EL RELLOTGE DE LA MARE

aleix font colonia guell

EL RELLOTGE DE LA MARE

 

De la mare en vaig heretar tres coses: una capsa de fusta, d’aquelles que ben polides per fora i potser folrades per dins es podria utilitzar com a joier, una ampolla de colònia marca 1916 que fa molts anys que està buida però encara conserva aquella olor que em teletransporta la seva imatge, i un rellotge de cuina.

 

aleix font colonia guell
El pare i la mare (ella asseguda) l’any 1941

 

La mare va néixer l’any mil nou-cents divuit, per tant era d’una generació que va viure les més grans tragèdies de la Història, la dictadura del Primo de Rivera, la guerra del Franco i l’horrible repressió de quaranta anys de dictadura espanyola. Tot i així era alegre, optimista, riallera. Cantava sovint i recitava poesies llargues com ara “Mimosa, flor de febrer”  o “Amor de Mare” d’Antoni Bori i Bontestà. Li agradava reunir la família (o això ens pensàvem), li agradava retocar els vestits que es comprava, li agradava anar al cinema, li agradava viatjar, sobretot viatjar, tant li era on, l’important era viatjar. Quan nosaltres érem més joves i ja conduíem, a vegades ens deia “Porta’m a donar una volta”, i anàvem en cotxe fins a Martorell, o a Torrelles, sense baixar per res del cotxe, només voltar, viatjar.

La mare pel Nadal de 2002

aleix font colonia guell

Nosaltres pensàvem que la mare mai no es faria vella, que passarien els anys i ella mantindria aquella actitud dinàmica, feinejadora, sempre cosint, sempre endreçant, sempre cuinant, netejant o manant feines a qualsevol de nosaltres: “Robert! M’hauries de pintar el menjador perquè aquest color no m’agrada”, o “Aleix! Serra’m aquesta fusta fins aquí per fer-ne una estanteria”. Però es va anar fent gran, sobretot des de que es va morir el pare, i d’una manera imperceptible es va convertir en una iaia a qui li costava aixecar-se de la cadira per anar a obrir la porta. Fins i tot va arribar un dia en que ja no podia caminar i l’havíem d’ajudar per anar del menjador al dormitori.

La mare a l’any 2006

aleix font colonia guell
La mare amb dos dels seus fills preferits

Moltes tardes, potser menys de les necessàries, la meva dona i jo anàvem a casa seva i ens hi passàvem unes hores. Ens explicava acudits, coses que li havien passat, coses que potser s’inventava i rèiem. Tenia sucre i un dia ens va explicar que va anar a comprar al mercat i va veure un raïm que semblava moscatell. Li va preguntar al venedor si el raïm era dolç “És dolç aquest raïm?”, i el venedor, àvid de vendre li va dir que sí “Sí, molt dolç!”. La mare li va contestar “Així no en vull”.

La mare a l’Ateneu de la Colònia Güell

aleix font colonia guell
2008 – Celebració del norantè aniversari

Moltes tardes, potser predisposats pels seus relats, ens miràvem el rellotge de la cuina i rèiem. Era un rellotge especial,potser també estava de broma com la mare. ….. com ho diria? Assenyalava bé les hores, això sí, era puntual. Però tenia un què que el feia simpàtic. Era un rellotge quadrat, amb un marc de fusta marró clar i un fons blanc amb números romans. L’agulla segondera  marcava rítmicament els segons, clic, clic, clic. Però quan arribava a baix de tot i començava la seva ascensió cap a les dotze, de sobte s’encallava, com si no pogués pujar agafava forces i cli…cli…cli…. i CATACLAC! de sobte saltava quatre o cinc segons de cop. I altre cop s’aturava, feia la impressió d’ascendir sense fer-ho i altra cop, CATACLAC! quatre o cinc segons més. I així fins que arribava a dalt de tot i tornava al seu ritme precís. Nosaltres vingue riure, i la mare ens preguntava “De què rieu?”, “Del rellotge!”.

aleix font colonia guell
El rellotge de la mare. Assenyalant l’hora en que escrivia aquests records

Quan es va morir vam plorar molt d’amagat. Som d’una generació que ens costa plorar en públic, però d’amagat era tota una altra cosa. Els germans ens vam repartir les quatre coses que tenia: algun quadre, unes claus grosses de ferro que no obrien cap pany, algunes joies senzilles i els diners del compte després de pagar les despeses de l’enterrament, sobretot  pels papers del Notari. Jo em vaig endur aquest rellotge i el tinc penjat a l’habitació que em fa de despatx. Els dies que estic especialment trist, com deprimit, si em vull refer em miro el rellotge, i just quan remunta la pujada i s’atura, cli, cli, cli i…..CATACLAC! ja em vénen aquelles ganes de riure i de plorar que em solucionen l’esperit. Com si al cor hi tingués també aquella mena de cansament de l’agulla del rellotge que, per algun miracle celestial, de sobte es revifés.

 

Aleix Font

Octubre 2017

 

Visita altres llocs d’Aleix Font:

excursionsapeu.com

parlemdeteatre.com

Related posts

Leave a Comment