Ciutat de Lladres de David Benioff
Traducció Josefina Caball
Editorial Columna
320 pàgines
David Benioff ha escrit un llibre extraordinari tot i que en vàries ocasions vaig estar a punt de deixar de llegir, pensava que era una novel·la juvenil, d’aventures, d’aquelles que em semblen com aventures de Tintín. El fet que sempre tot sortís bé el veia com a poc creïble, només que no tot sortia sempre bé, que al voltant d’on passaven els dos protagonistes s’ensorraven blocs de pisos, hi moria gent congelada, s’hi descobria el terror. I a mesura que passava les pàgines m’anava adonant que m’estava parlant d’història i d’èpica, que el fet de buscar una dotzena d’ous no era la raó de tantes paraules. Sentiments i amor, assassins i homes valents, resistència fins a nivells inimaginables, la por, el terror, l’odi dels oprimits i el terrible odi dels poderosos abusant del poder. Em vaig anar adonant que en un estil planer s’hi pot descobrir una gran epopeia.
El tema és senzill. El setge de Leningrad per part de l’exèrcit alemany durant la Segona Guerra Mundial. Un parell de nois són detinguts durant el toc de queda i això significa la pena de mort. Però resulta que el totpoderós cap de la policia soviètica necessita una dotzena d’ous per a fer un pastís per la boda de la seva filla i encarrega als dos protagonistes que els aconsegueixin com sigui. Si els hi porten abans d’un termini concret els retornarà la cartilla de racionament, i si no ho aconsegueixen no els la retornarà, cosa que significarà la mort per inanició (cal pensar que el setge de Leningrad és el de més durada efectuat a una ciutat. Hitler ordenà el setge perquè hi morissin de gana tota la població, i al final dels quasi tres anys havien mort més de dos milions de persones, dels tres milions que hi vivien). Això els conduirà a un periple per la ciutat que servirà d’argument per explicar-nos d’una manera superficial les tragèdies que va patir la població civil.
David Benioff en els agraïments menciona els llibres “Els 900 dies”, de Harrison Salisbury, i Kaputt, de Curzio Malaparte, com els llibres imprescindibles per a fer-se càrrec del terrible setge de Lenigrad durant la Segona Guerra Mundial. Jo, humilment hi afegiria l’emocionant llibre de Montserrat Roig, L’Agulla daurada.
Deixeu-me transcriure tres paràgrafs que demostren la qualitat d’aquest autor:
…La majoria dels poetes volien ser Maiakovski i com que no podien emular-ne el talent, en copiaven l’opacitat, i declamaven versos que per a mi, en aquella edat, no tenien sentit i que probablement tampoc no en tenien per a cap dels que eren a la sala.
… Ella us dirà que no havia triat amb cura el vestit ni el penjoll, que no s’havia rentat els cabells, ni s’havia fregat bé la cara, ni s’havia fet un toc de vermell als llavis. No us la cregueu. Ningú no fa tant de goig per casualitat.
– Què et sembla si fem una truita? – Vaig suggerir.
– Fem? – va dir rient, passant-me la capsa, agafant la maleta i esperant que acabés d’obrir la porta per deixar-la entrar -. Hi ha una cosa que has de saber de mi, Liova: jo no cuino.
Aleix Font
27 Setembre 2019
