PAOLO COGNETTI – Les vuit muntanyes

Paolo Cognetti

LES VUIT MUNTANYES

Paolo Cognetti

Traducció Xavier Valls i Guinovart.

Editorial Navona

287 pàgines

Paolo Cognetti
Paolo Cognetti, l’autor

El pare d’en  Pietro era un muntanyenc solitari que era feliç a les cotes altes, just quan s’acaben els boscos i comencen els prats i la roca.  La seva mare també estimava la muntanya, però ella preferia més els boscos, els rius i els poblets que no pas les cotes altes del seu home. Després de buscar molt, ella va trobar una caseta que li agradava  a Brama, un poblet dels Alps italians a tocar del Monte Rosa. A partir de llavors hi van passar  tots els estius de la infància i la joventut d’en Pietro.

Paolo Cognetti
Contraportada del llibre amb la sinopsi

El Pietro va fer amistat amb un noi de Brama, en Bruno, que cuidava vaques i s’enduia al Pietro pels torrents, els boscos i les cases enrunades que els parlaven de quan encara vivia gent a la muntanya. Aquesta amistat de pedra picada no necessitava gaire paraules per confirmar-se i va resistir tota la vida.

Després, en Pietro va tirar cap a ciutat i el Bruno es va arrelar més encara al seu terreny. I quan en Pietro va sentir el neguit de tornar al país de les glaceres, allà hi va trobar el seu amic, esperant-lo com si ja ho sabés que algun dia tornaria.

Paolo Cognetti
Inici del llibre on hi figura el nom del traductor, Xavier Valls i Guinovart

El Bruno esdevené l’home muntanyenc, aquells homes autosuficients  a la muntanya que es van extingir fa cosa de cent anys. Ell diu que hem de fer sempre allò que ens han ensenyat a fer, i a ell li havien ensenyat això, construir cases amb pedres i fang, viure de les herbes i els animals, saber escalfar la casa i sobretot, viure sol. Diuen que possiblement té un antecedent en l’obra El noi selvàtic, escrita pel mateix Paolo Cognetti l’any 2013, cosa que confirmaré quan en tingui ocasió.

Paolo Cognetti
Portada del llibre

Paolo Cognetti ha escrit un gran llibre, agradable, fàcil de llegir, d’aquells que no pots deixar quan acabes un capítol i sempre et sap greu d’ajornar la lectura per l’endemà. Ens parla d’un lloc, d’una època  i d’una gent que potser s’ha extingit, si més no a Europa. Quan llegeixes els oficis, les actituds, la fortalesa de la gent, tens la impressió que sap de què parla, com si ho hagués viscut de veritat. I no n’estic segur, potser ha fet una cerca que l’ha fet creïble. Ens explica la manera de construir una casa a la muntanya perquè aguanti neu i fred, i t’adones que necessàriament s’ha de fer així si no vols que s’esfondri. Quan ens parla de com s’ha d’espellar un isard per poder-ne fer provisió per passar l’hivern veus que és així com es fan les coses. I quan creus que sap de què ens parla, llavors ja et creus tota la resta.

Les vuit muntanyes

No sé si la traducció és del tot fidel o si és que és massa fidel: Làrix (arbre de l’alta muntanya), alpeig (habitacle utilitzat en l’activitat estacional de la muntanya), toma (formatge), posta, baita (barraca de muntanya). Potser sí que tilitzant les paraules originals de l’italià dialectal ajuda a impregnar-te d’aquell món desconegut, però sospito que algú més que a mi li hauria agradat entendre de què està parlant sense haver d’efectuar una complicada busca a internet.

Fora d’això no tinc cap dubte que és un llibre meravellós, d’aquells que puc recomanar sense por que els meus amics m’ho recriminin.

 

Aleix Font – 3 de novembre de 2011

Related posts