INSTANTS D’INTEMPÈRIE
XVII Premi 7 lletres, 2022
Consell Comarcal de la Segarra, Paeria de Cervera
Ajuntament dels Plans de Sió i Ajuntament de Tàrrega
Pagès Editors
Lleida, 2023
85 pàgines
7 contes
La Montse Milan Moliné ens ofereix un llibre de set contes on hi surten unes dones amb la seva problemàtica íntima. Contes curts, bonics, agradables de llegir, amb estil i amb tècnica. Un llibre al que només l’hi he trobat dos defectes, el primer que utilitza un parell d’anglesades (antigament utilitzaven les llatinades i ara l’anglès és l’idioma franc), i l’altra és que és una mica massa curt, perquè els lectors, com jo, en voldrien més, n’estic segur.
La Montse Milan Moliné és mestra i, diu al seu currículum de la solapa del llibre Instants d’Intempèrie, exerceix com a professora de novel·la. I d’aquí dedueixo l’estil (potser iniciat a la pel·lícula Pulp Fiction) de lligar cada escena amb la següent i la darrera amb la inicial. Tècniques cosmètiques que tenen el seu què. Perquè a vegades omplir un llibre de contes sense connexió entre ells et fan la impressió d’una capsa de caramels on en prens un i ja en tens prou. A l’estil Pulp Fiction tens la sensació que tot plegat forma un sol cos. Tant sols enllaçant-lo amb una sola frase.
Bivac -pàg 9. Eulàlia Garriga és una metgessa triomfadora. La Lali no. La Lali tenia un marit, el Bernat, i una filla, la Martina. La Lali no es queixa, tenia una feina i una família. Ara té records i coneguts que la miren des de lluny, i un amic, molt amic. I una carretó ple de records, i un cel amb un estel molt especials, i un banc on fer bivac. Un conte preciós, lacrimogen, si no fos per la pasterada d’escriure en anglès. Fa molts anys criticàvem els capellans que deixaven anar les “llatinades”, ara sembla que fa modern embrutar l’escrit amb paràgrafs en anglès. Sembla talment que no escriguin per al públic català, sinó per un públic específic que dóna premis i subvencions.
Primers auxilis – pàg 23. La Sheila té 15 anys i circula lliure amb patinet, una taula d’aquelles dels rebels. El que més li agradaria seria anar a pintar grafittis amb la colla més gran, però té por que no la hi voldran. Primer de tot cal comprar el Kid de primers auxilis però no gosa.
Refugi – pàg 33. L’Anna comença un curs d’escriptura i està tan il·lusionada com nerviosa. En els exercicis de creació literària li revenen els terribles records dels seus anys de joventut.
Camuflatge – pàg 47. Viu a una habitació llogada a l’Angústies i treballa de repartidora de menjar de Vegan Exprés. La seva il·lusió seria voltar el món per a fotografiar la fauna, però de moment s’aconforma en veure la fauna que habita la ciutat de Barcelona. “Si els pares em veiessin…”
Orientació – pàg 57. La Gemma viu en tensió permanent i va de psicòloga en psicòloga però es queda sense paraules quan algú l’agredeix. La seva cap li té una fòbia inexplicable des del primer dia que la va entrevistar, i ella no sap què contestar. Potser hauria de seguir l’instint del seu cor.
Foc – pàg 69. Un policia ha aturat la Nassoumi a l’atzar i ella no sap per què. Per què m’ha aturat a mi, què he fet? però el policia li contesta que les preguntes les fa ell. I ella, perquè sí, li ha d’explicar tota la seva vida: que ve d’un poble de Nigèria que es diu Damasak, que viu amb el seu germà Mmamdou, que tots dos tenen papers en regle i treballen legalment, no fan de manters, que el seu pare es va quedar sense feina i per això el van retornar a Damasak etc. Però fa molta ràbia que l’aturin a ella i no li digui per què.
Defensa Personal – 77. La Cruz i la Tina s’han barallat. La Tina, gelosa, l’ha agredit. I ella ha fugit en un intent de fer-se invisible, sense documentació i amnèsica. I seria també un bon relat, com tota la resta, si no fos per la pasterada d’acabar, altre cop, amb la pasterada de l’escrit en anglès. Entenc que és una manera com una altre de lligar amb el capítol del començament, però tan poca autoestima tenim els escriptors catalans que hem d’utilitzar idiomes forans? Ja sé que em diran que no és això, però també és això, germans, també és això.
Resumint, un bon llibre de contes, bonics, introspectius, emocionants, si no fos pel tema de l’anglès. Però pels que penseu com jo (que si s’utulitzen idiomes incomprensibles per a molts s’haurien de traduir a sota) us adverteixo que no cal patir, total són només dues cançons que els que l’entenguin, segur que els agradarà moltíssim.
Aleix Font, 25 de febrer de 2024.
