COLÒNIA GÜELL
ABANS TOT AIXÒ EREN CAMPS (cançó de Riu)
Ermita de Sant Antoni, al cim del Montpedrós
Avui, quinze de juliol de 2016, he pujat a dalt de Sant Antoni, el cim del Montpedrós. I hi he anat perquè sí, perquè notava alguna cosa que em cridava des d’allà dalt, perquè en tenia necessitat.
A ponent Torrelles de Llobregat
He aparcat al coll de can Cartró, he passat el Pla del Mas Sala, he anat fins al Pla de les Bruixes i allà m’ha vingut la primera visió de quan hi anàvem amb el pare a buscar bolets. Ara tot està canviat, hi ha passat les màquines d’aixamplar camins i ens han intentat destruir la memòria. Perquè aquesta gent que fan això a la pell de la muntanya no en tenen de memòria, no han anat mai amb el seu pare pels aquells camins amb roderes de carro, ni han vist el petit pla, al coll entre el Rabatxí i Sant Antoni, voltat de garrics i llentiscles on s’hi feien els rovellons.
Cap al sud, al fons Sant Ramon i al mig Cesalpina
(Abans tot això eren camps)
Camí amunt cap al Bassot per seure al banc de sota l’alzina i continuar pujada amunt. La pujada fins al revolt de la Roca Dreta sempre m’ha costat de pujar, sempre m’he hagut de parar per agafar forces i sempre m’he meravellat pel bosc de màquia, dens i fosc, d’alzines i marfulls que es despenja fins la font de l’Artiga i can Munné.
El Pla. Sant Boi amb els pisos de la Ciutat Cooperativa
Ara es pot dir que ja hi som. Un pendent suau, un revolt i l’ermita. He anat directe a la punta de migdia, al costat de la bandera que a estones flamejava i després queia esgotada de cansament. M’he assegut al banc i la mirada resseguia els llocs de la memòria: el Rabatxí, can Cartró, la Creu, Sant Ramon, i als peus cases i cases i cases i cotxes. I aquella cançó de Riu que diu que abans tot això eren camps. En un recó de la memòria encara hi tinc aquell paisatge antic de camps i pins i uns poblets de cases apilotades al voltant de l’església.
Als peus Santa Colona i a la dreta la Colònia Güell
Arrapades als pins i les alzines les cigales hi canten cançons d’abans, cançons de sol i d’ombra que porto enganxades a la pell. Passa un gaig amb cantar de garça, de plomes rosses i blaves de tan negres. I penjat entre can Ribot i can Via un esparver que em recorda, ves per on, quan de petit menjava les primeres avellanes, mig aigua mig pinyol, a la font de can Salgado.
Una mata de llentiscle
Diuen que del llentiscle, família dels festucs, abans en feien màstic, una cola molt preuada
El meu món ha canviat molt i molt de pressa. Pràcticament ja no existeix. Abans els camps i els boscos envoltaven els poblets i en la meva mentalitat tot eren camins de llibertat. Ara és el revés, les ciutats, les carreteres i el soroll envolten els bosquets, les masies són noses arrapades als suburbis i les ciutats s’allarguen per la plana i pels turons. Els animalons observen espantats aquesta fera gegantina que cada dia tenen més a prop.
La vidalba de les enramades
De tornada pel damunt de les branques de roldor, cabelleres de vidalbes de blanc immaculat amb aquella olor de mel que m’ha fet somriure.
Aleix Font 15 de juliol de 2016.