LA PETITA CIUTAT ON ES VA ATURAR EL TEMPS

BOHUMIL HRABAL

Traducció de Monika Zgustová

Edicions del Destino – L’àncora

191 pàgines

Bohumil Hrabal, segons diu a Viquipèdia, nasqué a Brno, Imperi Austrohongarès, 28 de març de 1914  i va morir a Praga, República Txeca, 3 de febrer de 1997) fou un dels escriptors txecs amb més renom del segle XX.

Nat a la ciutat morava de Brno, cresqué a Nymburk, on el seu padrastre era el gerent —i posteriorment director— d’una fàbrica cervesera. Estudià dret a la Universitat Carolina de Praga, doctorant-se’n tardanament el 1946, acabada la guerra. Tanmateix mai treballà en aquest camp sinó que abans de dedicar-se plenament a l’escriptura, exercí feines d’allò més diverses que sovint van ser font d’inspiració per als seus relats.

Bohumil Hrabal, prolífic escriptor txec

En aquest llibre, La petita ciutat on es va aturar el temps, sembla doncs que Bohumil Hrabal ha escrit una mena d’autobiografia, si més no s’hi ha inspirat. L’estil diria que és una mica eslau (?) (perdoneu perquè no sé si existeix aquest estil) que  a mi em suggereix una manera d’explicar-se semblant aquells contes de la vora del foc en que els grans ens explicaven uns relats exagerats que els petits  escoltàvem en silenci, embadalits, meravellats i amb la boca oberta.

Bohumil Hrabal ens parla doncs d’un un nen que viu a un poble txec on hi ha una fàbrica de cervesa on el seu pare n’és el gerent. Tot comença quan el nen es vol fer un tatuatge al pit com el que porta un mariner, una preciosa barqueta amb vela i tot, i acudeix al Bar del Port perquè el seu propietari, el senyor Alois li faci. Això passava en l’època en que els records de l’època imperial, amb els exèrcits invencibles de l’emperador austrohongarès  Franz Josef encara eren recents. I perdura fins el trasbals de la guerra mundial amb l’ocupació nazi, i encara després amb l’ocupació soviètica, quan els obrers sacsegen aquell temps que s’havia aturat. I en aquest context s’expliquen històries que podrien ser contes independents si no fos que els protagonistes són sempre els mateixos, la família del nen.

L’oncle Pepín, germà del pare, és un antic soldat de l’exèrcit imperial. Treballa en les feines més dures, les que tothom en fuig, i només fresa per gastar-se tots els estalvis al bar on hi ha les noies; personatge carismàtic i esbojarrat d’aquells que ja no en queden. L’avi té uns atacs incontrolables de crits i destrucció que només s’aplaquen trinxant armaris que les dones de la casa li porten perquè s’esbravi. El pare, Francín, és un mecànic frustrat i la seva diversió és desmuntar i muntar la seva moto, una Skoda 430, en la que s’hi passava tot el cap de setmana. Vanátko era el vigilant, una mena de sereno amb una escopeta que no funcionava. I les noies del bar. I els mariners. I la dona del carnisser, amb una teràpia força extravagant per deixar de beure.

Voldria també subratllar la traducció a càrrec de, Monika Zgustová, nascuda a Praga i resident a Barcelona des de fa quaranta anys, que també és escriptora en llengua catalana i de la que en vaig comentar el seu llibre Un revòlver per sortir de nit.

Resumint, que de tema n’hi ha, però com que està escrit amb un estil que ja no es porta, no sé pas si us el podria recomanar. Com us ho podria dir perquè us féssiu una idea? Heu llegit Camí de Sirga, d’en Jesús Moncada?, i Espanya en Guerra, d’Albert Pla?, doncs diria que és com una barreja d’aquests dos estils. Ei, si més no a mi m’ho sembla.

Aleix Font, 17 de febrer de 2021