FAMÍLIA FONT MARIMON
LA POR GENÈTICA DELS CABIROLS
Encestres de la família Font Marimon
Els entesos en genètica ens expliquen que els gens són unes instruccions heretades i transmeses pels éssers vius, que configuren la nostra manera de ser i d’actuar. Són inamovibles per voluntat pròpia i es van alterant de manera incontrolable al llarg dels temps, és a dir, evolucionen. Diuen també que aquesta evolució provoca diversos models d’éssers i que els que són adequats pel medi en el que viuen seran els que sobrevisquin. Tots els altres desapareixen.
Per aquesta llei he de suposar que en algun moment de la història van existir cabirols valents, sense por als depredadors. I per aquesta raó van acabar extingits amb gran sorpresa i admiració per part de llops, óssos, i altres espècies que van sobreviure (ni que fos momentàniament) gràcies als cabirols valents. I la mateixa suposició ens deixa afirmar que els cabirols més porucs, els que reaccionaven més immediatament a l’instint de córrer davant del més lleu soroll, són els que van aconseguir de sobreviure i van poder transmetre els seus gens porucs a les successives generacions de cabirols porucs.
Aquesta observació em porta a suposar que també els humans venim d’un mateix gruix de gens comuns que ens fan ser com som, sensibles a la música, esquerps als opressors, amants de la fruita i del bon vi. I ens fa tenir dues cames per comptes de cinc, i una sexualitat agressiva en els homes i receptiva en les dones, i unes ungles als dits i uns pèls a les orelles, per dir coses genèriques.
Fins que arriben a les peculiaritats que ens van individualitzant. I així ens trobem en que jo tinc una pell pàl·lida que en diem blanca, i d’altres la tenen marronosa que en diem negre, i uns tenen els ulls com aclucats, i d’altres el nas molt gruixut. Aquestes diferenciacions també són del que en voldria dir genèriques. Si no fos perquè ara ja tots ens coneixem, els individus d’aquests grups genèrics ens crèiem els únics, els més perfectes del món i no vèiem cap inconvenient en ser com som. Ara n’hi ha que diuen que els de la pell fosca estan més adaptats per les adversitats climatològiques, o que els de poca estatura podrien sobreviure millor en un futur apocalíptic.
El primer dels Font Marimon
I finalment arribem al per què d’aquest escrit, al jo més individual que estic format per milers de milions de cèl·lules amb uns gens específics que determinen una manera de ser general i a la vegada única, unes instruccions que m’han sigut transmeses per generacions d’individus amb unes vivències peculiars que seria impossible reproduir-les exactament si mai arribem a extingir-nos els que formem la família Font Marimon, i els que vénen i vindran després de nosaltres.
Els primers Font Marimon
Em pregunto, per tant, quines reaccions són específicament meves, quines pors, quines il·lusions, quines expectatives de futur, quines complaences de passat. Quan constato que a tothom li agrada la música del Beatles i a mi no em diuen res, vol dir que en algun moment algun avantpassat va adquirir una resistència a les tendències generalitzades?, o això no hi té res a veure. Aquesta aversió a creure’m les notícies de la tele (i antigament de la ràdio), té a veure amb el rebuig a les emanacions del poder derivat de les terribles tortures que va rebre el meu pare quan el van detenir els policies espanyols? O això tampoc no hi té res a veure. L’admiració pels paisatges erms i immensos té a veure amb els ancestres aragonesos de les Cinco Villas? O tampoc hi té res a veure.
A vegades em miro els dits curts i els pregunto, d’on veniu? I els vestigis de cabells rossos, i els ulls blaus que només he conservat jo a la família. No sé si els trets físics condiciones les preferències musicals o el gust per la lectura, tot i que en termes generals crec que hi tenen poca incidència. Però de fet són els petits descobriments introspectius els que em complauen, quan intueixo una por innata a les grans profunditats de l’aigua, quan l’olor de la ginesta em parla amb un idioma particular, quan un estil de música i no un altre m’accelera els batecs del cor, quan entenc d’una manera estranya aquest amor pel meu País, com si fos meu i tots els altres que el defensen ho fan per ajudar-me a mi, quan m’agraden més les farinetes que les gambes, o l’aigua de marialluïsa més que aquell cafè de les cabres etiòpiques.
Els darrers Font Marimon
Penso que si m’heu entès ja no cal insistir més, i si no veiem per on vaig potser és perquè porteu uns gens específics que us fan veure altres coses, igual d’interessants, igual de meravelloses, però d’un altre color. Penso que si prenguéssim una lupa per mirar cada persona potser descobriríem el gran tresor, que alguns en diuen Déu, al timó microscòpic de cadascú.
O potser ens revindria el gran horror dels fets inconfessables. Qui ho sap? Potser demà, o potser demà passat tot se sabrà.
Aleix Font – 21 de febrer de 2018
