L’ infern, aquell país desconegut al fons de la consciència
Infern, cert o fals: vet aquí el dilema. Què creus tu que pot ser? Com creus que seria l’ infern si realment existís? Perquè el que sembla descartat és aquella imatge de por que els capellans ens van imposar durant més de mil anys i que a casa nostra va persistir fins les acaballes del segle XX, aquella de dimonis amb banyes i cua, amb forques per punxar als pecadors (que no vol dir als dolents) i les famoses calderes amb aigua bullint.
L’ Infern segons els catòlics és la manca de Déu. I ja està. La manca de Déu que cada mossèn interpreta a la seva manera i que els més progressistes ens expliquen com una insatisfacció permanent, encara que estic convençut que en el fons del cor segueixen pensant que les calderes i les forques existeixen i se les guarden per quan vinguin temps propicis. També n’hi ha que els donen forma humana més o menys maligna, i també n’hi ha que els fan entrar dins del cos de les dones i els fan fer coses molt estranyes, com ara girar el cap tres-cents seixanta graus, parlar idiomes molt antics o levitar damunt del llit. En la lectura de l’evangeli segons sant Lluc (lc.3,10-18) a la missa d’avui, encara deia el capella: ….Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala a les mans per ventar la seva era; el blat, l’entrarà al seu graner, però la palla (ho sigui els pecadors), la cremarà en un foc que no s’apaga.
Els àrabs no sé què diuen de l’ infern, tot i que tinc la sensació que pensen com els catòlics, només que van sis-cents anys endarrerits, els seus jinns xiuxiuegen temptacions a les orelles de les dones i, en menor mesura, a les dels homes. I dels budistes o dels induistes tampoc no en sóc expert tot i que alguns em diuen que el seu infern seria una mena de reencarnació negativa, és a dir, que per comptes de progressar cap a la perfecció, retrocedeixen cap a la impuresa, o sigui, que qualsevol d’aquells policies que van venir a apallissar al poble català, d’aquí a uns anys ens els podrem trobar en forma de cucs de podridura, o de rates de claveguera. I no et pensis, no deixa de ser atractiva aquesta idea de l’ infern.
Segons penso jo, l’ infern hauria de ser un país on purgaríem per aquelles coses que hauríem d’haver fet i no vam fer. Aquella recança pels germans que no vam ajudar, per la revolta que no vam defensar, per la demanda de justícia que vam obviar, per les paraules que ens vam empassar, inclús pels petons que no va donar. L’ infern seria un sentiment de mancança, un greuge a la nostra consciència, una mena de tristesa, una llàgrima a mig caure. L’ infern no és la infelicitat, és un camí inacabat.
En certa manera també podria ser com un despertar a la clarividència, un adonar-se d’allò que és bo i del que no ho és. I així, quan m’hagi mort i vagi al meu Cel particular, també m’adonaré de molts moments en que no vaig estar a l’alçada requerida, com ara, per exemple, que hauria d’estar al davant de la presó de Lledoners donant suport als presos polítics i no pas en el confort de la casa ben calenta. De la mateixa manera, els feixistes baladrers s’adonaran de les seves faltes i voldran demanar perdó eternament sense ja poder-ho fer.
En resum, que l’ Infern serà aquell moment en que serem conscients de tot allò que hauríem d’haver fet i del que no vam fer o no vam fer prou bé. I naturalment, com més gran sigui la pròpia falta més gran serà el dolor que sentirem. Imagineu-vos doncs el que els espera als policies que han torturat impunement, i fins i tot amb un cert plaer, a tants catalans. Imagineu-vos als responsables d’haver ordenat tants afusellaments. Imagineu-vos als religiosos que han justificat tantes actuacions aberrants. Imagineu-vos als capellans d’avui en dia que han callat davant la injustícia que pateixen els presos polítics, com en una actualització de la figura de Ponç Pilats. Imagineu-vos als rics, tots ells ben mudats i perfumats, quan s’enfrontin al patiment dels pobres d’aquest món.
L’infern també és una esperança de justícia futura, d’un retorn a l’equilibri que hauria d’existir en un món feliç. És la creença d’un lloc on els fiscals, els jutges, els polítics feixistes i els policies de la porra els espera una llarga temporada d’amargura en adonar-se que la bondat estava a l’altre costat del seu odi. Que així sigui.
Aleix Font 17 de desembre de 2018.
