FRED VARGAS
Fred Vargas (pseudònim literari de Frédérique Audoin-Rouzeau), nascuda a París el 7 de juny de 1957, és una escriptora i arqueòloga francesa autora de novel·les policíaques d’èxit. Va triar el cognom Vargas, igual que la seva germana bessona Joëlle Vargas. El pseudònim fa referència a Maria Vargas, personatge interpretat per l’actriu Ava Gardner en el film La comtessa descalça (Viquipèdia)
Fred Vargas “Una de les millors novel·listes franceses del moment, en qualsevol gènere i categoria” segons diu a la portada del llibre. Aquests agents literaris, que promocionen escriptors a canvi d’una comissió, em recorden les cantants folklòriques espanyoles que es diuen elles mateixes “Porquè yo, és que cuando veo al público tan emocionado con mis canciones, es que no es por decirlo, pero veo que soy la mejor” I dit això he de reconèixer que la Ted Fargas escriu bé, en aquell estil francès d’abans que barreja assassinats, o delictes qualsevols, amb la quotidianitat d’una gent senzilla i fins i tot ignorant però d’una ignorància sàvia de vida antiga, d’herència genètica. Encara que estigui parlant de la cosmopolita París o Lió o Avinyó, fa la flaire d’estar entre vaques, pagesos i la saviesa de la gent de poble. Recordo un dels primers llibres que vaig llegir de la Col·lecció La Cua de Palla, en Goupi Mans Roges, de Pierre Very, que parlava el mateix idioma, i no em refereixo només al francès.
Fred Vargas, més enllà del que diguin els agents literaris, és una bona escriptora, d’aquelles a qui agraeixes que el llibre sigui ben gruixut. D’ella n’he llegit, L’exèrcit furiós, La tercera Verge i L’home dels cercles blaus, també editats per Amsterdam i també traduïts per Anna Torcal i Salvador Company. Els vaig llegir ja fa molt de temps, tant que quasi no en recordo la temàtica, però sé que els vaig llegir seguits, un a continuació de l’altre, cosa que diu molt de la qualitat dels llibres. En aquells temps no en feia cap ressenya i això m’indica que me’ls hauria de tornar a rellegir. En català tenim traduïts els següents llibres:
La tercera verge (Dans les bois éternels). Barcelona: Ara Llibres, 2008. Traducció de Natxo Morera de la Vall.
Un lloc incert (Un lieu incertain). Barcelona: Ara Llibres, 2009. Traducció d’Anna Torcal i Salvador Company.
L’home dels cercles blaus (L’Homme aux cercles bleus). Barcelona: Ara Llibres, 2011. Traducció d’Anna Torcal i Salvador Company.
L’exèrcit furiós (L’Armée furieuse). Barcelona: Ara Llibres, 2011. Traducció d’Anna Torcal i Salvador Company.
Temps de gel (Temps glaciaires). Barcelona: Ara Llibres, 2015. Traducció d’Anna Torcal i Salvador Company.
Quan surt la reclusa (Quand sort la recluse). Barcelona: Ara Llibres, 2018. Traducció d’Anna Torcal i Salvador Company.
UN LLOC INCERT
Amsterdam
326 pàgines
El d’avui continua amb el protagonisme del director de la Brigada Criminal parisenca, Adamsberg. L’acompanya el sergent Danglard, erudit en totes les matèries, el pobrissó Estalère, que en les seves limitacions té la virtut de dir algunes coses sorprenents, Mordent, Voisenet i la Retancourt enorme i forta. L’inspector Adamsberg i el seu equip, en un viatge a Londres troben casualment una colla de sabates amb els seus peus tallats a dins. Això lligarà amb un espantós crim comès a París amb gran destrossa de sang i fetge i que el portarà fins a Sèrbia, a una regió on encara és viu el record dels vampirs. Però a empentes i rodolons, i comptant ara amb un got de vi, ara amb un tros de fem de vaca, i després amb un doctor generalista anirà fent via per camins impensats per la lògica moderna.
És un bon llibre per a llegir durant les vacances d’estiu, per a passar l’estona. Té aquell agradable sabor de l’estil antic on l’acció transcorre en un sentit longitudinal, sense aquells talls moderns que ara et parlen del Pepet i després de la Marieta, sense saber a vegades si una història és posterior o anterior a la que has llegit abans. La Fred Vargas té estil propi heretat d’aquella tradició de la novel·la negra francesa mig rural, mig fantàstica, mig ingènua que es llegeix amb simpatia, sempre amb un mig somriure encara que ens estigui parlant dels assassinats més espantosos. I aquest estil podríem dir que és antagònic amb el neopolar marsellès (Jean-Claude Izzo, François Thomazeau) on la brutalitat és l’essència del relat.
