MIQUEL MARTÍN I SIERRA

La drecera

Edicions del Periscopi

140 pàgines

Miquel Martín Sierra, segons els elogis que he llegit a l’inici del llibre, es veu que és un gran escriptor, fins i tot a la portada hi ha una afirmació de Salvador Macip on diu que Miquel Martín és un dels secrets més ben guardats de la literatura catalana contemporània (ho cito literalment). I jo em pregunto: de què serveix guardar secretament a un escriptor i a la seva obra? En fi, tal com ho posen, deu ser que ara, com més desconegut és un escriptor més bo deu ser. Si això és així, jo dec ser de lo milloret del panorama català, i no diguem del mundial!

De totes maneres, aquest llibre de Miquel Martín, La drecera, m’ha agradat molt. Però “molt” d’aquella manera senzilla d’anar passant pàgines sense  cansar-me gens ni mica, i voler-ne més, no pas per una tensió a l’estil de sèrie negra, sinó a la manera plàcida d’anar coneixent les històries que ens explica un nen que poc a poc va creixent i a l’acabar el llibre ja deu ser un jovenet adolescent.

Drecera, tothom ho sap, és un camí, més aviat un caminet, que ens estalvia tros entre un lloc i un altre que necessitem transitar. La dita diu “Si vols fer drecera no deixis mai la carretera, però això no és cert, les bones dreceres surten de la carretera per arribar abans a lloc. En aquest llibre, la drecera és també això, una camí curt, però també és un símbol d’allò que anem perdent al llarg de la vida i que ja mai més tornarem a tenir.

El llibre de Miquel Martín comença amb una poesia de Josep Carner, apologètica del no fer res davant del mar, sinó veure sense mirar i gaudir del pur secret de la natura. I de seguida va per feina dient que era divendres i havia quedat amb en Llenas per anar a comprar balins al poble. Resumint, la vida senzilla i rica d’un nen de poble que té quatre amics si hi comptem al masover del mas d’en Bou. I amb capítols curts de quatre o cinc pàgines ens va explicant els fets més importants de la vida d’un infant: passar la tarda amb el seu millor amic que pot ser en Llenas, l’Escudero  o en Torrent, tenir en braços un garrí acabat de néixer que en Pitu li deixava al mas Bou, banyar-se al mar amb els seus pares a la cala deserta,  i quatre coses més.

I més enllà de la història hi ha un estil captivador. Capítols curts, ja ho he dit abans. Enllaçant les frases amb la lletra i, a l’estil de la gran Mercè Rodoreda. I donant importància a coses que la tenen i que sovint no sabem veure, tal com feia Sallinger a El Vigilant en el camp de sègol. I gaudint de tot plegat et trobes que sense voler-ho has arribat al final de la història i penses “Ja s’ha acabat?” I no et fa gens de mandra continuar llegint l’epíleg de Josep Maria Fonalleras titulat Un pur secret.

He llegit que aquest llibre es va publicar per primer cop al junt del 2020, i a l’octubre del mateix any ja sortia la sisena edició, cosa extraordinària que només vol dir una cosa, que és un llibre excel·lent, i que avui, l’autor, ja no és un dels secrets més ben guardats de la literatura catalana contemporània, sinó que és conegut i celebrat per molta gent.

Aleix Font, 2 de febrer de 2021