GALLIFA – MIQUEL DE PALOL
EXERCICIS SOBRE EL PUNT DE VISTA IIII – CONTE
Columna
131 pàgines
Per mi, Miquel de Palol és un autor difícil, amb una prosa abstracta a la que sovint em costa de seguir el fil. I això té el sorprenent efecte que quan descobreixes el sentit de la novel·la tens com una explosió de llum que et fa feliç. Ara bé, si acabes confús, embolicat i sense saber què et volia dir és quan agafes l’emprenyada (altrament anomenada depressió) que et fa dir “no en llegiré cap més”. Però el repte és part de la felicitat i fa que hi tornis amb aquell sentiment de gran esperança. Potser això és la literatura en la seva puresa. He de dir, també, que Miquel de Palol és un gran escriptor. I això dit per un semi analfabet no deixa de sorprendre, perquè us podeu preguntar que com ho sé que és un gran escriptor. Doncs per la intuïció de les paraules, de les frases, de les històries, dels acabaments. Utilitza un vocabulari ric i docte que no està a l’abast dels autors aficionats. Fa servir paraules senzilles que tampoc no estan a l’abast dels autors de les noves fornades dels curset d’escriptura, com ara “calces” per comptes de “calcetes”. Sempre m’ha fet ràbia quan els autors aficionats parlen de calcetes per descriure el vestuari íntim femení. Si són calces per què han de dir calcetes?, oi que no diuen sabatetes, ni camisetes, ni jerseiets, ni sostenidorets, etc? Les calces són calces i s’ha de ser valent per anomenar les coses pel seu nom, altrament perdem vocabulari i esdevindrem un país lingüísticament suburbial . I Miquel de Palol ho escriu amb aquella normalitat que dóna l’autoritat del coneixement.
La novel·la
L’Anna, la Teresa i la Marta són amigues que se saben, s’expliquen i s’aconsellen els amors. La Marta està casada. La Teresa li presenta el Tomàs a l’Anna, però a diferència de l’Anna ella té les seguretats ben arrelades. L’Anna va al llit amb qui vol. De tant bonica que és pot triar, però sovinteja al Tomàs i l’Andreu, tot i que prefereix al Tomàs. L’Anna, si no s’emporta algú al llit cada dia no es queda satisfeta. Però un bon dia escolta la conversa d’una trobada que faran a Gallifa i a ella no li han convidada. Ara farà mans i mànigues per aconseguir que la hi convidin. De què va aquesta trobada? Serà una senzilla trobada d’amics? Serà una orgia? I de mica en mica tot es va esmicolant, com si un núvol d’inseguretat l’anés embolcallant.
Ara anem a Gallifa. Heu estat mai a Gallifa? A mi, com a la protagonista, també em va sorprendre un poble que no és poble, un lloc on no hi ha nucli de cases, no hi ha carrers, ni bars, ni església. Un poble que en el llibre és també una metàfora de no saber on ets. Quasi a l’acabament del llibre, quan vas mig encaminat i molt perdut, una frase t’il·lumina: Després de “La concurrència riu..”, l’Eusebi li aclareix a l’Anna, que és la protagonista, “La qüestió és la prioritat de les complicitats -diu l’Eusebi-. Conservar reductes de seguretat, encara que siguin efímers i parcials, perquè en conjunt formin un mosaic de poder acceptable”. I aquí es produeix l’explosió de llum, quan te n’adones que tot va de seguretats i d’inseguretats, quan veus que l’Anna, la més bonica de Barcelona, no té el poder que s’imagina i Gallifa esdevé una sensació incontrolable.
