VÍCTOR LAMELA – ENS VAN ROBAR LA JOVENTUT

Víctor-Amela

VÍCTOR LAMELA – ENS VAN ROBAR LA JOVENTUT

Memòria viva de la lleva del biberó

Traducció d’Imma Estany i Morros

Rosa del Vents

462 pàgines

Ens van robar la joventut

Víctor Lamela és un escriptor que quan escriu sobre la història d’Espanya acostuma a derrapar cap a la dreta, i ho fa d’una manera subtil, com no volent dir la cosa. Per exemple, fa veure que a un costat i l’altre de les dues espanyes hi ha gent dolenta i gent bona, fa veure que a un costat i a l’altre hi havia catalans. Però no diu, per exemple que a un costat, al Tercio de Nuestra Señora de Montserrat franquista hi havia mil o dos mil o tres mil catalans, i a l’altra bàndol n’hi havia centenars de milers de catalans, i amb això vull dir que si cal situar els catalans a un costat de la trinxera, aquest costat era el de la República. Els catalans, com a catalans, van lluitar al costat de la República, i quan van ser represaliats en conjunt, com a catalans i com a nació, els de l’altre bàndol, els sublevats, no van fer res (perquè no van poder o perquè no van voler) per a salvar-los. Víctor Amela diu sovint que un tinent nacional va salvar la vida d’un pres republicà, però s’oblida de mencionar milers i milers i més  milers que s’estaven afusellant, degollant o violant en el cas de les dones. I és per aquest fet que no m’acaba d’agradar el llibre, perquè a vegades fa un tufet de libel.

Ens van robar la joventut

Ell fa, en aquest llibre, una sèrie d’entrevistes a sobrevivents de la lleva del biberó i, en teoria, relata allò que li van explicar. Però quan pregunta als entrevistats si creuen que la República, o la Generalitat, van actuar correctament mobilitzant els nens de disset i divuit anys, aquesta és una pregunta guiada cap a una resposta gens favorable a la República i a la Generalitat. I és clar, s’oblida de comentar que els feixistes s’estaven apropant a Catalunya i que anaven atiborrats de menjar, d’armament, de tancs i d’avions, s’oblida del terror que això significava per les notícies que arribaven de les zones ocupades pels sublevants i que des del govern legítim havien de fer el possible per a frenar aquella barbàrie (per exemple quan comenta la mort de Federico Garcia Lorca que a tots els sap molt greu, no fa cap comentari del missatge d’horror que s’enviava a la població civil republicana).

Quan els pregunta quins són els primers records de la guerra i de l’actuació de les milícies de la FAI, s’oblida de preguntar sobre els assassinats sistemàtics que els falangistes i militars franquistes cometien cada dia a les zones que havien ocupat. No pregunta, per exemple, “Com vàreu rebre la notícia que a Badajoz havien matat quatre mil civils a la plaça de braus?”, o “Què us va semblar l’assassinat massiu de la població civil que fugia de Màlaga?”. Un periodista cult i estudiós de la guerra espanyola (no diré civil perquè no ho era de civil, va ser un cop d’estat. A un costat hi havia un exèrcit sanguinari i a l’altre la població civil que defensava la democràcia) no pot obviar aquest gran terror que imposaven els militars feixistes, i menys encara intentar igualar-lo al desgavell dels primers dies de la guerra a la zona republicana.

Ens van robar la joventut

I dit això també diré que el llibre és un recull de vint-i-tres entrevistes a sobrevivents de la lleva del biberó, persones de noranta anys que recordaven coses que van viure durant la batalla de l’Ebre. Al final de cada entrevista hi afegeix una o dues pàgines imaginant que el seu oncle que també va ser biberó potser havia estat als mateixos llocs que mencionaven els entrevistats. L’oncle de l’autor mai va voler explicar res de la seva estada a aquella desastrosa batalla, i això que sembla estrany no ho deu ser tant quan milers i milers de soldats d’aquella lleva tampoc no n’han volgut parlar mai. Potser hi té a veure la por que van passar, no durant la batalla sinó després, quan els van empresonar anys i anys passant fam, fred i pallisses, i per acabar-ho d’arreglar encara els van obligar a fer tres anys o més en l’exèrcit franquista (n’hi ha un que va marxar amb disset anys i va tornar a casa amb vint-i-sis).

 

En el llibre també hi ha algunes entrevistes d’alguns que no van ser biberons, però hi estan inclosos per alguna raó que se m’escapa. També, a part, hi surten tres entrevistats tres menors d’edat a l’exèrcit de Franco, que es veu que en deien “Pelargons”. Hi surten uns escriptors famosos que van fer la guerra, Brossa, Perucho i d’altres, més o menys repartits equitativament a cada bàndol. I una història increïble, “El cas de la motxilla perduda” La història està bé, però a veure, en plena guerra, xiulant bales per tot arreu, caient bombes, sense aigua i amb poc menjar, carregats amb motxilles de quaranta quilos, algú arreplega una altra motxilla per poder-la retornar al cap de vuitanta anys als que l’havien perdut? Potser sí, però sembla molt estrany.

Ens van robar la joventut

I al final retorna a la història del seu oncle i s’imagina que a tal poble hi va estar i tal altre s’hi va banyar i hi va rentar els calçotets. En fi, reconec que als desconeixedors d’aquells fets antics on els nostres pares, en el meu cas, o els seus avis hi van defensar la dignitat, els farà gràcia veure com uns i altres es mataven sense voler-ho gaire i després s’intercanviaven tabac o aliments. Però els que encara conservem la memòria que ens van transmetre no ens ho acabem d’empassar. D’intents de rentar la cara d’aquells criminals que encara manen avui en dia (no ells sinó els seus hereus) n’hi haurà molts. Però us asseguro que no va anar així, que els fets van ser molt més dramàtics, que la població civil va patir l’horror a casa seva per culpa d’uns militars embogits i ebris de sang, que no era el mateix defensar una república que bombardejar escoles a Lleida, Granollers o Barcelona, que no van patir el mateix els biberons republicans que els pelargons feixistes i que, al cap dels anys, els uns encara estaven aterrits per la brutalitat dels vencedors, mentre que els altres encara estaven orgullosos de les barbaritats que havien fet.

 

No és així, senyor Lamela, no és així.

 

Aleix Font – 17 de juny de 2020.

Related posts


Warning: count(): Parameter must be an array or an object that implements Countable in /homepages/38/d618625600/htdocs/clickandbuilds/AleixColonia/wp-includes/class-wp-comment-query.php on line 399

Leave a Comment