ELENA FERRANTE PSEUDÒNIM D’ANITA RAJA
L’ Elena Ferrante és el pseudònim d’una escriptora misteriosa, que alguns diuen que es podria tractar d’un home (Domenico Starnone o Goffredo Fofi) i d’altres afirmen que es tracta d’una traductora de l’alemany a l’italià, Anita Raja, de seixanta anys.
L’obra tracta de la història de l’amistat entre dues amigues, Elena Greco i la Lila Cerullo, des de que són petites, a un suburbi de Nàpols, fins que es fan grans. La història complerta la conformen quatre llibres:
1er. L’Amiga Genial,
2n. Història del Nou Cognom,
3er. Una Fuig l’Altra es Queda, i
4rt. La Nena Perduda.
I al cap de tantes pàgines hi surten molts personatges, tants que al primer llibre ja me’n vaig fer una llista per a no perdre’m en el rosari de famílies, d’amigues, nòvios, pares i cosins (tampoc no cal, perquè a cada llibre hi figura la relació de famílies que intervenen).
L’AMIGA GENIAL
En les qüestions de l’estimar, (estimar una persona, estimar un quadre, estimar una música, un monument, una poesia o una novel·la) diguin el que diguin no hi ha normatives correctes. Els homes de la barba llarga podran dir que tal és millor i que tal altre no val res. Però a l’hora de la veritat, per a mi, i per a tu potser, valorarem molt més els que sàpiguen arribar al nostre cor, malgrat que els entesos diguin que anem errats.
I dic això perquè darrerament he tingut la sort de llegir uns llibres excel·lents que us els recomano. Em refereixo a la saga de l’Amiga Genial escrits per Elena Ferrante.
I en què em baso per a dir que són excel·lents? Doncs senzillament en què m’he llegit el segon, 700 pàgines, en poc més d’una setmana i m’he quedat amb gust de poc, amb aquell anhel d’aconseguir el tercer i poder llegir també el quart. El primer també me’l vaig llegir amb aquesta gana, amb aquella sensació d’anar flotant conforme anava passant pàgines. I això, al meu entendre, és una manera de definir la paraula art.
Poques vegades he tingut aquesta agradable sensació de quedar-me enganxat a un llibre sense poder-lo deixar fins a acabar-lo. Recordo la saga de Xaman (el Metge, el Rabí, la Doctora Cole…) de Noah Gordon. Potser els d’Henning Mankell i algun altre. I en tots els casos diria que més que la història que es narra, el que em captiva és la manera com es diu, aquell estil d’enllaçar paraules d’una manera fàcil i entenedora que no cansa, que més aviat descansa i fa que quan acabes et sentis feliç i reconfortat.
LA NENA PERDUDA
La Campana
617 pàgines
Estels més grans que el nostre sol es poden fondre dins de forats negres profunds com la por. A l’Univers poden néixer o desaparèixer galàxies senceres. Però quina importància pot tenir això davant dels problemes d’entesa entre la Lenu i la Lila! Sincerament, amb el cor a la mà us reconec que mentre he estat llegint aquest darrer llibre de la sèrie, res hi havia de més important.
La Lena i la Lina es van fer amigues de petites, van conèixer l’amor més o menys al mateix temps. I les dues es van casar, una molt d’hora l’altre més tard. I van seguir camins divergents que ara, ves per on, coincidien, i ara, vet aquí, les allunyava.
I així, sense adonar-se’n, tal com passa a la vida de tothom, es van fer grans. Jo aquí, tu allà. Jo et voldria a la vora quan tu em voldries lluny, i tu em necessites quan jo no et sé què dir.
Primer llibre: la infància. Sense saber ben bé per què, i aquestes coses passen, es fan amigues amb aquells lligams indestructibles que perduraran tota la vida.
Segon: l’adolescència. I l’amor, i els desamors, i el seguir els camins de la vida que et duen on ells volen i que, normalment acaben en casament.
Tercer: el matrimoni. Una amb un, l’altra amb algú altre. A una sembla que li va millor, a l’altra sembla que li va pitjor. I encara que sembli que no pugui ser (i això també passa) els lligams sembla que es deslliguen, i sense saber ben bé per què t’allunyes de les grans amistats de la teva vida.
Quart llibre: et fas gran. Amb nous reptes, amb grans problemes immensos: Parelles, casaments, divorcis, tragèdies. I la vida que es consolida. Quan ja ni t’ho penses tot et va millor, quan tot ho desitges tot s’espatlla. Vaja, com a la vida de tothom.
Quatre llibres, dues mil cinc-centes pàgines de paraules que et guien per la vida de les dues amigues. Paraules lleugeres, precises, exactes per definir tota la complexitat dels sentiments, de les alegries i dels patiments. Paraules senzilles que esgarrinxen el cor si les fas teves.
I al darrera del primer terme d’aquestes amigues hi ha un barri de Nàpols amb veïns amb lligams de família, amb rancors d’antics greuges que amb el temps a vegades s’obliden i a vegades no. I no gaire lluny hi ha la ciutat de Nàpols amb els seus terratrèmols i el gran volcà. I tot això embolcallat per uns temps convulsos a la Itàlia de finals del segle passat, amb dretes i esquerres, amb la corrupció, amb la camorra i els seus privilegis i les Brigades Roges lluitant una guerra perduda. I la vida que passa davant la mirada de tots.
Ara que ja he llegit els quatre volums de la saga torno a aconsellar que us els llegiu perquè considero que es tracta d’una obra capdal dels darrers anys. Jo vaig llegir els Cien Años de Soledad del Garcia Márquez i me’n queda l’aroma, però sincerament, sense grans pretensions, com aquell qui no vol la cosa (i sense que se m’ofenguin els esquerranosos espanyolitzats), aquests m’han agradat encara més.
Aleix Font, 25 de gener de 2017.