PREMI SANT JORDI 2020
Enciclopèdia catalana
421 pàgines
Victor Garcia Tur ha escrit un llibre circular. Sabeu què és un llibre circular? Sí, home, és un llibre o una història d’aquelles que comencen pel final i que després continuen més o menys per una mena de present i que al final t’ensenyen el truc i dius “Ara ho entenc!”. Però també hi ha vegades que penses que t’haurien estalviat molts desencisos si algú t’ho hagués advertit, si alguna pista intencionada t’hagués guiat al camí bo, al de la comprensió i al del gaudi que es mereix tanta estona de llegir no saps per què. L’exili de les paraules, l’oblit de l’idioma i dels records, la duresa del futur que es veu venir. Tot això m’he perdut per haver encetat malament (jo) l’inici de la circumferència.
Victor Garcia Tur ens ofereix un llibre exòtic, especial, un llibre que evidentment no era per a mi i que d’entrada, ja us ho dic ara, en general no m’ha agradat. Ei, que té moments bons, frases inspiradores com els d’aquella pel·lícula Agost, o moltes d’altres, en que la trobada familiar enceta converses, algunes desavinences i fins i tot trencaments definitius. Però també té esculls incomprensibles pels lectors, com ara jo, que no estàvem advertits d’aquesta circumferència del relat.
Comença amb cinquanta pàgines per escriure un sol paràgraf. A la primera pàgina només hi diu “Tot anirà bé” i a la segona “Tot anirà bé. Si la llengua s’acaba no passa res.” I a la tercera hi afegeix “….Si consideres el suïcidi,” etc. I els que són com jo al·lucinen perquè encara no sabem que estem llegint un llibre circular (Si ho arribo a saber, com hauria gaudit d’aquest començament!). I a continuació ens explica una trobada familiar en motiu de celebrar l’aniversari de la mare, l’àvia, la mestressa del clan. I parlen, diuen coses i vas endevinant que la Laura és la mare de Jean-Ethier i Héloïse, o que en John és el marit d’Anne-Sophie o que la Marie és la mare de Laura, d’Anne-Sophie i de JP i de l’Hèléne. Molt més tard sabràs què és un alabarder, encara que posats a fer no és gaire important, tot i que t’entrebanca la lectura.
He trigat una mica a localitzar la ubicació del lloc on passa (més endavant, el text mateix t’indica que estan a la vora un llac del Quebec). Tampoc no saps, perquè enlloc no ho diu, si es tracta d’una traducció d’un llibre francès o bé d’un text inèdit en català, fins hi ha un moment en que la lletra menuda dels comentaris adverteix que “en l’edició en francès hi havia…” etc. Pel meu gust també abusa de modernes “llatinades”, o sigui, de paràgrafs en anglès o en francès. Ja ho sé que al Quebec s’hi parlen aquests idiomes, però posats a fer ja podia haver fet tot el llibre en francès. Aclariment: em molesten, em fan fàstic aquests autors que pressuposen que tothom sap anglès com ells (com aquests locutors que se’n riuen dels qui no pronuncien bé l’anglès i no saben un borrall d’alemany, de rus i a vegades ni de català). Els diria que la generació antiga també ens mereixem el respecte de poder llegir un llibre sense haver d’obviar línees senceres pensant que no deuen ser importants.
Un cop donada la circumferència te n’adones que és un bon llibre, però sincerament no el puc recomanar als meus amics sota risc que ho deixin de ser. Deu pàgines finals, al meu parer, no en justifiquen quatre-centes de desorientació. No sóc ningú per donar consells als grans escriptors del meu País, però….. si l’escriptor fos un bon amic meu que me l’estimés tan com per córrer riscos d’ofendre’l, li diria “Home, potser n’has fet un gra massa. Només que haguessis anticipat una paraula, un petit indici d’orientació, una llumeta led per no ensopegar amb les pedres del camí, quina gran obra hauria estat, quins moments de bellesa hauria descobert, quines sensacions d’eternitat”. O sigui, que potser espatllant la intenció de l’autor, però amb ganes d’ajudar als meus amics els podria dir: Llegiu-lo. Però si tu fossis jo m’agradaria que m’aconsellesis d’encetar la lectura a deu pàgines del final, al capítol titulat Memorabilia. I llavors ja m’ho diràs.
És evident que tant en Miró com en Tàpies, abans de fer les grans obres d’art que han meravellat el món sencer també pintaven quadres d’aquells que n’endevines la intenció i que et deixaven meravellat. I el problema no són ells, evidentment, el problema rau en mi. Vet aquí el dilema.
Aleix Font, 24 de maig de 2021
