Club editor
144 pàgines – mida octaveta
Sabent que sóc un admirador fervent d’ Eva Baltasar, la meva dona no va dubtar en regalar-me per Sant Jordi aquest llibre acabat de sortir de l’impremta i a mi em va fer molta il·lusió. Després vaig anar veient que no era com els altres, Permagel, Boulder, Mamut on el relat va de bracet amb el missatge i en fa florir explicacions. Avui m’he trobat amb la imatge invertida on són els pensaments els que agafant-los ben fort de la mà arrosseguen els esdeveniments.
Eva Baltasar, quasi al començament fa dir a la protagonista: Vaig venir a parar aquí perquè els lloguers de les habitacions eren més baixos que a Barcelona, on vivia rellogada des de l’època universitària. L’habitació on m’havia estat els darrers anys no era gran cosa, però tot i així una parella de colombianes va oferir pagar-ne el doble i me’n van fer fora. Ja veus de quina manera tan senzilla s’inicia el camí de les tenebres. A partir d’ara les coses haurien d’anar de mal en pitjor, perquè si no, per què havia de passar això.
L’Eva Baltasar és una escriptora de diàlegs interiors, de pensaments profunds, i en aquesta situació d’avui en té per dar i beneir. Quan no tens casa, un llit és el paradís. Quan no tens feina fregar escales pot ser una benedicció. I si a sobre et lloguen per netejar cases de gent privilegiada, què més pots demanar. Ara bé, si les coses es torcen, marededéu llavors, pots acabar caçant mosques i perdent de vista la realitat.
El títol costa d’entendre. Primer em vaig imaginar que era una còpia dels que fa servir l’escriptora belga Amélie Nothomb (Estupor i Tremolors, Metafísica dels Tubs… etc), però de seguida he vist que no era així i que més aviat responia al viatge interior cap a la desesperació. Sé que des del benestar, relatiu, de tots nosaltres, costa imaginar la inacció davant la catàstrofe, però també comprenc que t’hi has de trobar per entendre l’abandonament que provoca la terrible malaltia de la depressió. Assegut a la vora del llit, sense ajudes, esperant que les coses s’arreglin soles, et pots anar enfonsant en un oceà d’imatges inexistents. Sincerament crec que el llibre va d’això, si més no, en algun moment va d’això. Ja m’ho direu.
Només pel plaer de llegir un altre llibre d’aquesta autora us el recomanaria. És curt de durada, jo l’he llegit en un sol dia. Qui no us assegura que, qui sap, aquest serà l’inici d’altres novel·les que seguiran a l’ocàs i la fascinació.
Aleix Font. 7 de maig de 2024.
