SELECCIONS DE LA CUA DE PALLA
Edicions 62
Jo vaig descobrir els llibres de La cua de palla quan estava fent el servei militar obligatori a la colònia espanyola de Ceuta, allà pels anys setanta quan els mèrits principals per prosperar en la carrera militar eren sobretot emborratxar-se més, anar de putes i dir els insults més grollers. Començava a haver-hi una fornada de nous oficials que miraven cap a Europa però encara eren majoria els altres, els que havien fet la guerra i se n’orgullien de pegar als soldadets i de cridar “que mori la cultura”. No cal dir que es prenien com un insult si els catalans parlàvem entre nosaltres en català i ens bordaven de manera automàtica “Hablad en cristiano, coño!” (aquesta darrera paraula era obligatòria).
Per això va ser com un miracle descobrir a la lleixa de la meva bateria (encara que és un terme militar que designa una formació de canons, col·loquialment l’utilitzàvem per parlar de l’habitació on dormíem) una tirallongues de llibrets de color groc escrits en català. Sospito que els militars xusqueros no sabien llegir gaire i mai no els havien fullejat, perquè si haguessin vist que estaven escrits en català no haurien durant ni cinc minuts. El fet és que m’hi vaig aficionar i quan vaig tornar a la vida natural en vaig fer tota la col·lecció.
En aquesta col·lecció hi va haver dues temporades, la primera (pel meu gust la millor) estava formada per autors majoritàriament europeus i d’una bellesa de lèxic i de situacions impressionant: Sebastien Japristot, Georges Simenon, Pier Very, Friedrich Dürrenmatt. Després van tornar a començar i llavors ja va ser quasi exclusiva d’escriptors americans, que pel meu gust no tenien el nivell dels anteriors però que eren més famosos, més comercials.
Tenia a casa els pares dos prestatges amb llibres de color groc. Començava pel número 1 i continuava ininterrompudament fins al vint o al trenta i corresponien a la Col·lecció la Cua de Palla. Després tornava a començar per l’u, ara de la col·lecció Seleccions de la Cua de Palla, i ara ja continuava sense faltar-ne cap fins a més de cent i periòdicament s’anava incrementant conforme n’anaven sortint de nous. Fins que un dia, inexplicablement els vaig perdre tots. Suposo que en un rampell d’aquells que a vegades són normals per més inexplicables que semblin, la meva mare va fer neteja i va decidir que aquells llibrets petits i de color groc no devien ser gaire importants. Quan ho vaig descobrir, al cap d’uns mesos, ja no hi havia res a fer, i tampoc no podia ni volia enfadar-me amb la mare, perquè si tan importants eren per a mi els hauria d’haver anar a buscar i els hauria d’haver custodiat a casa meva.
Ara encara en rellegeixo algun de tant en tant. Sigui perquè n’agafo de la biblioteca o perquè en alguna parada de llibres de vell en trobo algun. A les mans en tinc un que vaig comprar a una parada del Mercat de Vic. Es titula Amb la por al cos i l’autora és Margaret Millar. Té el número 4 que suposo que corresponia a l’antiga col·lecció, la que també hi havia al quartel d’artilleria de Ceuta. Només obrir les tapes em trobo amb una inscripció on hi diu “Febrer 1982. Mònica i Ramon”. Està traduït per Rafael Tasis i la coberta és de Jordi Fornas. Diu que és una primera edició dins “Seleccions de La Cua de Palla”: juny de 1981. Aquest llibret concretament té una presentació poc acurada, amb errors greus d’impressió on et trobes que algun paràgraf s’acaba a mitja frase que has d’endevinar com s’acaba, i on més endavant et pots tornar a trobar el mateix paràgraf sencer.
Els sis primers llibres editats en la nova Col·lecció, Seleccions de la Cua de Palla són els següents
- Dashiell Mannett: La clau de vidre
- Jame M. Cain: El carter sempre truca dues vegades
- Ross Mcdonald: La mort t’assenyala
- Margaret Millar: Amb la por al cos
- Sebastien Japrisot: Parany per a una noia
- Albert Contoy: Cap de Turc
LA CLAU DE VIDRE de Dashiell Hammett
Nr.1 Seleccions de la cua de palla – Edicions 62
Traducció de Rafel Tasis
194 pàgines
A les primeres pàgines, on s’hi especifiquen els Drets exclusius, la traducció, el disseny de la coberta, que és de Jordi Fornas, Dipòsit Legal etc. hi diu també que l’edició original fou publicada als Estats Units amb el títol The glass Key, l’any 1931, i que aquest llibre és una primera edició dins “Seleccions de la Cua de Palla” d’abril de 1981.
Quan llegia aquests autors americans (i de nou em torna a passar) em revenia un regust de material de segona categoria en comparació amb els autors europeus, com si en la versió original o potser en la traducció, hi hagués un component de mentalitat periodística, de inclinació de guionista cinematogràfic, allunyat del sentit literari o líric, dels de casa nostra. Aquesta mentalitat rude, quasi robòtica dels protagonistes sempre masculins, els allunya de la meva empatia, tot i que finalment sempre acaben traient un regalim de sentiment. A què ve que s’hagin de deixar estomacar fins quasi morir sense que aporti res al relat, si no és que es vol demostrar que són molt forts, molt durs, molt estoics? En fi, un relat irreal, impossible a la vida normal, però que fan una història de gànsters tal com la imaginem perquè l’hem vist moltes vegades a les pel·lícules.
En la que ens afecta ens trobem un… no sé què, no sé per què, que és el millor amic de l’alcalde d’una ciutat propera a New York (pot ser Chicago, o Detroid?) i que actua com si fos més que els caps de policia i més que el fiscal. Allà hi ha dos clans, el dels seus, els que haurien de ser els bons però que ja es veu que en el fons són com els altres, i els altres, que són els dolents però que en el fons són com els bons però no estan al poder. A l’inici del relat, ell, en Ned Beaumont, ensopega amb un mort que resulta ser el fill d’un senador i germà de la noia que estima el seu millor amic.
Posem antecedents. Un alcalde americà no és com un alcalde espanyol. Aquí ja veiem que qualsevol policia gosa detenir sense proves ni raó a un alcalde i tenir-lo tancat tot un dia només pel fet de ser català . Allà és el cap de la ciutat i tothom, policia, fiscals etc. l’han d’obeir perquè encarna la voluntat popular, i això és sagrat.
Dit això podem continuar amb el relat. Hi ha eleccions per renovar al càrrec de senador, i el seu millor amic, l’alcalde, recolza la candidatura del pare de la seva estimada. Per aquesta raó no es ben vist que no acceleri la investigació d’aquesta cas, com si esperés que passessin les eleccions. Però unes cartes anònimes suggereixen que potser l’alcalde té alguna cosa a veure en aquesta mort.
Ned Beaumont inicia en solitari unes actuacions que sacsegen totes les conviccions, totes les previsions dels polítics, de l’opinió pública, dels propers, dels adversaris i fins i tot les nostres, les dels lectors. El final, per imprevist, per demolidor i per educació no el puc explicar, però us diré que fins i tot a mi, que ho llegia amb manca d’empatia, m’ha acabat agradant. Us diré, això sí, que totes les dones que hi surten s’enamoren del protagonista, que tots els gànsters el respecten (encara que l’estiguin estomacant), que els policies l’obeeixen, que el fiscal li somriu, que en només un any de viure a la ciutat coneix tots els hotels, tots els restaurants, tots els locals de venda il·legal d’alcohol i de joc… vaja, un autèntic superhome americà.
AMB LA POR AL COS, de Margaret Millar
Nr.4 Seleccions de la Cua de Palla
Traducció de Rafael Tasis
Aquest parla d’un metge, Andrew, la dona del qual, Mildred, va morir assassinada fa anys. La dona actual, Lucille, era la millor amiga de Mildred. Un bon dia Lucille reb un paquet enigmàtic i es embogeig de terror. A partit d’aquí s’engegarà una seqüència de morts que posarà sota sospita la totalitat de la família. I fins aquí puc explicar.
Tots els llibres de la Cua de Palla són atractius. En el transcurs d’aquest més de cent cinquanta llibres no n’he trobat cap que m’avorrís, sempre m’han captivat i els he llegit “d’una tirada”. Un defecte hi trobo ara, la mida de la lletra s’ha fet petita conforme jo m’anava fent gran i ara ja tinc dificultats per llegir-los amb facilitat. I fora d’això, endavant companys, llegiu-los tots i gaudiu que jo he fet
CAP DE TURC, d’Albert Conroy
Nr. 6 Seleccions de la cua de palla
165 pàgines
Driscoll està a la presó complint cadena perpètua per un atracament a un banc que no va cometre i en el que va resultat mort un vigilant. Però un bon dia, inesperadament, li organitzen la fugida. Ell no se’n sap avenir, no entén res, no sap qui ni perquè l’han tret de la presó. Més endavant s’adonarà que el fan servir de cap de turc per un delicte de grans proporcions.
Però Driscoll és un bon home, té bon fons i és lleial. És un home amb el que no s’hi pot jugar perquè té reaccions inesperades que poden fins i tot enfrontar-se al poderós sindical del crim americà. També hi surt una noia ideal sense la qual potser tot hauria sigut molt més difícil.
És un llibre ben escrit on tens la sensació que l’escriptor l’ha repassat vàries vegades per no deixar cap serrell incontrolat. Tot té una raó, cada pas és lògic i tot s’encamina cap a un acabament lògic, cosa que el fa fàcil i bonic de llegir.
Aleix Font
20 de febrer de 2019
ELS DESAPAREGUTS DE SAINT-AGIL, de Pierre Véry
Nr. 13 de l’antiga Col·lecció de la Cua de Palla
Edicions 62
182 pàgines
A l’internat de Saint-Agil, a l’acabament de la darrera classe de la tarda un noi és expulsat d’estudi i s’ha de presentar al despatx del director. Ja ningú no el tornarà a veure. Incomprensiblement ha desaparegut en el curt trajecte que separa el despatx de la classe, separat tant sols per l’encreuament de dos passadissos que formen una creu grega. Aquesta no serà la darrera desaparació. I abans de la darrera hi haurà encara un assassinat.
Els Chiche-Capon són una secta secreta formada per tres estudiants de l’internat. Tenen com a objectiu fugar-se de l’escola per viatjar fins als Estats Units d’Amèrica on la vida és una aventura constant, on els homes masteguen constantment xiclet, on la fortuna feta de dòlars està esperant a que la vagin a collir. I vet aquí que un bon dia reben a l’internat la postal d’un dels alumnes.
De jove vaig llegir tots els llibres de la col·lecció de la cua de palla fins als cent quaranta molts dels que van anar editant periòdicament i que jo esperava amb candeletes. Però de fet havien sigut dues col·leccions. Primer van traduir i editar una vintena de llibres, la majoria dels quals d’autors europeus, i després van tornar a començar pel número u fins arribar a aquells cent quaranta que vaig anar comprant en una col·lecció molt estimada, els quals corresponien a autors americans.
En aquells temps era un entusiasta de la primera temporada, d’aquells autors que sentia tan propers i amb unes temàtiques que evocaven les de Sherlock Homes, Hercules Poirot, i amb paisatges i personatges que veia a la meva imaginació. La segona temporada, amb llibres genials també, ja em semblava més llunyana, amb detectius durs, de cigarret sempre a la boca, de got de whisky i cop de puny fàcil.
Tota la meva col·lecció, per qüestions de la vida i dels canvis de casa em va desaparèixer, i després de molts anys he tornat a llegir-ne algun espigolat per nostàlgiques compres a les piles dels llibres de vell. No sé si uns ha passat a vosaltres que alguns llibres molt idolatrats en la vostra prehistòria avui us han semblat normalets, molt més fluixos del que us podríeu haver esperat. El llibre d’avui és un d’aquests, senzill, poc atractiu, sense mèrits per poder-lo recomanar.
Aleix Font
18 de gener de 2019
Aleix Font – 1 de febrer de 2019
TRETS PER TOTES BANDES de Bill Pronzini – 41
Nr. 41 – Seleccions de la cua de palla – Edicions 62
Traducció de Laura Santamaria
153 pàgines
Un detectiu de més de cinquanta anys, amb panxut i gras s’ha enamorat d’una noia molt més jove que ell, però el pare d’ella no el vol i farà l’impossible perquè la seva filla no s’hi casi. Mentrestant el detectiu ha de guanyar-se la vida i li plouen els encàrrecs. Una dona empresària el contracta perquè vigili al seu marit, de qui sospita que l’estafa en el negoci i la fa el salt amb una altra dona: feina fàcil. Un advocat el contracta perquè entregui una citació a una dona rica i alcohòlica que s’ha amagat per no haver d’anar a un judici per danys amb el seu cotxe: feina fàcil. I per acabar, un home ric el contracta perquè vigili l’habitació on hi haurà guardats els regals del dia de la boda de la seva filla: feina fàcil. Com pot ser que tot s’arribi a complicar tant? Però en el que no compten els contractants és en que el detectiu sigui el més intel·ligent de l’univers, una mena de Poirot i Sherlock Holmes junts. Vaja, que ni el Colombo s’hi podria comparar.
No és el millor llibre d’aquesta col·lecció que jo he llegir. Però tampoc és el pitjor de tots els que he llegit a la meva vida. O sigui, que es pot llegir per a passar l’estona. Ei!, sempre que tingueu bona vista, perquè amb la lletra tan petita també costa una mica d’avançar.
El llibre ha estat traduït per Laura Santamaria, i a internet hi he trobat que Laura Santamaria és professora de traducció de la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) des de 1985, on ha exercit diversos càrrecs de gestió i en va ser la degana des de 2011 fins a 2016, que també ha estat professora de traducció i creadora de materials per a programes de màster a distància impartits per la Universitat Autònoma de Barcelona i per la New York University. Ha treballat de traductora professional per a diverses editorials i per a Televisió de Catalunya.
Aleix Font – 12 d’abril de 2020
