TERRES MORTES
Editorial Anagrama
178 pàgines
Núria Bendicho ens ofereix un drama rural d’aquells tan gòtics que a vegades sospites que fins i tot podria ser cert. Perquè n’hi ha de famílies així, cada vegada menys gràcies a Déu, i no només a pagès sinó que a dins la tenebror del clos familiar de qualsevol indret, rural o urbà, hi passen coses que de saber-ho se’ns posarien els pèls de punta. Avui la família Capdevila viuen isolats a la muntanya lluny de qualsevol influència urbana, i en aquell ambient clos i mòrbid els sentiments més primaris s’enalteixen i es normalitzen.
A mi m’ha agradat, us ho asseguro, però tampoc no us el puc recomanar perquè en el meu cas és qüestió de preferències. Em refereixo a que a vegades hi ha estils de llibres que són universalment acceptats i per poc que afinin sé que us agradarien. I n’hi ha d’altres que s’adrecen directament al teu moll de l’os particular i no saps si connectarà amb la resta de la humanitat. Vaig comentar en una altra ocasió que un dels meus llibres preferits, Els Sots Feréstecs, de Raimon Casellas, va ser el causant que un bon amic em deixés de demanar l’opinió sobre literatura.
Terres Mortes, el primer llibre, de moment espero, de Núria Bendicho, em recorda lleument Solitud, la gran obra de Víctor Català, per l’allunyament de qualsevol influència humana més enllà de la família, també pels llargs pensaments filats de referències rurals. Només que el fet de desglossar-lo en diverses històries personals el fa més modern (i a la vegada més repetit) que el gran relat de Caterina Albert. Malgrat això no voldria que us equivoquéssiu, perquè aquest no té res a veure amb aquell ni tampoc no tenen la mateixa frescor.
Avui Núria Bendicho s’envesca en refilar els pensaments dels protagonistes per omplir pàgines, i això pot arribar a cansar al lector. I per aquest mateix motiu et fa la sensació que ens trobem davant d’una gran promesa de la literatura catalana si té la sort de trobar el seu camí de llum. Un primer llibre, a vegades és una explosió esplendorosa que enlluerna i fascina, però que mai més pot igualar. Altres vegades el primer llibre és un cas únic miraculós com una flor al mig del desert. I passa també que un primer llibre és el primer pas d’un llarg recorregut ple de meravelles. Espero i sospito que així serà.
Aleix Font. 28 de setembre de 2021
