Discurs que vaig fer al Museu d’Història de Catalunya l’1 de juny de 2022
Bon dia. Us voldria advertir que no sóc orador i que ben aviat ho podreu comprovar. Primer de tot deixeu-me donar les gràcies a la fundació Reeixida per suplir la mancança dels successius governs autonòmics en aquest acte de restitució de la nostra memòria col·lectiva.
Em dic Aleix Font i estic aquí perquè sóc fill del meu pare. I encara que parli en primera persona, de fet ho faig en nom dels meus quatre germans, Jaume, Rosa, Gregori i Robert, que van viure com jo, les pors i les privacions, l’alegria i les esperances i l’amor dels nostres pares. I crec que també parlo en nom dels meus cosins, que sempre van ser solidaris amb nosaltres.
El meu pare era en Gregori Font, nascut el 1913 a l’Aragó de les Cinco Villas, una comarca que està a tocar de Navarra. Era catalanista-separatista, que ara en diríem independentista. Va viure sempre a la Colònia Güell. Va ser un mal estudiant i un bon home. Va ser molt amic dels seus amics i, podríem dir que va ser amic de tothom, fins i tot dels feixistes.
Vaig descobrir la història heroica del meu pare gràcies a les esporàdiques visites que ens feien els seus amics de lluita. Ells m’explicaven admirats, i potser exageraven, les proeses que havien viscut junts; em deien amb la boca ample i grossa “El teu pare era collonut” i cadascú m’explicava la seva parcel·la de convivència: uns posaven èmfasi en la seva sang freda quan esquivava els senegalesos del camp de concentració, altres deien meravelles d’algun viatge miraculós fins a Barcelona, un que es deia Castelltort m’explicava esgarrifat i admirat les horribles tortures que el pare suportava a la Via Laietana. Llavors, quan jo li demanava al pare que m’expliqués alguna de les seves aventures, ell me’n feia una versió més o menys endolcida que, al cap dels anys va anar configurant un relat real i molt humà. No sabeu com he arribat a lamentar no haver furgat més en els seus records. Tot i així no em puc queixar, els meus germans i jo vam tenir notícies de la guerra i la desfeta, de la repressió i de la lluita, en un temps en que els meus coetanis ni sabien que hi havia hagut una guerra i que l’havíem perdut i que érem presoners del pitjor país del món.
Vaig anar comprenent la versió real de la història en una barreja de tres fonts coincidents però amb matisos; d’una banda la del pare amb unes explicacions que eren contes per a infants, destacant l’aventura i els triomfs; d’una altra en boca dels seus companys, amb èmfasi, potser amb exageracions que em creia i m’emocionaven, però amb una cruesa que sovint mostrava una terrible realitat amagada rere el núvol ensucrat de les rondalles del pare; i, més tard en alguns relats escrits i publicats, sobretot en el llibre “Una vida per Catalunya”, de Jaume Martínez i Vendrell, i el d’Octavi Viladrosa “Sang, Dolor, Esperança”. Així doncs, d’aquesta barreja tridimensional en vaig concloure la versió que ara us explico:
La infantesa i joventut les va viure a la Colònia Güell on amb els seu grup d’amics, es va afiliar al sentiment catalanista, on no hauria destacat mai si no fos per la maleïda guerra feixista. Perquè ell no era intel·lectual, era manyà.
La guerra, per ell, va ser una època d’esplendor en la que, a diferència dels feixistes, va aflorar tot allò de sublim que portava al seu interior. No va fer el servei militar gràcies a un sorteig en que ell va sortir “exento de cupo”, és a dir, que ja no necessitaven més soldats. Quan va començar la guerra i els feixistes italians van ocupar Mallorca, es va fer voluntari a l’expedició del capità Bayo, van desembarcar, i van estar encallats a Portocristo, la zona oriental de l’illa: allà va disparar l’únic tret de tota la guerra fent punteria amb una pistola contra una ampolla.
Retornats a Barcelona i seguint instruccions del grup de Nosaltres Sols es va apuntar a l’Escola de Guerra on va destacar per ser un mal estudiant. Degut a una baralla amb un guàrdia d’assalt va estar a la presó, on va conèixer i va fer una certa amistat amb els feixistes empresonats. Quan va sortir de la presó, havien mobilitzat tots els seus companys de l’escola de guerra i a ell el van destinar a transmissions, primer a Vilanova i després al Port de la Selva.
A principis de 1939 en plena retirada de l’exèrcit republicà, el pare va anar a la carretera per on es retiraven els soldats vençuts i la població civil desesperada. Ell s’hi va estar esperant fins que va arribar el seu amic de sempre, en Jaume Martínez, que ara comanava una bateria de canons com a tinent. Un cop retrobats van fer junts el camí de l’exili.
Els van empresonar als camps de concentració de Sant Cebrià, primer, i d’Agde, després, i al juliol del trenta-nou, mig any després de la desfeta, va tornar a Barcelona encetant el camí de pas per la frontera de les Alberes, que utilitzarien majoritàriament els de Nosaltres Sols i d’Estat Català (posteriorment enquadrats al Front Nacional de Catalunya).
Pels que no coneixeu el territori us diré que anant des de Perpinyà cap al sud, seguint la línea de la costa, arribareu a Banyuls i Cervera on hi ha la frontera política. I a l’altre costat, continuant a ran de mar vindrà Port Bou, Colera i Llançà. D’aquests cinc pobles, Cervera i Port Bou son fronterers, i per tant amb excessius controls de policia. Colera era un poble petit i van pensar que a Llançà hi passarien més desapercebuts. Aquest pas per les Alberes va ser, per tant, una tria lògica de l’estratègia dels militars catalanistes: era on el Pirineu era més baix i per tant més fàcil de passar, tot i que el desnivell és de més de 600 metres. Així doncs, la idea era clara, però calia explorar camins, masies i possibles punts de vigilància. I sembla que el candidat ideal per a fer-ho era el pare.
Algú es pot preguntar el per què d’aquesta dèria per tornar a un país ocupat militarment i amb una ferotge repressió on s’afusellava gent cada dia pel sol fet d’haver sigut lleials a unes idees i a un país. Els estrategues de Nosaltres Sols van intuir que ben aviat començaria una guerra entre els feixistes europeus i les democràcies, i si això passava els alemanys, aliats dels espanyols, envairien França i els anirien empenyent cap al sud fins arribar als Pirineus, llavors els francesos es trobarien entre dos focs, els nazis al nord i els feixistes al sud. I nosaltres tindríem un protagonisme primordial, pel coneixement de la gent i el territori. O sigui, que calia estar preparats i mantenir el caliu per quan calgués revifar la flama.
A principis de juliol del mateix 1939, en Jaume Martínez i el pare es van escapar del camp d’Agde, van anar fins Banyuls i allà es van acomiadar; el Jaume retornant al camp de concentració, i el pare muntanya amunt. Va enfilar el corriol que havien triat, es va situar a la carena, a ponent d’una muntanya anomenada Querroig, va fer carena cap a ponent fins que va trobar el camí que descendia més enllà de la vall de Port Bou; va passar una masia anomenada Mas Tarragona on la mestressa el va advertir d’un destacament de soldats al poblet de Molinars, va baixar fins a tocar d’aquest petit poblet, va esquivar els soldats i riera avall va arribar a Colera. Des d’allà va continuar per la via del tren fins a Llançà i com que era estiu va dormir en una barca de la platja. L’endemà va fer amistat amb una colla de jovent que es banyaven i li van facilitar un salconduit amb el que es va poder traslladar fins a Barcelona per establir contactes, i també fins la Colònia Güell per veure els pares. Quan va fer el camí invers va tornar el salconduit al company de Llançà, l’Enric Pagès, i va retornar al camp d’Agde.
De seguida es va mobilitzar la colla i van emprendre el retorn a Barcelona. Eren sis. Fins a Llançà van anar tots junts i allà es van separar, dos dels companys, fatigats i espantats, van tornar a França; el Jaume Martínez amb un altre company, en Vilà, van intentar fer el viatge en tren però van haver de saltar per fugir de la policia; i el pare amb un amic del poble anomenat Pallarès van decidir fer autoestop. El Jaume Martínez i el Vilà ho van passar malament fins que no van ser a Barcelona. El pare i en Pallarès van aturar un cotxe que va resultar ser el d’un general de l’exèrcit feixista, el sanguinari general Saliquet, que per sort no anava al cotxe. El xofer pensant que anaven a l’enterrament d’un familiar els va portar en unes hores fins a Barcelona. Però això ja és una altra història, i ho comento només perquè veieu la sang freda que tenia el pare.
Obro parèntesi. Podria ser, i ho dic en condicional, que amb aquest viatge, el meu pare i la seva colla fossin els primers combatents en retornat de l’exili per lluitar contra el franquisme. I si fos així seria motiu, més que justificat, perquè les autoritats de la Generalitat recuperada ho haguessin agraït amb paraules d’honor. Si més no és el que han fet la resta de països del món amb els seus herois. Tanco parèntesi i torno a l’any 39.
Un cop a Barcelona van contactar amb amics i coneguts, es van organitzar i a l’any següent van consolidar l’estructura político-militar de resistència que abocaria en la constitució del Front Nacional de Catalunya, que agrupava els partits, grups i persones de tendència catalanista que havien decidit continuar la lluita contra el franquisme i per la llibertat de Catalunya.
Tal com havien previst, el setembre de 1939 va començar la Segona Guerra Mundial. Ells, per mantenir el contacte amb l’exili, van iniciar un trànsit d’anades i vingudes a través de la frontera, que van aprofitar per a passar refugiats de guerra, sobretot pilots d’aviació polonesos i anglesos, polítics francesos i belgues, i també persones compromeses com ara jueus. Van col·laborar amb la resistència francesa i també van fer labors d’espionatge per un possible i probable desembarcament aliat a les costes catalanes, des de Badalona fins al Golf de Roses.
Durant els anys que van del 1939 al 1950, el meu pare va estar detingut tres vegades, va ser interrogat i torturat salvatgement pel comissari Eduardo Quintela, pel cap de la brigada, Pedro Polo i també pels germans Creix, Antonio i Vicente. En total va passar vuit anys a la presó Model. Després va estar exiliat durant un temps a més de cent quilòmetres de la Colònia Güell, a Sant Llorenç de Morunys. En tornar es va casar amb la que va ser la meva mare, Maria Marimon Estruc, de Sant Feliu de Llobregat. Van viure tota la vida a la Colònia Güell on vam ser de les famílies més pobres de les pobres famílies de la colònia, i m’estic referint a la pobresa econòmica.
Ell es va mantenir ferm a les seves conviccions, i cada vegada que venia el Franco a Barcelona, ell passava la nit al calabós de la guàrdia civil de Sant Boi. A començaments dels anys seixanta va fer la pintada a la paret del manicomi de Sant Boi demanant la llibertat de Jordi Pujol en motiu dels fets del Palau, que s’hi va mantenir més de 30 anys perquè per més que el tapaven, sempre tornava a aflorar.
Durant el referèndum franquista del desembre de 1966 l’advertien que si no anava a votar no li pagarien la paga doble de Nadal, i en aquells anys de tanta misèria era una cosa a considerar; el pare els contestava “Més es va perdre a la guerra”, i aquesta va ser una frase familiar que utilitzàvem sempre que en passava alguna de grossa. L’any 68 va participar en els enfrontaments amb la guàrdia civil a Montserrat en motiu de l’enterrament de l’Abad Escarré. I sempre va ser un puntal de resistència a la dictadura.
Quan jo era jove, a casa hi venien de tant en tant antics companys d’aquells anys de clandestinitat i de presó, que jo prenia com una mena d’homenatge. Mai va rebre cap mostra d’agraïment dels partits de la reforma. Ni ell ni tants com ell que van retornar a l’infern per a defensar els ideals de la democràcia, la llibertat i la independència de la seva Catalunya. És clar que li hauria agradat que algun dia el President de Catalunya li hagués adreçat aquelles famoses paraules que diuen: “En reconeixement d’una nació agraïda”, però era conscient que això només passa quan es guanya una guerra, i aquesta guerra encara no l’hem guanyat. En els moments de l’heroisme ell hi va ser; després va fer un pas enrere. Va passar la resta de la vida treballant a la fàbrica i jugant a escacs; de jubilat passava l’estona a l’hort parlant amb un mussol que li feia companyia des de dalt d’un ametller. Ell no va ser amant de la lectura, però va ser conseqüent amb una poesia que van escriure a la presó i que acaba així:
Per redimir a la Pàtria oprimida
no en mancaria sentir-ne el neguit.
No n’hi ha prou amb l’idea sentida:
la llibertat cal guanyar-la amb el pit.
I ell ho va complir sempre.
Aquesta ruta d’il·lusió i de llibertat que avui commemorem l’hauria pogut iniciar qualsevol dels seus companys de lluita. Però per aquelles coses de la casualitat, l’oportunitat o la fortuna, el dit de Déu el va assenyalar, i ell va ser el primer. I jo n’estic molt orgullós.
Moltes gràcies per haver-me escoltat.
Aleix Font, 1 de juny de 2022
