PANTERA, de Coia Valls
Il·lustracions de Pep Boatella
Animallibres – La barca
276 pàgines
Coia Valls és una bona escriptora (i actriu) que ha escrit llibres relacionats amb fets històrics poc coneguts, si més no per a mi. A Etheria ens va parlar del viatge d’una monja galega del segle IV des de Galícia fins a Roma i posteriorment a Terra Santa, i ens descriu les lluites dels cristians per arrabassar les restes del poder romà i aniquilar les engrunes de llibertat de culte que encara quedaven. A La Cuinera ens situa al segle XVIII durant el sanguinari imperi espanyol a l’Amèrica del Sud on el Virrei Amat governava al Perú. Allà una noia adolescent coneixedora del llegat d’un cuiner francès es veu obligada, per la mort dels seus pares, a fugir a Barcelona on les dots de cuinera excepcional li obriran un camí esperançador.
Avui, Coia Valls ens situa a ple segle XXI, o sigui a avui en dia, però amb rerefons d’un temps antic coetani als faraons d’Egipte, on les deesses núbies (amb bé alta) es podien transformar en panteres quan l’ocasió ho requeria. Aquesta qualitat no és voluntària sinó inherent al seu llegat familiar; com dirien els catòlics, és carismàtic.
La protagonista, Enma, nascuda a Sòria i instal·lada a Salamanca (ciutat usurpadora i custòdia dels papers republicans), ha quedat orfe per culpa d’un sospitós accident de circulació. Ella ja intueix que no és del tot normal que moltes nits, sobretot quan hi ha lluna plena, s’enfili per les teulades dels edificis monumentals. Tampoc els seus amics no ho troben gaire normal que quan s’enfada se li posen les ninetes dels ulls en forma de mitja lluna vertical. En fi, que passen algunes coses que a qualsevol altra persona li farien pensar que hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar: o bé la resta de persones no són normals, o bé és ella la que desentona.
Però vet aquí que rep una carta d’una bona dona que apadrina un orfenat al mig del convuls país de Mali. Més o menys li diu això “Vine, que t’explicaré qui ets”. I tu diràs, ja la tens cap a Mali en terres del Sahel. El Sahel, pels que no us soni, és el territori del Sàhara més esquerp, on no hi plou mai, o quasi mai. Allà, la feina de meteoròleg és una de les més descansades del món: un cop a l’any graven l’emissió de la tele local i diuen “avui farà bon temps”, i la resta de dies només han de passar la mateixa gravació sense por d’equivocar-se. Però, ai las!, quan hi arriba l’Enma resulta que es produeix allò que acostuma a passar quan et deixes el paraigües a casa, i tot s’inunda. Sort en tenen que a l’orfandat tot està previst. Disculpeu-me la irononia.
Resumint, que avui no ens parla de fets estrictament històrics sinó que són més aviat llegendes convenients. Estem davant d’un llibre d’aventures tintinesques on tot té una sortida adient (invento: si cau un llampec trobes un parallamps, si l’avió s’estavella portaves un paracaigudes a la butxaca i si s’inunda el desert casualment hi havia un submarí). De totes maneres el llibre és entretingut i molt aconsellable pels amants de l’acció. Són majoria els seguidors d’El senyor dels anells, o de Dune, o de Star Wars, i si em posés al seu cervell diria: endavant, us apassionarà.
Ah, em deixava una cosa important: el llibre té uns dibuixos impressionants que m’han tingut empresonat pel seu encís. Pep Boatella és un artista que et sap transportar al context de cada capítol. Quina meravella d’ombres i clarors, quin sentit del moviment, quines panteres en tensió encapçalant cada capítol. Si el llibre tingués música estaríem parlant d’un film engrescador.
Aleix Font. 1 d’abril de 2022.
