RAMON SOLSONA
Ramon Solsona i Sancho és un escriptor català guanyador de diversos premis literaris -Premi Crítica Serra d’Or de novel·la per Les hores detingudes (1994),Prudenci Bertrana per Les hores detingudes (1994) Lletra d’Or (1994) Sant Jordi per L’home de la maleta (2010) Premi Avui d’articles periodístics Premi Joaquim Amat-Piniella, per Allò que va passar a Cardós (2018)- i que a nivell popular és conegut sobretot pels seus guions a TV3 Estació d’Enllaç i El cor de la ciutat. Ha escrit Narrativa breu: Llibreta de vacances el 1991, Cementiri de butxaca 2006. Novel·les: Figures de calidoscopi, el 1989; Les hores detingudes el 1993; DG el 1998; No tornarem mai més el 1999; El cor de la ciutat el 2001; Línia blava el 2004; L’home de la maleta el 2011; Allò que va passar a Cardós EL 2016 i Disset pianos el 2019. Poesia: Sac de gemecs el 1989. No ficció: Ull de bou el 1995; Ull de vaca el 1995; Reflexions de sala i alcova el 1995; A paraules em convides el 2005, i Marques que marquen el 2015. Veiem doncs que es tracta d’un gran escriptor i d’un famós escriptor si afegim que les seves sèries televisives han sigut de les més estimades per la població televident. I de tota aquesta extensa obra, jo només n’havia llegit Allò que va passar a Cardós, que per cert, em va agradar molt.
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
L’HOME DE LA MALETA
Proa
Premi Sant Jordi 2010
294 pàgines
Ramon Solsona ens explica, en un català d’aquell de la dictadura, que no és ben bé catanyol però s’hi acosta molt, amb faltes de sintaxi i de lèxic, la biografia d’un home qualsevol, Venerando Mallons Cachaldora, nascut abans de la guerra, abandonat a l’església de Sant Felip Neri, segurament a causa de la misèria d’aquells temps, i que va créixer als hospicis terribles dels temps de la postguerra.
Ens parla de l’ahir i de l’avui, del desig genètic de localitzar els seus ancestres, de la necessitat vital de formar una família, i sobretot de les pors a la vellesa que vindrà, encara més vellesa que la que viu ara, amb les xacres que ja són cròniques instal·lades tant als seus companys com insinuades a ell mateix. I tot plegat amb un aire divertit que fa passables les desgràcies personals i col·lectives.
Ens explica com va aprendre a tocar la trompeta i el trombó, com va voler saber portar comptabilitats, i amb tot plegat com va poder guanyar-se la vida i consolidar una família amb cara i ulls, com la que ell mai no havia tingut. Ara, ja vell, conserva l’altra seva família, els tres amics i companys de tota la vida, des dels temps de l’hospici, durant la “carrera” de músics de festes majors i, fins ara que, ja vells es troben per xerrar, jugar al dòmino i sobretot per recordar. Arturo Expósito i Expósito “Bellesa”, Cisquet Bragulat Garcia “Lluçanès” i ell mateix, Venerando Mallons Cachaldora “Joventut” conformaven el trio Bella Aurora “Juventud, belleza i lozania, que alegraven festes majors amb l’art antic i treballat de fer música per enamorar “I no com ara, que els peluts amb quatre crits i el txunga txunga els han conduit a la misèria.
És un relat preciós, un llibre històric del que va significar l’etapa miserable que van viure els nostres pares amb la derrota de la República i l’imperi absolut de falangistes i capellans, un temps que malgrat tenir-ho tot en contra, la vida floria per les esquerdes del règim. Tota una vida traginant una maleta, des dels temps de l’orfenat, fins a la vellesa, passant per l’etapa laboral. L’home de la maleta com tants n’hi ha hagut i, qui ho sap, com tants n’hi haurà.
Aleix Font, 12 de juliol de 2021
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
DISSET PIANOS
Editorial Proa
405 pàgines
Als presoners polítics,
Als exiliats,
Als ferits
A les famílies afectades,
Al miler d’encausats i investigats,
Als més de dos-cents càrrecs destituïts
Als organismes intervinguts,
A les entitats escorcollades,
Als mitjans amenaçats,
Als professionals censurats,
Als acomiadats i als vetats
Per les empreses periodístiques,
Als mestres i professors denunciats,
Als activistes perseguits
I a totes les víctimes de la repressió
Exercida per l’estat espanyol
Contra Catalunya
Durant els mesos que va durar
la redacció d’aquesta novel·la.
Ramon Solsona i Sancho és un escriptor català guanyador de diversos premis literaris -Premi Crítica Serra d’Or de novel·la per Les hores detingudes (1994),Prudenci Bertrana per Les hores detingudes (1994) Lletra d’Or per Les hores detingudes (1994) Sant Jordi per L’home de la maleta (2010) Premi Avui d’articles periodístics Premi Joaquim Amat-Piniella, per Allò que va passar a Cardós (2018)- i que a nivell popular és conegut sobretot pels seus guions a TV3 Estació d’Enllaç i El cor de la ciutat. Ha escrit Narrativa breu: Llibreta de vacances el 1991, Cementiri de butxaca 2006. Novel·les: Figures de calidoscopi, el 1989; Les hores detingudes el 1993; DG el 1998; No tornarem mai més el 1999; El cor de la ciutat el 2001; Línia blava el 2004; L’home de la maleta el 2011; Allò que va passar a Cardós EL 2016 i Disset pianos el 2019. Poesia: Sac de gemecs el 1989. No ficció: Ull de bou el 1995; Ull de vaca el 1995; Reflexions de sala i alcova el 1995; A paraules em convides el 2005, i Marques que marquen el 2015. Veiem doncs que es tracta d’un gran escriptor i d’un famós escriptor si afegim que les seves sèries televisives han sigut de les més estimades per la població televident. I de tota aquesta extensa obra, jo només n’havia llegit Allò que va passar a Cardós, que per cert, em va agradar molt.
Ramon Solsona, a Disset pianos ens explica una història en què Maite es veu compromesa a la venda dels pianos que els seu company-marit tenia a la botiga abans de morir d’un infart, i a sobre li va fer prometre que no els malvendria. La Maite no en té ni idea de pianos, no en sap el preu, ni la qualitat, ni les característiques, ni si estaven previament emparaulats o ni tan sols mig pagats. I ja la tens a la botiga esperant que arribi algun comprador al que no sabrà què dir quan li pregunti quan val o si està ben afinat o com s’ho farà per portar-li el piano a casa. Però la vida, o les novel·les, disposen d’una mena d’àngels de la guarda que apareixen quan més els necessites per guiar-te i per obrir les bombetes de la claror. En resum, que la botiga es converteix en un punt de trobada de bona gent que omplen de vida i d’esperança la vida de la Maite. I aquí s’acaba la primera part.
La segona és tota una altra història. Ara la Maite anirà a Romania a visitar la mare i la germana del seu company-marit difunt, i es trobarà una situació diferent on, malgrat la grisor i l’amargura de la vida, també hi ha bones persones.
En general el llibre és recomanable, perquè es llegeix bé, perquè té una primera part genial i perquè a la segona ens instrueix en la història recent de Romania, des de la dictadura de Ceaucescu, molt similar a la nostra, amb la terrible policia Securitate, molt similar a la nostra, fins a l’arribada de la democràcia, molt similar a la nostra, i la protecció als col·laboradors amb la dictadura, molt similar a casa nostra.
Només hi he trobat una gran taca negra, l’excés d’escrits en anglès sense traducció. Hi ha alguns escriptors de casa nostra que es pensen que tothom coneix l’anglès i no es molesten a traduir-lo. Desconeixen la realitat de les generacions que vam créixer sense aprendre l’anglès a l’escola, als que ens van pujar amb el francès com a idioma estranger obligatori. Això fa que al llegir aquests paràgrafs senzillament te’ls saltis amb la recança d’estar-te perdent algun missatge potser important. En altres autors, aquest nyap acostuma a ser de curta durada, un parell de paraules, una frase esporàdica al llarg del llibre. Però en aquest es repeteixen obsessivament, com volent-nos dir que allò que escriu és alguna cosa de pes. I això, és clar, m’obliga a recomanar als d’una certa que s’abstinguin de llegir-lo si no volen que els passi com a mi, que hagi d’anar obviant textos sencers a cada capítol.
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
LES HORES DETINGUDES
Quadern Crema – Biblioteca mínima 32
179 pàgines
Ramon Solsona ens mostra des de diversos punts de vista els darrers dies d’una parella, sobretot des de l’home. Ell, químic de professió li agrada el Jazz, ella professora d’universitat de filologia llatina i enamorada dels clàssics romans i grecs, aficionada a l’Òpera. Ell més aviat tranquil, un pel poruc i avorrit, ella vital, valenta, extravertida. Fan un viatge a Roma, concretament a Ostia Antica i l’home recorda el que va ser l’últim dia de la dona i, per tal, de la parella. Entendreu que no us estic aixafant el final ja que l’autor mateix explica ben aviat que aquest va ser el darrer dia.
Ramon Solsona és un mestre a l’hora de definir els sentiments. Ens explica els diversos intervinents, el doctor, que és el pare d’ella, la filla gran, la filla petita, l’amant, perquè a la seva manera també hi ha un amant, i fins i tot el punt de vista de la serp.
Em sorprèn el punt de vista de les filles. La petita arriba a la conclusió que els morts no poden anar al Cel perquè caurien, ens caurien al damunt i no podríem anar tranquil·lament pel carrer. La filla gran s’adona que els arqueòlegs rescaten indicis de fa un bilió d’anys i decideix ajudar als arqueòlegs del futur, escriu com funcionen les coses, com és la vida d’avui i per exemple diu: Els avions serveixen per voler i si s’espatllen et tires amb un paracaigudes. Etc, i acaba dient: Porta-ho al museu. Aquest Porta-ho al museu el trobo genial perquè respon perfectament a una personalitat diferent de la de l’autor i amplia la polifonia.
Les hores detingudes és la història d’un gran amor explicada des de la perplexitat de l’absència. Al meu entendre aquest llibre és una obra mestra que lliga el context de runes, estàtues i mitologia, amb la seva vida actual vestida de tragèdia clàssica. Un gran llibre, un llibre excepcional.
Aleix Font 10 de setembre de 2020
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
ALLÒ QUE VA PASSAR A CARDÓS, de Ramon Solsona
Editorial Proa
461 pàgines
Avui sí, avui tinc el goig de comentar un llibre espectacular, ben escrit, ben plantejat, ben documentar, ben amanit, ben trobat. Un llibre que amb el pretext del relat d’un crim comès a Cardós l’any 1965 ens desplega tot el ventall de la Història de la construcció de les grans obres hidràuliques a aquelles comarques Pirinenques del nord oest de Catalunya: Pallars, Ribagorça, Vall d’Aran.
Diu el llibre “Durant uns anys el Pallars Jusà va ser el Far West. Com aquelles caravanes de les pel·lícules que van a l’oest a buscar bones pastures i mines d’or, la gent venia en massa atreta per les obres hidroelèctriques de la companyia Barcelona Traction, Light and Power i la seva filial Riegos y Fuerzas del Ebro, més conegudes com la Canadenca perquè es constituí a Toronto sota la direcció dels infatigables enginyers F.S. Pearson i Carles Emili Montañès.”
I en capítols curts ara parla un, dels records que tenia d’aquells anys, ara parla un altre per explicar la seva versió, ara transcriu el comentari de la Revista Pallaresos, i després comenta les xafarderies dels amors prohibits entre dones casades i els miners que foradaven les muntanyes per passar-hi les canonades que transportarien l’aigua dels llacs alpins fins les centrals hidroelèctriques situades a desenes de quilòmetres lluny.
També hi situa l’atmosfera agobiant del domini fastigós de les autoritats de la post guerra: guàrdia civil, secretari de l’ajuntament i el mossèn. Uns amb el poder de detenir i torturar la gent civil i abusar de la prepotència per aconseguir les dones febles, altres per enriquir-se amb l’oportunitat d’uns ajuntaments sense control, i el clero vigilant fins l’obsessió pel compliment de la moral en el vestir de les dones autòctones i també les forasteres.
Tot aquest món distorsionat per la vinguda de milers de treballadors d’Andalusia que vivien als pobles i als campaments, homes joves que enyoraven la seva terra i ho demostraven amb cançons de guitarra i gemecs. El Soy minero com a himne d’una classe treballadora explotada fins l’extenuació. I la vida que tot això aportava a uns pobles oblidats al mig de les muntanyes: trànsit constant, multitud de bars, ball els diumenges, multituds d’homes joves molts dels quals es van casar i es van establir ja de per vida a les valls del Pirineu.
La història no us l’explico perquè és un llibre que s’ha de llegir, però us puc dir que és èpica i a la vegada molt creïble per les circumstàncies d’aquell temps. Tot té una raó de ser, tot té un record de coses que alguns hem sentit explicar pels nostres pares. I al final acaba bé. No sé si bé en el sentit que tu voldries, però bé en el sentit literari del relat. Si t’agafa en un moment especial pot ser que fins i tot se t’escapi alguna llàgrima d’aquelles dolces, d’aquelles que donen sentit a les il·lusions més íntimes.
Aleix Font – 27 de maig de 2017
