EL CEL
En aquestes coses màgiques del pensament íntim tinc el dret a creure el que vulgui, malgrat el que diguin els savis oficials, digueu-li capellans, monjos, teòlegs o Papa de Roma. Per què ells han de saber millor que jo el què hi haurà després de la mort si no tenen cap fonament real on apuntalar les seves afirmacions? Així els savis catòlics ens diuen que el nostre Cel serà un món fet de llum i de pregàries, de candor innocent i de lliris a les mans. Dels savis musulmans poca cosa en sé fora d’un paradís de plaers sensuals. Els budistes ens ofereixen un rosari de reencarnacions que ens enlairen graó a graó fins a un estat de coneixement i perfecció. I totes aquestes promeses poden ser reals, o no. Tot es fonamenta en la fe, en aquella creença cega amb la que els de dalt van regant els seus hortets.
I a mi, cap d’aquests imaginaris no em convenç. No pot ser, no és gens coherent amb allò que veiem i vivim. Si ens aferrem a l’axioma que després de la mort hi ha d’haver alguna continuïtat del nostre pensament, si esperem una situació de premi pel nostre esforç, doncs hi ha d’haver algun sistema de puntuació que acrediti els nostres mèrits. I això comporta, segons la pluja fina i constant de la religió, un infern. L’Infern no ha de ser com el descriuen els nostres capellans, ni calderes d’aigua bullent, ni dimonis amb forca per a torturar-nos eternament, l’Infern és un lloc diferent del Cel, una separació còsmica on destriar els carnívors dels herbívors en la pàtria de les ànimes.
És que no pot ser de cap manera que hi hagi un Cel on després de mort coincidim la gent pacífica amb els torturadors feixistes, on ens saludem cada matinada amb un “Bon dia senyor Franco”, on els falangistes tinguin el mateix premi que les seves víctimes. Jo intueixo un Més Enllà format de diversos Cels on s’agrupin els nostres, i els seus, on en un món millorat, exagerat, enriquit pels nostres pensaments de germanor o d’opressió ens trobem envoltats de gent com nosaltres que apreciem aquell projecte d’amistat que ens omple de bones sensacions, de bona voluntat. Una mena de sublimació de cada estil de vida, de cada aspiració.
Altrament, els franquistes, els assassins en sèrie, els agressors, tota aquella gent sense principis ni cap mena d’empatia, també tindran el seu Cel fet d’això, d’empentes i travetes, d’orgull i d’insults, de crits i d’opressió. Tot el que ens van fer ho tindran incrementat, exagerat, polit i definit perquè es puguin torturar, ara jo a tu, després tu a mi, pels segles dels segles. Amén.
I els rics, on aniran? Ells que han provocat la misèria dels seus conciutadans, que han permès que milions d’humans pateixin gana, malalties i mort només per poder incrementar una mica més els seus diners, tampoc no poden gaudir d’un Cel igualitari on abraçar els veïns de les barriades. No estic dient que pateixin la misèria que van crear, plantejo un país on la riquesa no es mesuri amb diners ni influències i on tota la seva escala de valors s’esfondri i els deixi desemparats d’avantatges superflus.
I els malcarats? I els violadors, i els informals i els mentiders, etc.? Doncs un Cel per cada aspiració on puguem estar envoltats de persones com nosaltres on les nostres esperances ens agermanin uns a altres. I posats a filar prim, on sigui possible visitar els altres cels, com aquell qui va de viatge a Londres o Atenes i, sense mofes ni agressions, puguem observar els poderosos vestits de miserables.
Aquesta mena de futur em satisfà molt més que la injustícia de trobar-me al paradís amb un jutge Llarena o una Inés Arrimadas o alguns de La Manada juntament amb el President Puigdemont o el meu pare o l’alcalde de Montblanc cantant el Cumbaià al voltant d’una foguera celestial. Als tres primers no els desitjo les calderes del Pere Boter, però tampoc voldria trobar-me’ls al País Meravellós de l’esperança promesa.
Aleix Font – 16 de desembre de 2018
