Traductors: Ferran Ràfols i Nathalie Barbeta
Empúries / Anagrama – Barcelona
143 pàgines (quartilla)
Amélie Nothomb sempre m’emociona. He tornat a llegir aquest mateix llibre i l’he gaudit igual o més que abans. És allò que té la qualitat, que s’apropa al llindar de l’excel·lència. El vaig llegir el mes de març del 2021, o sigui que fa pràcticament tres anys i he vist una nota que vaig prendre que deia “Continuació de la biografia d’Amélie Nothomb, ara a partir dels quatre anys”.
A la contraportada del llibre Biografia de la fam hi diu que és un llibre clarament autobiogràfic i, sobretot una apologia encomanadissa de la gana. Tot i haver patit anorèxia durant dos anys, Amélie Nothomb ens explica la seva vida a través de la fam, i reivindica la voracitat i la golafreria en molts camps: fam de llengües, de llibres, d’alcohol, de xocolata, ànsia de bellesa i de descobriments sense fi.
Aquesta fam absoluta que Amélie Nothomb ens esmenta comença aviat, a la tendra edat de poc més de tres anys, i perdura al llarg del temps fins a la transformació, que ella situa entre els dotze i els tretze anys, quan les nenes deixen de ser divinitats. Aquesta fam que ella descriu tan bé inclou la potomania, que és aquella ànsia de beure qualsevol líquid, sobretot aigua, sense parar, fins a rebentar. Qui no ha sentit mai aquesta sensació?, en les grans calorades de l’estiu quan beuries sense aturador. Però en ella això era constant, permanent durant els dies i també durant molts anys.
Aquest trànsit per la fam el viu en els diferents països en que va viure degut als destins consulars del seu pare. Així va estar al paradís, altrament anomenat Japó, per a passar a l’infern, també anomenat Xina. I la impensada meravella que era Nova York (on confonien Bèlgica per Bulgària), per haver de suportar els país dels morts que alguns en deien Bangla Desh i la variabilitat de les dictadures (els canvis succeïen a les nits: avui tenies uns veïns i demà ja havien desaparegut, segurament perquè havien parlat amb estrangers, o havien escoltat música o havien opinat en veu alta).
I totes aquestes experiències de fam inacabable es van marxar sobtadament un dia que van visitar a Darjeeling, a l’Índia , el temple de la Deessa Vivent, una nena deessa a la que les vestals cuiden i amanyaguen, li donen tot allò que necessita fins al punt que no li cal ni aprendre a caminar, però quan arriba als dotze anys l’expulsen del temple sense cap mirament i ella, la deessa, es troba sola, grassa, inútil, totalment desvalguda perquè ni família no li queda, perquè l’han oblidada, enfrontada a l’horrible realitat d’un món esquerp i hostil. Diu Amélie Nothomb, El temple de la Deessa Vivent em va enfrontar amb una realitat que coneixia des de l’albada: que, als dotze anys, les nenes eren repudiades. Vet aquí la paradoxa.
I totes aquestes històries sorprenents, interessants, de vivències, de països oposats, amanides amb la riquesa de la traducció, que atribueixo, sense gaire fonament i també sense gaire dubtes, a Ferran Ràfols. I ho penso perquè ell, Ferran Ràfols, és el traductor permanent dels llibres d’aquesta autora. En alguns llibres s’hi afegeixen alguns reforços, com Nathalie Barbeta en el llibre d’avui o Maëlle Monerie en el d’ Àcid Sulfúric. Però Ferran Ràfols sempre hi és i en manté l’estil.
Torno a recomanar que si en teniu ocasió llegiu aquest llibre o qualsevol de la dilatada obra d’aquesta escriptora excepcional.
Aleix Font, 14 de febrer de 2024.
