Camilla Läckberg – Ales de Plata
Amsterdam
Traducció de Marc Delgado
320 pàgines
Camilla Läckberg és “la reina de la novel·la negra sueca”, si més no així l’anomenen les seves editores, Karin Linge Nordh i Kerstin Ödeen (de l’editorial Forum/Ester Bonnier). Jo no hi estic d’acord ni en desacord, sinó tot el contrari, perquè gràcies a ella, a Camilla Läckberg, vaig descobrir aquests cursos d’escriptura on et diuen com s’ha d’estructurar una novel·la, i a partir d’aquí ja pots donar voltes a la manivela perquè vagin sortint com llonganisses. Ei, que no va ser ella qui ho va descobrir, perquè si feu memòria dels llibres de l’Agatha Christie, o fins i tot els de l’Arthur Conan Doyle, ja seguien un esquema que de bon principi t’ajudaven a saber qui seria l’assassí.
Avui amb Ales de Plata, Camilla Läckberg ens fa una demostració genial d’aquest estil i ens ofereix un relat d’aquells que en alguns moments t’és impossible deixar de llegir. De bon principi ja veus per on van els tirs però penses “a veure si m’equivocaré i resultarà que tot pot anar millor”, i conforme van passant aquells capítols curts i densos vas posant en dubte la teva apreciació. Els girs hi són constants, sempre dins d’una línea continua que et va guiant cap al triomf i la desfeta i que, tan aviat tastes el pot de la mel com el de la fel. I no hi falta brutalitat ni tendresa, violacions i erotisme, i sobretot hi trobareu revenja. Precisament l’empresa de la protagonista, Faye, es diu així, Revenge.
El llibre parla d’unes dones justicieres, riques i boniques, encapçalades per Faye, que es revelen contra els comportaments missògens de llurs marits i amants que les van convertir d’unes dones dinàmiques i creatives a simples florers de fer bonic, i a sobre, en molts casos fins i tot tenien la mà llarga, a més de ser, tots ells, infidels. Vaja, que ho tenien tot (jo, la veritat, no pensava que els suecs fossin així, però ja es veu que a tot arreu s’hi maten puces). La Faye és la principal accionista i gerent de l’empresa dedicada, sobretot suposo, a articles de perfumeria femenina. I té tan d’èxit que s’ha fet milionària. Havent pogut lligar ben curt al seu home i al seu pare, i quan pensa que tots els homes són iguals, resulta que troba un príncep blau que de tan bo sembla que no pugui ser. Alguns dels entesos diuen que no hi ha amor sense penetració, i en aquesta novel·la, ja us ho dic, hi ha molt d’amor, tant que a vegades no n’hi ha prou amb una parella i cal buscar ajuda. En fi, que amb diners i amb estil tot és possible, fins i tot que amb tan d’alcohol no s’acabi caient en la dependència.
Us sona el nom de Marcial Lafuente Estefania? És un escriptor antic d’aquells que treia un llibre cada setmana, si no dos. De l’Oest, de vaquers del tòpic, callats, impassibles, que resistien totes les provocacions excepte l’última quan en un vist i no vist havia estomacat a cops de puny als més ganàpies del saloon i s’havia endut la filla del barber. En el fons totes eren iguals canviant petites situacions, petits personatges, petites expressions; totes començaven igual, tenien els mateix problemes i es resolien igual, però hi havia un no sé què que feia que en llegissis un i un altre i encara un altre fins no haver-ne deixat cap de les extenses llibreries que de tant en tant anaven apareixent, sigui a la barberia del poble o a casa d’algun amic que te’ls deixava o a vegades te’ls intercanviava amb els que tu també havies acumulat. Avui, la Camilla Läckberg em feia aquesta impressió. Llegia aquella mena d’històries del Tintín i pensava “això acabarà així”, però havia de continuar llegint i llegint, gaudint de l’enginy de situacions a vegades impossibles però possibles a les pàgines del llibre. I quan he acabat pensava, ei, no és pas en Verdon, ni en Mankell, ni tant sols en Francesc Baiget, però m’ho he passat molt bé. Us ho prometo.
Aleix Font, 28 de febrer de 2022.
