VENEDOR DE GELATS

conte-gelats

conte Aleix Font

EL VENEDOR DE GELATS

Estimats amics i amigues, cóm us han anat les vacances?, espero que millor que no pas a mi. Jo, és que no hauria de fer cas de la gent, però tant t’ho van dient que al final t’ho acabes creient. Et penses que els altres, en general, són més intel·ligents que tu, i cadascú és com és. La meva intel·ligència no és pitjor que la vostra, senzillament és diferent.

Bé, anant al gra. Doncs resulta que tothom em deia el mateix, que si això d’estar jubilat i no fer res és com una mena de nafra que t’acabarà fent mal, que no pot ser, que s’ha de fer alguna cosa i que a més a més, la paga no és cap meravella i has de mirar de guanyar alguna coseta, encara que sigui només pels capricis. Jo, la veritat, no m’hi veig tornant a treballar en una oficina. Ho he fet durant més de quaranta anys i ja no em fa il·lusió. Si he de fer alguna cosa, i més que res per a guanyar-hi diners, ha de ser alguna cosa diferent, trencadora, que m’ho passi bé i si pot ser que em distregui, que conegui gent, no sé, una feina d’aquelles que qualsevol diria “Home, a mi també m’agradaria”. Però jo puc triar. Si jo treballo és perquè em dóna la gana i per tal no faré qualsevol cosa. I hi vaig estar pensant, fins que aquest mes d’agost, mira, com si fos una aparició, ho vaig veure clar.

conte Aleix Font

M’estava a la platja, prenent el sol de panxa enlaire, mig endormiscat amb els meus pensaments celestials, quan un crit em va despertar de sobte “Aiii!”. Era un venedor de gelats ambulant. Me’l vaig estar mirant, primer emprenyat perquè m’havia despertat, però de seguida amb tendresa. Ves per on!, això sí que m’agradaria fer-ho. És que si t’ho mires bé ho té tot: fas exercici, estàs a la platja, prens el sol, veus paisatge i a sobre fas negoci. També pot ser que tinguis clients habituals i acabis fent relacions, amistats que poden durar al llarg de la vida, a base de veure’ns cada any. Ja m’hi veia al cap dels anys venent un gelat a uns francesos que em dirien “Vousté ja li venia els gelats als meus pagues quan veníem a passag els estius aquí”, i jo li regalaria un gelat a la seva filleta.

conte Aleix Font

Bé, calia organitzar-ho. No li vaig dir res a la dona, volia que fos una sorpresa, més que res quan veiés que la convidava a sopar al restaurant Amarena i em digués “D’on has tret els quartos?”. A l’habitació dels mals endreços hi tenia una nevera de quan fèiem càmping. La vaig forrar amb forespan d’aquell que va amb les caixes d’electrodomèstics (a la deixalleria em van donar el que vaig voler) i ho vaig embolicar amb molta cinta d’aquella d’embalar (això és perquè conservés bé el fred). Hi vaig fixar una corretja per poder-la dur penjada “en bandolera” i aquella nit vaig posar al congelador un parell d’ampolles amb aigua perquè fessin gel i ajudessin a mantenir el fred dins al nevera.

conte Aleix Font

L’endemà em vaig llevar d’hora i li vaig dir a la dona que me n’anava a fer una excursió d’aquelles que faig de tant en tant. Vaig anar al Caprabo, secció de congelats, i vaig comprar un bon carregament de gelats, de pal, de cucurutxu etc. I quan vaig arribar al cotxe ho vaig organitzar tot a dins de la nevera. Cap a Castelldefels hi falta gent. Vaig aparcar el cotxe a sota d’un arbre (mala senyal, perquè volia dir que no hi havia gaire gent) em vaig posar les bermudes i a patrullar, platja avall, platja amunt: “Aii!”, “Laaado!”, i així amunt i avall. Un fracàs. Es veu que pel matí ningú no en menja de gelats. Bé, en vaig vendre un parell, a un euro, dos euros per tot un matí de feina.

conte Aleix Font

Quan vaig tornar a casa, un altre problema. Cóm m’ho podia fer per a guardar tots aquells gelats al congelador sense que se n’adonés la dona. Impossible. I a la nevera se’m desfarien. Total que li ho vaig haver de dir. “Taxan!, sorpresa!, he tornat a treballar”. Un disgust. Primer es va enfadar com una mona “Però tu què t’has pensat?”, i jo “Però si tothom ho fa això de treballar quan es jubilen!”. Ella no en volia saber res. Que què dirà la gent, que només falta que algú et vegi, que es pensaran que passem misèria. “Si us plau, pel que més t’estimis, deixa-ho córrer”. No ho entenia. A mi no se’m passa pel cap pensar que els meus companys que han tornat a treballar les estiguin passant magres, senzillament és que s’avorreixen i han de fer alguna cosa. Però no ho va voler entendre. Jo tampoc no vaig afluixar No sóc un calçasses jo, d’aquells que la dona els hi diu “A callar!” i ells abaixen les orelles i fan bondat. No. I vaig seguir anant cada matí i després també cada tarda a patrullar per la platja de Castelldefels.  Vaig trobar molts coneguts, i tots feien un posat de tragèdia “Què t’ha passaaat?” (així, allargant la darrera a) “Què t’ha passaaat?”, “Com és que t’has de veure així?”. Jo els explicava el meu projecte, però feien cara de no entendre res. Després vaig tenir problemes amb els meus companys de professió. Jo em tota la il·lusió “Ei compi!” i ells, amb cara de patibularis “Si te güervo a encontrá te rajo”. Al final havia d’anar com d’incògnit,  cridant fluixet i mirant de lluny per si veia la competència. I, és clar, encara en venia menys. Finalment em van aturar, primer els municipals, uns guàrdies com aquells dels vigilantes de la plaia, amb bicicleta i pantalons curts (que em va semblar que anaven a mitges amb els meus compis i no volien competència) “A veure, la llicència d’activitat si us plau”, Que què?. Resulta que segons ells necessitava un permís per a vendre gelats a aquella platja, i pagar un fixe, tant si vens dos gelats com si en vens dos mil. Ah no!, a mi això ja no em sortia a compte. De totes maneres em van prendre les dades i van dir que ja tindria notícies. Al cap de poc em van aturar un parell que diu que eren inspectors d’Hisenda i que els havia d’ensenyar l’alta d’IAE i el capítol de tributació, si per Objectiva Singular o per Mòduls. Ens les vam tenir, els vaig dir que de mòduls ells no en tenien gens, que no hi havia dret que es dediquessin a empaitar pobres jubilats quan tothom sabia on vivien els promotors de vivendes i els directors de les grans empreses. Res, que es veu que ells es dediquen a això, a enxampar jubilats que fan feinetes extres sense declarar-les a Hisenda i això, que ja tindria notícies (quina mania).

conte Aleix Font

Resumint, que estic empaperat. Que per una banda m’han clavat unes multes exhorbitades perquè es veu que l’Ajuntament, com que ja no es construeix com abans, d’alguna banda han de treure diners. De l’altra, els d’Hisenda m’han encasellat en el grup d’evasors (suposo que perquè els vaig dir de tot a aquell parell) i també es veu que es pensen que amb uns quants com jo podran eixugar el dèficit de la Generalitat.

conte Aleix Font

Ara la meva dona s’ha hagut de posar a fregar escales per poder pagar les multes i jo me n’he d’estar de moltes coses (la cerveseta de la tarda, els sopars del dissabte al vespre, la sortida al teatre de l’Ateneu…). I encara sort que ens ho deixen pagar a poc a poc.

Jo no goso sortir de casa, més que res perquè tothom se’n en riu: “Que tens un gelat?”. “Que què dius?, m’he quedat gelat”. Res, tota la resta d’estiu assegut davant la tele mirant anuncis i menjant gelats. I la veritat, ja en començo a estar fins al gorro de tanta vainilla i xocolata. Sort que ja s’està acabant l’estiu i de mica en mica tot tornarà a la normalitat, sobretot quan, d’aquí a uns anys, haguem acabat de pagar els deutes.

Ja sé que no m’està bé dir-ho, però si cadascú de vosaltres m’enviés un euro (un euro no és res) i diguéssiu als vostres amics que també m’enviessin un euro (un euro no és res), ves per on, podria ser que ben aviat ja ens poguéssim tornar a veure algun dissabte al vespre per aquests móns de Déu. Ara, que si no podeu no me l’envieu, eh? Que tampoc no es tracta de que hagueu d’anar malament ara.

Rebeu una abraçada del vostre, mai més bén dit, “pobre” :

Aleix.


Warning: count(): Parameter must be an array or an object that implements Countable in /homepages/38/d618625600/htdocs/clickandbuilds/AleixColonia/wp-includes/class-wp-comment-query.php on line 399

Leave a Comment