Traducció de Maria Cirera i Delgado
Rosa del Vents
317 pàgines
Els francesos saben escriure, no tots evidentment, i les franceses també. Avui he descobert una escriptora, Sandrine Destombes, que hauré de seguir perquè el què he llegit avui m’ha agradat.
Comença amb policia avorrit de fer tasques marginals que en un control de carretera atura un cotxe que condueix fent esses, a dins hi va una dona de mitjana edat amb una nena que podria ser la seva filla, però la nena protesta i diu que ella no és la seva mare. Quan el policia la fa baixar del vehicle, la conductora engega el cotxe i marxa a tota velocitat, però té un accident i mor, mentre que la nena queda en coma. A partir d’ara, sense sospitar-ho per a res, els policies aniran descobrint cadàvers que semblen relacionats entre ells i que tots tenen alguna connexió amb una mena de priorat laic habitat per dones que han patit maltractaments.
Encara que sembla que la trama s’inicia a Nantes, a tocar de la Bretanya, es centra a Crest que està a la regió de la Droma al sud de Lió. O sigui, del costat occidental de l’estat francès a l’oriental, quasi a tocar dels Alps. Hi veurem un equip de tres policies de la gendarmeria judicials, els experts, en contraposició dels gendarmes locals, que sense dir-ho se suposa que són més primaris. Un dels protagonistes, en Benoit, forma part d’aquests darrers però col·laborarà amb l’equip d’experts perquè el més expert de tots detecta alguna cosa en ell que promet.
Deia que els francesos saben escriure, i les franceses també, i és ben cert. Penseu que quan els escriptors espanyols encara somiaven en madrigals i mandangues per l’estil, ells ja dominaven a la perfecció l’art de la literatura de suspens, i des de llavors no han parat d’evolucionar, per a bé. Pierre Very escrivia llibres de la categoria de Goupi Mans Roges fa més de seixanta anys. Georges Simenon (ja sé que direu que era belga, però escrivia en francès, que és el que importa) ens meravellava amb l’inspector Maigret. I així podríem continuar fins a omplir pàgines i més pàgines.
Les germanes de Crest és un bon llibre, amb un bon inici, una bona trama i un bon desenllaç. És un llibre ple de sorpreses i giragonses on tothom podria ser culpable encara que al final et quedes amb aquell regust d’ambivalència. Què més podem demanar d’un llibre de policies, eh? digueu-m’ho amb el cor a la mà.
Aleix Font, 6 d’agost de 2022.
