(Tengo algo que deciros)
El titol original és aquest, Mine vaganti, que en castellà serià “Cabos sueltos” i en català podríem dir “Assumptes pendents”. Però ells, van decidir traduir-ho “Tengo algo que deciros”, potser influïts per la versió francesa que es diu “Le premier qui l’a dit”.
Direcció: Ferzan Ozpetek
Guionistes: Ferzan Ozpetek , Ivan Cotroneo
Música: Pasquale Català
Artistes principals: Riccardo Scamarcio (fill petit), Nicole Grimaudo (companya del fill petit), Alessandro Preziosi, Ennio Fantastichini (fill gran), Ilaria Occhini (àvia), Lunetta Savino (mare), Elena Sofia Ricci (germana), Bianca Nappi (germana), Carolina Crescentini (àvia quan era jove), Carmine Recano (company)
Aquesta és una genial pel·lícula que ens parla de sentiments i de prejudicis, i també de l’evolució dels pensaments quan són modelats per l’estimació. Ens parla del mal perdurable que imposen les convencions i d’aquell sentiment de pensar que la vida hauria pogut ser diferent, no sabem si millor o pitjor, però al fons de la ment hi ha una porta mal tancada per on s’esquitllen anhels i retrets.
Ens parla d’una família rica italiana propietària d’una fàbrica de pasta. El pare creu arribada l’hora de traspassar la direcció de la fàbrica al seu fill hereu, i això, al fill petit (Riccardo Scamarcio) li sembla perfecte, perquè ell té altres aspiracions, vol ser escriptor. Aprofitarà un dinar familiar per a comunicar la seva homosexualitat, opció maleïda en uns llocs i en un temps, i ho explica al seu germà gran (Alessandro Preziosi), el que serà l’hereu del patrimoni familiar. Les coses no aniran com pensaven i la història transitarà per episodis imprevistos però típics, que s’imposen amb força al punt de fer perillar la convivència familiar i també la veïnal. Hi ha tòpics, però hi han de ser, ja ho veureu, perquè en aquesta pel·lícula res no hi sobra, tot té la seva intenció, una intenció altrament genial.
Si podeu veieu-la. Obriu els ulls a la interpretació, a la música, a les escenes, al paper que hi juga cadascun dels personatges i cadascun dels grups que marquen tendències. I gaudiu d’aquesta obra d’art com gaudiríeu d’un concert, o d’una gran pintura, o d’un clàssic del teatre mundial.
Aleix Font, 5 de novembre de 2022.
