CAMILLE LÄCKBERG “La reina de la novel·la negra sueca”
Anteriorment ja havia llegit alguns llibres de Camille Läckberg i no m’havien acabat d’agradar, però a conseqüència d’haver llegit “Tempesta de neu i olor d’ametlles” (on hi surten un parell de contes molt bons) i sobretot pels comentaris que en feien els diferents periodistes, vaig pensar “calla, que potser me l’he llegit malament, potser no he estat prou intel·ligent per a copsar les subtileses de la seva prosa”. I per això he llegit altre cop “La princesa de gel” i “Els crits del passat”.
I sincerament tornaré a dir que a mi no m’acaba d’agradar del tot. Primer.- Potser m’han influït negativament els comentaris exagerats de les campanyes de màrqueting: “La reina de la novel·la negra sueca”, “Les seves històries et glaçaran…de por”, “La dama del crim”, “Un descobriment nòrdic”, etc. I és clar, amb tantes expectatives t’esperes alguna més.
Segon.- Trobo l’abús exagerat de subtrames (historietes que no tenen res a veure amb la trama principal de la història) a fi d’anar omplint pàgines. A mi se’m fa pesat llegir històries que no aporten res a la intriga i que sovint ocupen més pàgines que el misteri i la feina policial.
Tercer.- Reconec que té imaginació. Però penso que hauria d’anar deixant pedretes blanques al camí perquè la història ens anés conduint cap a un quadre ben dibuixat. No estaria de més que algun policia trobés alguna cosa que ens portés a una conseqüència lògica que expliqués algunes evidències. En fi, que no tinguéssim la sensació d’estar buscant rovellons al mig de la Plaça de Catalunya i que de sobte, per aquells miracles inexplicables ens trobéssim una rotllana de bolets al mig d’un jardinet acabat de regar per aspersió.
He de dir, en el seu descàrrec, que aquestes obres són les primeres que va escriure i segurament ha anat polint l’estil i al final s’ha convertit en la reina de la novel·la negra sueca que es van anticipar en anunciar.
A “La princesa de gel” hi ha un crim, uns policies (algun de molt inepte naturalment), uns sospitosos i una escriptora intuïtiva que, ves per on, de seguida t’imagines que ho acabarà descobrint tot (ai! No voldria desvetllar cap misteri). S’hi descriuen els personatges i els paisatges que aniran sortint al llarg dels futurs llibres. Pel meu gust abusa d’històries de farciment, les famoses subtrames que només serveixen perquè el llibre sigui més gruixut.
A “Els crits del passat” intentaran descobrir un assassinat recent que va estretament lligat a uns assassinats antics. El comissari cap dels policies és una caricatura del cap incompetent que s’apropia dels mèrits dels seus subordinats. El policia encarregat del cas és un policia que no saps exactament què fa fora d’interrogar a uns sospitosos, però sense un motiu definit, sort que al final té una intuïció màgica que, sense saber ben bé com, servirà d’agafar l’assassí. També hi surt la seva germana amb mala sort, i uns amics molt pesats que vénen a passar les vacances a casa seva. No obstant no patiu, perquè tot s’aclarirà gràcies al relat final que fa l’autora, la Camilla Läckberg, on explica tot el cas.
Compte! Una cosa he d’aclarir, que el meu gust no té perquè coincidir amb el teu, estimat lector, i que per a molta gent, aquesta manera d’escriure on en la meitat del text hi surten policies i a l’altra meitat històries d’amor i de família, li agraden molt. O sigui, que compra’n un, llegeix-lo i si no t’agrada voldrà dir que estem d’acord. Si pel contrari t’agrada molt, sabràs que actuant al contrari del que jo aconselli serà una manera segura d’encertar en els teus gustos.
Allò que realment em va agradar va ser el seu apart del llibre de contes “Tempesta de neu i olor d’ametlles”, on l’autora ens explica la seva vida i ens fa un curset sobre escriptura creativa. Ens diu exactament això que jo critico, que per escriure no cal inspiració, no cal ser cap geni, només cal escriure (no anem bé). També diu que ens podem estendre en les descripcions dels personatges (se’m fa tan pesat!). I, tal com feien abans els capellans, predica el que no creu quan diu que la solució a l’enigma ha d’estar present des del començament i que no es pot fer de cap manera que la llum aparegui al final, de sobte, perquè sí (Ai senyor, pensa com jo!).
Em reitero en el què he dit altres vegades sobre la novel·la negra nòrdica: que jo conegui només hi ha dos autors d’autèntica categoria (Henning Mankell i Stieg Larsson) i tots els altres són plançons aixoplugats a la seva ombra.
Una cosa sí que s’ha de reconèixer, que l’autora és sincera quan explicava que escriure novel·la negra és senzill i tothom ho pot fer, només cal assistir a un curset d’escriptura creativa, inventar-se uns personatges, una trama i anar escrivint, o més ben dit, anar omplint pàgines i més pàgines de descripcions de carrers, de menjars, de vestits, de personatges i d’historietes. I quan arribis a les quatre-centes pàgines, si pots t’atures i dius “FI”. I ja està, ja tens un llibre. Realment, les autèntiques reines de la novel·la negra sueca són les agents literàries que fan una feina impecable venent els seus llibres.
Aleix Font – 2 de maig de 2017
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
DONES QUE NO PERDONEN
CAMILA LACKBERG
Traducció de Marc Delgado
Amsterdam
205 pàgines
A Suècia, com a tot el món, hi ha homes dolents que maltracten a les dones, tant a les zones rurals on l’aïllament empara els abusos, com a les zones d’alt estànding on les cases de luxe sovint són presons per dones desconcertades i aterrides. Avui Camila Lackberg ens en mostra tres exemples d’un ventall possible i cert: una excel·lent periodista que deixarà la feina per poder fer de mestressa de casa al néixer la seva filla, una esplèndida noia russa que per fugir del seu entorn accepta fer d’esposa per catàleg, i una mestra d’escola que pel bé dels seus fills bessons dissimula les brutals pallisses que li infligeig el seus espòs.
Avui Camila Läckberg ha optat per un relat de justiciers, o més ben dit, de justicieres, aquelles persones que es prenen la justícia pel seu compte i solucionen per via directe les atrocitats que estan vivint. Suposo que el noranta i molt per cent dels lectors i sobretot de les lectores hi estaran d’acord, perquè hi ha mals que pensem que són irresolubles per la via legal i que tan de bo hi hagués unes persones que tiressin pel dret. També és cert que el noranta i pocs per cent dels lectors i sobretot de les lectores pensen que no és la solució, perquè si avalem aquesta via obrirem la capsa de Pandora per s’hi colaran tots els abusos i acabarem com a l’Oest americà on qualsevol amb una pistola podia matar dolents sense cap judici previ.
Però és un llibre fàcil de llegir i també goso dir que és bonic per passar l’estona. A molta gent ens agraden aquestes lectures senzilles i previsibles que pensem que acabaran bé. Quan veus que hi ha una víctima i un botxí, i mentre vas llegint veus que hi ha una llumeta que es va fent gran, i esperes que al final imperi la justícia, no legal sinó legítima, comences a salivar i dius “A veure com s’ho farà”. I la Camila Läcberg sap trobar solucions remenant pel seu cervell.
Resumint, és un llibre per recomanar, un llibre d’aquells que sense pretensions de ser canònics aconseguiran que al tancar el llibre siguem una mica més feliços que abans d’haver-lo llegit.
Aleix Font, 6 de setembre de 2021
