Traduït per Pau Vidal
La Campana
364 pàgines
La vida mentidera dels adults és una novel·la on Elena Ferrante ens explica una història similar als de la famosa saga “Dues amigues” però, pel meu gust una mica més fluixa, com si volgués tirar de beta de la fama aconseguida. Tot i així és un llibre que es pot llegir, que no cansa (si més no a mi) i que si no el comparéssim als altres quatre de la mateixa temàtica segurament ens agradaria molt més.
Avui ens parla d’aquella època en que les nenes es transformen en dones, amb un desencís envers els pares naturals que al final potser s’acaba situant-se en un estat d’acceptació i fins i tot potser de comprensió.
La Giovana (Gianní pels més amics) és una noia excepcional, però un dia escolta sense voler com el seu pare, enfadat, li comenta a la seva mare que ella, la Gianní, cada dia s’assembla més a la tia Vittoria. La tia Vittoria era el paradigma de la lletgesa absoluta, tan física com de caràcter. I aquest fet provoca que ella, la Giovana, tingui de sobte un gran interès en conèixer aquesta tieta per part de pare i que viu als barris pobres de Nàpols. Els pares d’ella, de la Giovana, són uns intel·lectuals liberals acomodats i no li posen cap obstacle per què hi vagi. I això suposarà en ella, la Giovana, el descobriment d’un món desconegut on els lligams familiars són més forts que la riquesa, la bellesa, les conveniències o qualsevol altra cosa.
Els pares de la Giovana tenen uns amics de la mateixa classe social que són com de la família, i per això les seves filles, l’Angela i l’Ida, són les seves millors amigues. Però totes tres es van fent grans al mateix temps i això provoca algunes desavinences per gelosia, per orgull o per enveja.
I així, anant del barri ric (San Giacomo dei Capri) al barri pobre (Vomero) i del barri pobre a casa dels seus pares, la vida va passant entremig del món dels pares amb la família dels amics dels seus pares, en Mariano, la Constanza i les seves filles Angela i Ida, i el de la tia Vittoria, amb la família amiga de Vittoria, Marguerita, Giuliana i el seu promès Roberto, i Tonino, Corrado i el seu amic Rosario.
En fi, que Nàpols, com tothom ja sap, té uns barris alts i uns barris baixos que coincideixen literalment amb la seva situació geogràfica. I com tothom sap també, hi viuen unes persones riques si vius a dalt o pobres si estàs a baix. El que no acabo d’assimilar és el menyspreu subtil i a vegades explícit vers el “dialecte” napolità. Quan els personatges han de dir alguna cosa massa forta, massa baixa, massa indigne, quan ja no hi ha prou brutícia en italià, llavors surt el napolità. Voldria imaginar que el napolità, com el romanyès o el croat, tenen paraules dolces, somnis celestials, i l’idioma de cadascú deu abraçar tota la gamma de possibilitats, des del cel fins a l’infern. I l’italià també. També està present el desig de fugir de Nàpols (on tot és brut, corrupte, opressiu) per anar al nord, a Milà (on tot és net, correcte, educat, lliure).
De totes maneres llegiu-lo. Hi notareu una mica aquella flaire de l’Amiga Genial, encara que en quest llibre no hi siguin ni amigues ni genials, més aviat una mica genitals.
Aleix Font, 19 d’octubre de 2020
