar de casa. Però també a l’estil americà, quan cal torna a casa per recolzar la seva xicota infectada de radioactivitat i al punt de mira dels lacais de l’empresa. També conviuen amb Dolly Pelliker (Cher), una noia lesbiana mig enamorada de Karen que quan convé duu a casa una amiga que li fa de parella. En realitat tots tres formen un grup entranyable, necessari i compacte.
Per tensionar l’ambient, alguns companys no estan d’acord amb el sindicat i preveuen que si molesten gaire l’empresa, pot acabar tancant, cosa que els abocarà a l’atur, i ells necessiten cobrar cada més, encara que això comporti algunes contaminacions eventuals. La pel·lícula tindrà un final que no goso revelar per si encara queda algú que no l’ha vist. El que sí que us puc dir és que és emocionant, amb escenes mítiques altrament dites obres d’art. I tot el conjunt, de relat, d’interpretació genial i de denúncia va embolcallat per la música canònica de Georges Delerue que per ella sola et tramet a pensaments d’una vida que va passant i que sovint no sabem valorar prou.
Veient aquesta pel·lícula vaig pensar que devia ser de les primeres que feia Meryl Streep (es veia tan jove!), però consultant a internet veig que no és així, perquè aquesta d’ara la va fer l’any 1983, i en canvi El Caçador va ser de l’any 1978, i Júlia el 1977.
Cher tampoc va iniciar la seva carrera amb aquesta pel·lícula (va ser l’any 1965), però les que tenia més presents: Les bruixes d’Eastwick i Encís de lluna, van ser posteriors, o sigui que la imatge de joventut que hi fa a Silkwood era correcte.
Insisteixo en el que ja he dit al començament: si en teniu ocasió mireu aquesta pel·lícula i ja veureu com us agradarà. Perquè té un no sé què (potser la gran interpretació dels artistes, potser la música, potser les imatges mítiques o pel toc del director – Mike Nichols) que la fa única, meravellosa i imprescindible en el record de les grans pel·lícules.
Aleix Font, 29 de maig de 2021
