Columna
434 pàgines
Amb el degut respecte i humilitat em confesso inexpert en aquesta autora que tant m’agrada. Encara no fa ni un mes, el 30 de maig passat, acabava de llegir el meu primer llibre de Núria Pradas, La vida secreta de la Sylvia Nolan. Un llibre en certa manera històric, també, en el que prenent fets i gent reals hi col·loca la vida de la protagonista i n’extreu una novel·la meravellosa. El d’avui, la Noia de la Biblioteca, sembla ser el preferit de la seva producció. Ja us ho diré. De moment tinc al calaix L’Aroma dels Temps, de la mateixa autora i espero poder-lo comentar d’aquí a ben poc. Però avui parlarem de La Noia de la Biblioteca, que espero que llegiu ben aviat.
Núria Pradas és una escriptora de novel·la històrica? Jo diria que sí. Perquè la trama té molta implicació en el context, perquè està ben documentada, perquè no tindria tant interès en cap altra època.
Núria Pradas és una escriptora romàntica. Jo diria que sí. Perquè els sentiments dels principals protagonistes són els motius que donen ritme. Perquè els amors i desamors tenen una pes cabdal. Perquè inclús la vestimenta pren sovint un valor de primer ordre.
“La Noia de la Biblioteca” és una novel·la fascinant que ens parla de la vida de Núria Solé, una noia de família obrera que per unes circumstàncies tràgiques esdevé orfe i desemparada. Però a vegades els vents bufen en la direcció adequada i amb ajudes i amb esforç aconsegueix feina i també un lloc a La Cultura, un institut d’estudis avançats només per a noies. En aquell lloc i en aquell moment, principis del segle XX, la protagonista es troba a l’ull de l’huracà dels corrents intel·lectuals d’aquells temps convulsos i il·lusionants de Catalunya. Coneixerà persones excepcionals que haurien estat inaccessibles a la seva situació social, fins al punt d’enamorar-se d’un fill de casa bona. D’aquesta manera, al mateix temps que creixia i madurava la seva experiència emocional, també evolucionava la societat catalana dels temps de la Mancomunitat, on semblava que totes les il·lusions estaven a l’abast de la mà.
De totes maneres, tal com he dit al començament, aquest llibre de va de la creació de la Biblioteca de Catalunya i tampoc va de les vicissituds polítiques de la Mancomunitat. Sabem que hi havia unes escriptores que es deien Rosa Maria Arquimbau o Irene Polo, però tampoc no hi surten al relat. Però sabem que ens aquells anys esperançats hi va haver unes persones, unes noies que van florir bo i lluitant per la llibertat.
Si no ho heu fet, llegiu aquest llibre i veureu com també us agradarà.
Aleix Font, 26 de juny de 2023.
