ARNALDUR INDRIDASON

Arnaldur-Indridason

Arnaldur Indridason

L’escriptor més conegut d’Islàndia

Arnaldur-Indridason

Arnaldur Indridason  va néixer a Reykjavik el 28 de gener de 1961, és un escriptor islandès, fill del també escriptor Indridi G. Þorsteinsson. Llicenciat en història, és periodista, crític de cinema i autor de novel·la negra. Viu amb la seva dona i els seus tres fills a Reykjavik. És l’autor més conegut de les lletres islandeses, traduït a 37 idiomes i amb més de set milions d’exemplars venuts en tot el món, a data d’octubre de 2011.

L’any 1997 va crear per a les seves novel·les policíaques el personatge de l’inspector islandès Erlendur Sveinsson, un home obsessionat pel passat i l’ombra del seu germà, un nen que va desaparèixer. Divorciat després d’un breu matrimoni, solitari i deprimit, Erlendur té una filla drogoaddicta anomenada Eva Lind, a la qual només parla quan ella no pot sentir-lo, i un fill que es diu Sindri Snaer. La investigació criminal sol ser un pretext per a resoldre un enigma del passat, i en aquesta el lirisme compleix un paper important. Els autors que l’han influït més són dos escriptors suecs dels anys seixanta, Maj Sjöwall i Per Wahlöö, que escrivien les aventures de l’inspector Martin Beck.

Traducció

Maria Llopis traductora

Maria Llopis Freixas es dedica a la traducció  des de l’any 1982. Ha treballat a Enciclopèdia Catalana  (1983-1988), i al Comitè Organitzador Olímpic Barcelona’92 (1988-1992) en la gestió dels serveis lingüístics de l’organització, des del 1992 és professional autònoma en la traducció i la revisió de textos per a editorials, empreses i institucions.

Va estudiar Filologia romànica (francès) a la Universitat de Barcelona i es va llicenciar el 1985.

El mes de juliol del 2010 li van concedir el premi per la millor traducció en llengua catalana de Brigada 21 per la traducció del francès al català del llibre La dona de verd, d’Arnaldur Indridason.

Arnaldur Indridason té les següents obres traduïdes al català:

  1. La dona de verd(Grafarþögn, 2001), La Magrana.
  2. La veu(Röddin, 2002), La Magrana. (vegeu: http://aleixcolonia.com/la-negra-edicions-la-magrana/ )
  3. L’home del llac(Kleifarvatn, 2004), La Magrana.
  4. Hivern àrtic(Vetrarborgin, 2005), La Magrana.

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

LA DONA DE VERD

Traducció de Maria Llopis

La Magrana

318 pàgines

Arnaldur Indridason

Avui l’Arnaldur Indridason ens presenta un cas difícil. Resulta que casualment han descobert un cos enterrat des de fa potser setanta anys (bé. En realitat l’ha descobert una nena petita que l’està rosegant perquè es veu que li estan sortint les dents i ja se sap com són la canalla). Aquest cas l’haurien pogut arxivar, en bé de l’economia, de l’estalvi de mitjans, però ens hauríem quedat sense llibre i l’inspector Erlendur això no ho podia permetre. O sigui, que tirant de la seva colla, el Sigurdur Oli, un policia en la seva exuberància sexual i L’Elinborg , una dona d’entre quaranta i cinquanta anys, grassoneta i que viu al barri de Grafarvogur (Us ho aclareixo perquè si coneixeu Reiykjavíc us en fareu una idea) emprenen aquesta tasca que sembla impossible d’enllestir.

Arnaldur Indridason

Resulta que per allà passava un que va dir que era arqeuòleg, que per cert, es deia Skarphedinn i, perquè no s’espatllés cap prova, es va oferir a desenterrar els ossos amb mètode. El mètode consistia en aportar una tropa d’estudiants que van anar traient terra amb uns raspalls de dents i que van aconseguir que la tasca s’allargués durant quasi tres-centes pàgines (en termes horaris vénen a ser un parell o tres de setmanes). Al final van determinar que fora dels ossos que hi havia, no hi havia res més.

La-dona-de-verd

Però la policia de  Reiykjavíc no és tonta, i preguntant als veïns tampoc no van descobrir res. Però vet aquí que l’ Erlendur va veure un rengle de ribers, que com tothom sap són uns arbres que sempre que els veus et fan pensar “què hi fan aquí uns ribers?”. Pel que jo he deduït, els ribers islandesos vénen a ser com els lledoners de casa nostra, que sempre que en veus, ni que sigui esbarriats dins d’un bosc, penses “Per aquí hi devia passar un antic camí”. Doncs ja tens tot l’equip intentant esbrinar si a la vora dels ribers hi havia hagut una antiga casa, de la qual avui en dia ja no en queda ni fum de sabatots. I, patxan!, diana. Sí que hi havia hagut una casa, però d’entrada ningú no en sap res de qui hi vivia en aquella casa. Però per aquelles coses de la ciència criminal, un bon dia sona la flauta i un avi terminal és a temps de dir les seves darreres paraules: hi havia hagut una dona torta que portava un vestit verd. Vet aquí si n’és de senzill d’aclarir un assassinat.

I també hi surten els temes recurrents de la seva filla drogoadicte, l’Eva Lind, i el dels seus malsons de quan tenia deu anys i va perdre en la torbonada el seu germà de vuit anys.

La-dona-de-verd

Bromes a part us diré que és un bon llibre, si més no entretingut. Jo hi he passat una bona estona i amb la mà al cor us el puc ben recomanar.  Així com en les novel·les policíaques nòrdiques hi ha molta pallofa, també hi ha petits tresors, o si més no, una bijuteria que fa goig.

Aleix Font – 25 de setembre de 2020

Related posts