PARAULES A MITGES
Rosa dels Vents – 205 pàgines
Blanca Busquets ens explica quatre versions d’una mateixa història vistes des del punt de vista particular del qui les narra. L’Annabel, l’Albert, la Nina i el Joanet, que intervenen per ordre cronològic d’edats, ens expliquen els fets, les circumstàncies i el que creuen que van viure i que van esclatar durant les hores del 23F mentre les dretes espanyoles intentaven un cop d’estat a València i a Madrid.
Les coses no són sempre (o mai no ho són) tal com semblen. Diem “Aquell noi és un sant” i ves-li al darrera. O que aquell altre és la pell de Barrabàs, i resulta que en realitat és un bon noi. Escoltem al mossèn bramar contra dels pecats de la carn, i ell cada setmana baixa a Barcelona. En fi, que no totes les que van a missa cada setmana són unes santes, ni les que són en boca de tothom tenen l’ànima negra.
I si a això hi afegim que no s’expliquen les coses tal com són i que quan s’expliquen es fa amb paraules a mitges, al final resulta que de la missa no en sabem ni la meitat, i que el pare i la mare i les germanes i el germà, i fins i tot el noi que ajuda al pare són uns éssers desconeguts. Això sí, la família és la família i quan cal hi acudim tots. Ni que sigui pel què diran.
I el goig d’una escriptura tan elegant, tant fàcil de llegir, tant fàcil d’agradar: “Jo no tenia experiència a oblidar, d’això s’en va aprenent al llarg de la vida, als vint anys no se sap com es fa, i la fugida d’estudi sovint passa per un local ple de fum i unes quantes copes a les hores nocturnes” i també aquesta altre a tall d’exemple: “El clapoteig de l’aigua del Ter ens endormiscava la pena i, lentament, anava embolcallant el nostre sentiment d’amistat. I això va ser durant anys“
