DÉU – VET AQUÍ EL DILEMA

Déu - vet-aquí-el-dilema

DÉU, AQUELLA PÀTRIA PERFECTA QUE ENS ACOLLIRÀ DESPRÈS DE LA VIDA TERRENAL

 

Pare nostre, creador de totes les coses visibles i invisibles, tot poderós, tot ho veu, tot ho sap.

Quants Déus hi ha?

Com els veien els antics grecs i romans?

Som Déus? Com ens veuen a nosaltres els insectes, o els milers de milions de cèl·lules del nostre cos? Som uns deus terrorífics per a ells?

Com és Déu? Té forma humana tal com pressuposa la Bíblia quan ens va crear a la seva imatge i semblança?

¿Déu ho controla tot, ho supervisa tot, ens analitza un a un, a cadascú dels quatre mil milions d’habitants que hi ha a cada generació, més les que ja estan amb ell perquè s’han mort?

O no és així, i per tant hi ha moltíssimes coses que se li escapen? O només pren cura dels que se li adrecen?

Quantes preguntes admet Déu? Són infinites, o només n’admet una de sola: o hi creus o no.

Déu - vet-aquí-el-dilema
Moment de pensar en Déu

Per començar diré que parlar de Déu és encetar un tema perillós, moltes persones hi ha perdut la vida preguntant-ho, a molts llocs del món encara avui t’hi jugues la vida posant en dubte l’existència d’aquesta persona enigmàtica, invisible, insostenible a la raó. I molts d’altres, encara avui, també l’han perduda per no prendre-se’l seriosament, per parlar-ne amb lleugeresa, per no poder dissimular un somriure quan s’està parlant d’ell. No prendràs el nom de Déu en va, diuen els seus manaments, i els custodis de la veritat s’ho prenen molt seriosament això, sobretot per les pobres víctimes que no han estat del tot a l’aguait.

Déu - vet-aquí-el-dilema
Aquí hi habita Déu

A casa nostra, no massa anys enrere, aquests savis en la ciència de Déu et podien fer cremar si gosaves contradir-los. Era, per tant, una ciència perillosa. Si un matemàtic de renom es discutia amb qualsevol altra persona sobre les teories dels números, el màxim que podia passar era que et col·loquessin unes orelles de burro imaginàries. Si li deies a un legislador que tal llei no era correcte, el màxim que et podia passar és que formulés unes derivades de jurisprudències incomprensibles que et deixessin estamordit. Si et discuties amb un mestre fuster, o amb un picapedrer, o a un mariner, sobre el seu ofici, el màxim que et podia passar és que t’engeguessin a pastar fang. Però si cometies la imprudència de rebatre algunes de les immenses tonteries que han arribat a dir els de les sotanes, Maredéu, que Déu t’agafi confessat, perquè el mínim que et podia passar és que et gravessin a l’esquena el parenostre amb ferro encès. Així eren aquests angelets que tant ens estimen, els encarregats del nostre bé, de la nostra felicitat, els representants dels sants, els millors de tots. I dit això, esperant que els temps hagin canviat gosaré exposar les meves teories, amb el ben entès que sóc un dels rucs més ignorants en la temàtica. Tot i així….

Déu - vet-aquí-el-dilema
L’instant màgic de la presència de Déu

Tinc el convenciment que Déu hi és i que és un de sol. Això no significa que només hi hagi una persona, sinó que la idea de Déu engloba una sola voluntat. I això em diferencia de l’atractiva visió que en tenien grecs i romans quan deien que cada rovelló tenia el seu Déu, i cada ampolla de vi un déu dels bons i un de dolent si el vi era agre. No em digueu que no era bonic passejar per la muntanya i pensar que el déu de les alzines havia fet que hi hagués una bona ombra pels dies de l’estiu. O que als gorgs d’aigua fonda i clara hi vivien unes fades, emparentades amb les deïtats, que cantaven les cançons més dolces que s’havien empescat. Però encara que tot s’hi val a l’hora d’imaginar què hi deu haver al reialme de la fe, això no, això avui no s’aguanta. Déu és u perquè si vas tirant enlaire, les piràmides acaben en punxa.

Déu - Vet aquí el dilema
Àngels i arcàngels, els soldats de Déu

En canvi sí que crec que som déus, en certa mesura, i que Déu se’ns assembla d’una manera poderosa, immensa, que pot ser la fusió de milers de milions de voluntats que signen el conveni. Déu no pot controlar ell tot sol les nostres voluntats ni els més íntims somnis que ens fan viure móns millors. En canvi tenim aquell núvol de memòria que situem per la crosta del cervell i que ens fa ser o no ser, que ens va perviure o morir i que ens adhereix a l’essència de l’empresa col·lectiva i eterna que algun dia anomenarem Déu. Déu, per tant, és u i és tots.

Déu - Vet aquí el dilema
La casa de Déu diuen

La pregunta es ramifica. Si no hi creus vas al pou de l’oblit i allà se’t acaba l’existència. En canvi si hi creus pots començar a formular preguntes i de cadascuna en neix una flor que embelleix la imatge que prefigures: (És bo?, sí. Em comprèn?, sí. M’ajuda?, sí. Em guia vers la introspecció  que em fa reviure l’ahir i el demà?, sí. Em castigarà per allò que no vaig fer?, no. Rebré la garrotada perquè un dia vaig pispar cireres?, no.) Perquè si encetes el camí ja vas ben orientat i cada dia és millor, encara que a vegades no ho diries. El camí de llum va del pensament fins al teu cor. Acluques els ulls, dius jo quatre vegades i de sobte comença a ressonar el sentiment de majestat. Si jo sóc jo i ningú més, quan se’m mori el cos on aniré? On van els pensaments i la creença? Ja mai més al llarg de milions d’anys cap altre cos tindrà la meva consciència? I quan t’adones que no pot pas ser comences a llucar la certesa dels futurs i dels passats renaixements, d’aquell projecte que madura poc a poc i que va i ve des del batec de Déu fins a la singularitat de cadascú. I així, retornant a l’origen poderós prenem les ganes de prendre carn i pell per poder tornar a preguntar ingènuament: existeix Déu?

Déu existeix
Déu existeix

Nosaltres som un globus de partícules etèries fetes de pensaments i d’il·lusions: ni matèria que tremola i procrea i s’arruga poc a poc, ni antimatèria que s’anul·la s’esmicola i es disgrega fent-se res. Som això, una força poderosa que es reclou o s’expandeix depenent de la manera que tenim d’entendre Déu. Si imaginem d’on venim i on anem, si entenem l’etern retorn per eixamplar la comprensió d’un món millor, a cada pas hi ha una alegria i un glop d’amor.

Aleix Font, 4 de novembre de 2021

Related posts