LA NEGRA EDICIONS LA MAGRANA, ACTUALMENT RBA
La Negra Edicions La Magrana és una col·lecció de caire policíac que es publicà fins l’any 2003, i després ho feu dins del grup RBA. A Viquipèdia hi diu:
Edicions de la Magrana, més coneguda simplement com La Magrana, fou una editorial catalana activa entre 1975 i 2003. Fou creada a Barcelona el 1975 per Francesc Vidal, Jaume Fuster, Jordi Moners i Sinyol i Carles-Jordi Guardiola i Noguera, qui en fou nomenat director. Inicialment es dedicava a l’edició de llibres de caràcter polític i, posteriorment, edità altres col·leccions del tarannà més divers. Més endavant també va editar llibres de caràcter didàctic i publicà vídeos. El 2000 fou adquirida pel Grup RBA, encara que conservà el nom i l’autonomia en la direcció fins al 2004, quan es fusionà definitivament i passà a ser un segell d’aquest grup editorial.
Des del 2003, la documentació històrica de l’editorial La Magrana, des dels inicis fins a principis dels anys 2000, es troba dipositada a la Biblioteca de Catalunya.
Col·leccions
- Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català
- El Petit Esparver, de literatura infantil
- L’Esparver, de literatura juvenil
- Les Ales Esteses, de narrativa
- Pèl & Ploma, de cuina
- Venècies, de literatura estrangera i coeditada amb Edicions 62
- La Negra , policíaca
- La Marrana, de literatura eròtica
Concretament em basaré en la col·lecció La Negra, de temàtica policíaca i a continuació detallo la darrera relació dels llibres editats.
1 – PHILIP KERR – Si els morts no ressusciten
2 – ARNALDUR INDRIDASON – La veu
3 – ARNALDUR INDRIDASON – La dona de verd (vegueu: http://aleixcolonia.com/arnaldur-indridason/ )
4 – HARLAN COBEN – Desapareguda
5 – JULI ALANDES – El crepuscle dels afortunats
6 -TERESA SOLANA – Negres tempestes
7 – ARNALDUR INDRIDASON – L’home del llac
8 – AGATHA CHRISTIE – Assassinat a l’Orient Express
9 AGATHA CHRISTIE – Deu negrets
10 MARC PASTOR – La mala dona
11.DANIEL HERNANDEZ – Creus de sang al Grand Hotel
12 PHILIP KERR – Gris de campanya
13.HARLAN COBEN – Alta tensió
14 SEBASTIÀ JOVANI – Emeto la revolta
15.AGATHA CHRISTIE – L’assassinat de Roger Ackroyd
16 AGATHA CHRISTIE – La ratera
17 DENNIS LEHANE – L’última causa perduda
18.AGUSTÍ VEHÍ – Quan la nit mata el dia
19 ANDERS ROSLUND I BÒRGE HELLSTRÒM – Tres segons
20 GRAHAM GREENE – El tercer home
21 PATRICIA CORNWELL – Boira vermella
22 RAYMOND CHANDLER – El son etern
23 PATRICIA HIGHSMITH – El crit de l’òliba
24 PHILIP KERR – Praga mortal
25 ARNALDUR INDRIDASON – Hivern àrtic
26 LLORT – Si quan et donen per mort un dia tornes
27 KATE ATKINSON – Expedients
28 PATRICIA HIGHSMITH – El talent de Ripley
29 WILKIE COLLINS – La Pedra Lunar
30 ALBERT VILLARÓ – Obaga
31 RAYMOND CHANDLER – Adéu, nena
32 ANDREU MARTÍN – Societat Negra
34 ARNALDUR INDRIDASON – Passatge de les Ombres
35 GILLIAN FLYNN – Ferides obertes
36 DOROTHY L. SAYERS – L’estrany cas del Bellona Club
37 G.K.CHESTERTON – Els relats del pare Brown
38 QUIM ARANDA – La noia dyAberdeen
39 TERESA SOLANA – La casa de les papallones
40 ARNALDUR INDRIDASON – Passatge de les Ombres
41GILLIAN FLYNN – Ferides obertes
42 DROR MISHANI – Cas obert
43 RAYMOND – La finestra alta
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
Nr. 2
ARNALDUR INDRIDASON – LA VEU
La Magrana – La Negra
Traducció de Maria Llopis
334 pàgines
Arnaldur Indriadason ens ofereix el tercer llibre de suspens nòrdic amb els mateixos personatges principals, Els policies Erlendur, Sigurdur Oli i Elinborg
Avui investiguen l’assassinat d’un porter d’hotel que de petit havia sigut un nen prodigi, un cantor meravellós que de sobte va perdre la veu. Ara els seus escassos discos estan desorbitadament valorats. Entre aquesta investigació s’hi afegeix una altra investigació, que és un relat, sobre un cas de maltractament infantil, i també la vida del cap, Erlendur, que va perdre un germà quan eren petits.
Arnaldur Indriadason ens ofereix un cas enrevessat que va desllorigant d’una manera afortunada per tal que al final se’n surti exitosament. Tal com estaven les coses també hauria pogut passar el contrari, però sempre hi ha un confident que pot trucar a darrera hora per aclarir-ho tot. Què passaria amb aquests escriptors en sèrie si no poguessin comptar amb aquestes ajudes providencials.
A més a més, Arnaldur Indriadason acaba d’omplir les pàgines amb dues històries més, que tant hi podrien ser com no, i que pel meu gust hi fan més nosa que servei. Es tracta d’un cas de violència domèstica en la que un fill és maltractat pel seu pare, però no està gaire clar que sigui el pare qui ho ha fet. I l’altra història és la del propi protagonista, que es veu que quan era ben petit va perdre un germà en mig d’una tempesta de neu. I fins ara no ho ha acabat de superar. Sempre va bé no superar un trauma com aquest, així al pròxim llibre en podrà tornar a parlar.
Tot plegat fa que regalimi un estil de manual, d’aquells que diuen que al cap de tantes pàgines ha d’anar bé la història i al cap de tantes més ha de fer un gir, i sobretot, cal que es despengin altres històries més o menys relacionades amb els personatges que intervenen. I cataclac! van sortint rítmicament, ara toca això i ara toca allò. I tu vas pensant, cal que em parlin d’aquest tema si no té res a veure amb allò que està passant? I es veu que sí, perquè si no fos així no li haurien donat tants premis.
No és que sigui un mal llibre, és entretingut i a vegades té alguna estona de categoria. Només que a vegades et molesta que s’apliquin els cànons d’una manera tant barroera. Al final de tot no sé què dir. Si el recomano i resulta que no t’agrada em sabria greu. Et diria que si no estàs gaire acostumat a llegir, millor que te’n abstinguis perquè possiblement te’n cansaràs. Però si no et fa res llegir i anar passant pàgines, doncs endavant. Jo ho he fet i no n’estic pas penedit.
Aleix Font – 21 de març de 2019
XXXXXXXXXXXXXXXXX
Nr. 11
DANIEL HERNANDEZ – CREUS DE SANG AL GRAND HÔTEL
La Magrana
205 pàgines
Daniel Hernàndez titula el llibre fent referència a les creus gammades dibuixades a la paret amb la sang de la víctima. L’inspector Jepe Llense, de la policia de Perpinyà i jugador de rugby de la USAP, i el seu amic, Jose Trapero, estan de vacances a Font-Romeu per gaudir d’una setmana esquiant i gaudint de la companyia de la colla de monitors. Però vet aquí que Raymond Comas, antic maquis, poseïdor de la Legió d’Honor, primera fortuna de la Cerdanya francesa i propietari del Grand Hôtel és assassinat d’una manera que fa pensar en implicacions nazis. L’equip de policia descobreixen unes dades que desmenteixen aquesta hipòtesi i aconsegueixen trobar l’autor. Però Jose Trapero segueix una recerca paral·lela que el portarà a uns resultats molt diferents.
Daniel Hernández ens demostra un gran coneixement del territori, les muntanyes del Pirineu de la Cerdanya i del Capcir, dels pobles, de l’ambient relacionat amb la pràctica de l’esquí. I també de la història del maquis, de la grandesa i la misèria dels passadors, d’històries antigues que en gran mesura s’han oblidat perquè no són agradables al prestigi nacional. També de la fraternitat duradora dels escamots i la seva disciplina militar malgrat el pas del temps.
Daniel Hernández,Nascut a Montels, un poblet de Llenguadoc-Rosselló, és fill d’emigrants espanyols. Treballa com a enginyer al Centre NAtional de la Recherche Scientifique d’Odeillo. Esquiador i excursionista, té una flaca per l’escriptura. És autor de sis novel·les negres, purs polars situats principalment a la Cerdanya.
Un bon llibre, coherent, ben trenat, totalment aconsellable pels amants dels llibres de suspens. La traducció correcte amb algunes petites errades que denoten que del francès es va passar al castellà i d’aquest al català (cunyes per tascons etc). Pel meu gust potser el final és una mica precipitat, poc treballat (tot i ser dens en història i en detalls). M’agradaria més si els fets anessin aflorant després de recerques treballades i no de manera gratuïta per la confessió total del seu autor. Però no passa res, no per això el desmereix sinó que l’acaba també d’una manera explosiva.
Aleix Font – 30 de març de 2019
XXXXXXXXXXXXXXXXX
Nr. 20
GRAHAM GREENE – EL TERCER HOME
La Magrana – La Negra
152 pàgines
Graham Greene, escriptor insuperable de novel·les d’espies, tenia aquell domini del coneixement del tema del que havia de parlar i de la descripció dels paisatges, de l’ambient i del pensament, propi dels millors escriptors. No diré que El tercer home sigui la seva millor novel·la però sí que és la més coneguda, sobretot després de la pel·lícula que se’n va fer amb la direcció de Carol Red i amb la interpretació estel·lar de Joseph Coten com a protagonista (Holly Martins al film) i d’Orson Welles com a contrabandista (Harry Lime). I pel damunt de tot, allò que quedà en l’imaginari, la roda del parc d’atraccions, la persecució dins les clavegueres i, la música, el tema d’Anton Karas composat expressament per la pel·lícula i que, naturalment, portava el nom d’El tercer home (The Third Man, en l’original).
Graham Greene ens adverteix al començament del llibre que la pel·lícula va ser millor que la novel·la perquè en realitat es va escriure directament per a transformar-se en guió cinematogràfic, amb el que això comportava de llenguatge descriptiu i de personatges estereotipats. Fins i tot diu que El tercer home no va ser escrit per a ser llegit sinó per a ser vist. I afegeix “De fet la pel·lícula és millor que el llibre, perquè, en aquest cas, és la forma acabada del producte tal com havia estat concebut”. I segurament és veritat, perquè a mi, mentre llegia el llibre em venien les imatges en blanc i negre de la Viena enrunada per la guerra i ocupada per les quatre potències guanyadores. Viena era territori nazi, i els seus habitants esporuguits es deixaven veure poc.
Com que tota la gent de la meva generació saben la trama, no faré cap mal si explico de què va el llibre. La història és explicada pel cap de policia de la zona anglesa d’ocupació i ens diu que Rollo Martins (a la pel·lícula li van canviar el nom per Holly Martins) és convidat pel seu amic Harry Lime a venir a aquesta ciutat trista, pobra i derruïda perquè escrigui sobre el tracte que es dóna als refugiats. Però quan hi arriba, sense diners ni per pagar al taxi, li donen la notícia que el seu gran amic Lime acaba de morir i just ara l’enterraran. El cap de policia l’informa que no hi ha cap dubte que ell és el difunt, doncs així ho certifica la documentació que portava i així ho acredita el reconeixement dels seus amics. Rollo Martins en vol saber més, no en té prou amb la versió de la policia i pregunta. Els amics d’en Lime li diuen que va ser un accident de trànsit i que Lime va sobreviure pocs minuts després, el just per veure arribar l’ambulància. Però un dels veïns li explica que va morir a l’acte, i que no eren dues les persones que el van atendre sinó tres. D’aquí el títol del llibre, el tercer home. I a partir d’aquí no tinc cor per desvetllar la resta de la trama. Només diré que hi ha l’escena de la sínia, la persecució per dins la xarxa de clavegueres de Viena i un rerefons de contraban de penicil·lina.
Feia poc Alexander Fleming havia descobert l’ús de la penicil·lina per al tractament de ferides infeccioses i altres malalties mortals: ferides de guerra, diftèria, meningitis etc. Els anglesos tenien el monopoli del seu us i només la permetien per a guarir als seus ferits de guerra. Aquest us exclusiu va propiciar un comerç del personal sanitari que la introduïen al tràfec negocis subterranis. Però hi va haver alguns malvats que no en van tenir prou amb traficar amb la desesperació de la societat civil, sinó que va adulterar l’antibiòtic per treure’n encara més beneficis. El resultat va esdevenir devastador per als nens tractats per combatre la meningitis i els que en van sobreviure van acabat bojos de per vida. Per aquest efecte espantós, i no per la vessant econòmica, la policia perseguia obsessivament aquesta mena de delinqüents. I en aquest ambient de tristor es desenvolupa la tensió, precisament en una ciutat greument ferida de bombes i de derrota.
Digui el que digui l’autor del llibre, es tracta d’un gran llibre que emociona de llegir, més encara als que tenim present el mític film i la seva música impregnada de nostàlgia. A cada etapa de la història vas veient imatges d’aquell thriller trepidant i fins i tot et sembla escoltar el ressò de les sabates pels carrers solitaris de la Viena de postguerra. Si en teniu ocasió, llegiu-lo i no us en penedireu.
Aleix Font – 3 d’abril de 2019
XXXXXXXXXXXXXXXXX
Nr. 26
LLORT – SI QUAN ET DONEN PER MORT UN DIA TORNES
La Magrana – La Negra
217 pàgines
L’Agustí te disset anys i vol anar als Santfermins amb els amics, però el seu pare no el deixa. En un rampell pren els diners de casa i s’escapa. En una furgoneta d’un argentí fan el viatge i viuen les jornades d’emoció i d’alcohol fins que arriba l’hora de tornar. Però el company argentí ha vist els diners i el convenç per continuar l’aventura. Van a la verema, i allà un desafortunat accident l’obliga a una fugida desastrosa que el portarà a estar fora de casa durant catorze anys.
Quan torna se n’adona de la catàstrofe que ha significat pels de casa no saber res d’ell durant tant de temps. Però un nou i terrible secret l’obliga a guardar silenci sobre la seva vida anterior. Ningú no ho entén, ni pares, ni germans, ni amics. Fins que al final tot se sabrà, amb una incertesa de revenges, de sang i de perill.
Un bon llibre, fàcil de llegir, amb varietat d’escenaris, amb aquell punt d’intriga que va lligant conforme avances amb la lectura. Em recorda una mica aquella pel·lícula dels Quatre-cents cops, de François Truffaut, en que un bon noi es va enfilant sense pensar-ho ni voler-ho pel negre camí de la delinqüència.
Si podeu, llegiu-lo. Crec que us agradarà.
XXXXXXXXXXXXXXXXX
Nr. 30
ALBERT VILLARÓ – OBAGA
143 Pàgines
Avui faré una cosa que mai he fet per resumir la novel·la, copiaré allò que hi diu a la contraportada i que explica perfectament de què va. Per més que hi pensi no ho sabria fer millor. Així doncs, diu… A Llobarca, un petit poble del Pirineu molt pròxim a la frontera, hi ha poques cases obertes i encara mal avingudes. No sembla que hi hagi gaire vida més enllà del bestiar, el turisme rural o les partides de botifarra al cafè. El Tomàs de cal Mostatxo viu immers en un anar tirant: no sap què fer amb la seva vida, que oscil·la entre rutines i temptacions. Fins la nit que se senten cotxes que circulen per la pista de la Tuta. Gairebé sense voler-ho i forçat per les circumstàncies, el Tomàs acaba deixant de banda durant uns dies les seves vaques i enceta una nova faceta vital tractant amb traficants del rang més alt, carrabiners corruptes i periodistes massa xafarders per tal d’alliberar la noia que s’estima –i que, malauradament, no és la seva noia- i aclarir, de passada, un cas que ha ¡portat massa mala maror al poble. Obaga és una novel·la fresca, àgil, trepidant i plena d’humor que mostra la banda fosca del Pirineu i que es llegeix d’una tirada.
XXXXXXXXXXXXXXXXX
Nr. 32
ANDREU MARTÍN – SOCIETAT NEGRA
La Negra – RBA La Magrana
293 pàgines
Llibre d’aventures sobre les màfies de Barcelona, sobretot les tríades xineses que, malgrat els milions d’euros que controlen passen desapercebudes a la població catalana perquè bàsicament viuen d’extorsionar i explotar fins l’infinit als mateixos conciutadans xinesos. També toca, més superficialment, les Mares llatines de Guatemala i El Salvador, sistemàticament brutals a fi d’escarmentar i avisar a la possible competència. Però en el llibre que ens ocupa, una simbiosi necessària fa que ambdues intervinguin per confondre als investigadors.
Resulta que tres amics desarrapats gosen atracar la banca de la màfia xinesa. Immediatament es desencadena la resposta brutal contra els autors i les seves famílies. La policia, els Mossos, treballa bé enfocant l’autoria cap les Mares, però globalment està desorientada. Només un veterà de la policia espanyola intueix la veritat: són els xinesos. I tots tenen raó i tots s’equivoquen. Mentrestant han desaparegut milions d’euros, i mentre uns empaiten obsessivament, els altres s’escapoleixen desesperadament. El policia nacional, Cañas, es pregunta com pot ser que els hagin pogut localitzar en tan poc temps. Només hi ha una resposta possible, l’existència d’una filtració dins l’escalafó policial.
XXXXXXXXXXXXXXXXX
Nr 39
LA CASA DE LES PAPALLONES de Teresa Solana
La Negra – RBA La Magrana
231 pàgines
Al jardí d’una casa ocupada del barri de Vallcarca hi ha trobat una dona assassinada, i el que l’ha trobada és en Gerard, el conpany de Violeta, la filla de la sotsinspectora del Mossos d’Esquadra, Norma Forester. Al mateix moment hi ha hagut un accident d’aviació a l’aeroport del Prat i sembla ser que hi ha moltíssims morts, més de tres-cents. El marit de Norma Forester és el forense encarregat d’organitzar la recepció dels cadàvers i la seva identificació. La sostsinspectora Norma, per tal que la seva filla sigui tractada amb correcció s’implica excessivament en la investigació i fa coses que no hauria de fer, com ara interrogar als sospitosos. Entremig, tant Norma com Octavi mantenen una relació extra matrimonial. I d’aquesta manera podem parlar dels mossos, dels forenses, de relacions sexuals dels ocupes.
Teresa Solana aconsegueix fer de tot plegat una història interessant on els bons guanyen, els dolents no són gaire dolents, i la corrupció econòmica compta amb l’atenuant d’una crisi que genera dificultats a totes les famílies on els ingressos provenen de l’economia productiva. Un llibrer amb bon regust de boca que et provoca ganes de llegir-ne més.
La biografia de l’autora la trobareu al comentari titulat Teresa Solana i Mir d’aquesta mateixa pàgina web, on també hi ha els comentaris de tots els llibres que he llegit d’aquesta genial escriptora.
XXXXXXXXXXXXXXXXX
Nr 51
TOTA LA VERITAT de NÚRIA CADENES
VII Premi Crims de Tinta
La Negra
172 pàgines
A Dolmeriu, un poble petit, de cinc-cents habitants, hi ha mort un home important, un home ric i influent, fins al punt que al funeral hi vindrà el President i, no cal dir-ho, una munió de periodistes de nova fornada, d’aquells que només escriuran sobre el sensacionalisme del fet: els plors de la vídua, l’estupefacció de la filla de dotze anys, el què n’opinen els veïns, etc. I cap d’ells no escriurà sobre allò que diu l’autòpsia, que la mort no està gens clara i que les causes no podrien ser del tot naturals.
Però també hi va el Robert Mascaró (a qui anomenen R.R.) un periodista de l’antiga escola que sap coses que mai no es podran publicar perquè el director del diari té el cul llogat. Per exemple, que els rics no s’han fet rics per ser bones persones, que per guanyar diners, molts diners, cal tenir pocs, molt pocs escrúpols. I que recentment volia edificar a un lloc emblemàtic del paisatge de Dolmeriu.
La Vídua, Verònica Vilamitjana, és una dona digne, bonica i rica: va ser l’antiga bellesa de la colla d’amics, i sembla que ha hagut de tolerar moltes coses del marit triomfador, d’un home que valorava més el poder que els diners, i que considerava que amb el poder hi anava inclosa la possessió de les dones que se li posaven al davant: “Només és un joc, una qüestió passatgera de testosterona” li va dir a tall de disculpa.
Per a més embolic, el difunt, la vídua, l’advocat representant dels interessos familiars, l’Eudald M.Puig i el periodista R.R. van ser amics de joventut amb el que això suposa d’antigues lleitats trencades. I també un sotsinspector inútil d’ofici, incapaç de trobar foc on hi ha fum. No cal dir que hi ha hagut un crim; no descobreixo res per al lector, perquè el mateix premi que li han concedit a la Núria Cadenes ho deixa ben clar: Premi Crims de Tinta.
La plantejament està bé. Però quan Núria Cadenes comença a entortolligar la trama fent aparèixer la Rosa, l’Antònia, la Isabel, la Mercè, el Joan, el Tomàs, el Quini, el Pere, el Domènec, el Josepó, el Pere Gran i alguns que em deixo, llavors la cosa comença a pesar d’aquella manera desagradable que et tempta a abandonar. Potser si hagués abaixat el llistó i m’hagués fet més comprensible la necessitat de fer sortir algú que potser només diu “Aquella fa anys que no em parlava i ara m’ha dit bon dia”, per exemple, n’hauria gaudit resseguint el fil de la seva argumentació. Però la veritat és que la majoria de vegades, si no totes, m’ha fet la sensació d’inutilitat, de llegir com a càstig, fins al punt d’accelerar la lectura per mirar d’acabar aviat. Penseu que fins i tot dóna veu al poble en converses inconnexes de cafè.
En el mateix web de Núria Cadenes ella hi diu: A la casa de vacances, ha mort Robert Mascaró: un arribista d’èxit, ben relacionat. Un peix gros. Els mitjans, la policia, un advocat, un periodista que n’havia estat amic, pugen fins a aquest poble normal, que observa els fets des de la distància. Què ha passat? Hi ha respostes, sí, però potser no es fan les preguntes correctes. Amb TOTA LA VERITAT Núria Cadenes crea una novel·la calidoscòpica i trencadora, de fragments breus i múltiples narradors. I amb un estil personal de gran força expressiva, submergeix el lector en les violències soterrades, quotidianes, que no sempre són les que interessen la premsa. Ni ningú. I potser la clau del llibre es resumeix en aquesta paraula: calidoscopi.
A mi no m’ha agradat. Cosa que podria voler dir que és un gran llibre, un d’aquells que es convertiran en clàssics i que al dia de demà, algun intel·lectual l’anomenarà com a referència de la gran literatura mundial. Els Poirot, els Sherlock, les Agatha Christi ja ho tenien això de deixar la solució per al final, però entremig hi anaven donant passes a l’entorn del mort, s’anaven destapant capsetes compromeses que guiaven el lector en una o altre direcció. En aquesta això no passa, si més no jo no ho he sabut trobar.
De totes maneres, l’art ja ho té això d’experimentar, d’encetar noves vies d’expressió, provatures sovint incomprensibles per l’observador. I vist des d’aquest punt de vista, potser sí que és un gran llibre. Només voldria anomenar, per bé o per mal, els membres del jurat que van considerar que es mereixia el premi de tots els presentats a concurs: Paco Camarasa, Toni Iturbe, Carlos Zanon, Cristina Manresa i Jordi Rourera. Quatre homes i una dona savis que han llegit, han pensat, han gaudit i han dit, òndia òndia! Quina meravella!
