ALBERT VILLARÓ
Albert Villaró és andorrà, nascut a la Seu l’any 1964. Ha publicat un llibre de relats, La selva moral (1993), i quatre novel·les: Les ànimes sordes (2000), Obaga (2003), L’any dels francs (Premi Nèstor Luján 2003) i Blau de Prússia (Premi Carlemany 2006). Fa ben poc ha acabat el llibret d’una òpera titulada El somni de Carlemany, al qual ha posat música el compositor napolità Sergio Rendine. Obaga ha estat traduïda al castellà i al francès, i Blau de Prússia ha aparegut en castellà i en italià.
Novel·les
El sindicat de l’Oblit – 13/02/2019 – labutxaca
Els ambaixadors – 14/02/2018 – labutxaca
Obaga – 14/02/2018 – Columna Edicions
El Sindicat de l’Oblit – 14/02/2018 – Columna Edicions
L’escala del dolor – 11/01/2017 – labutxaca
La bíblia andorrana – 11/01/2017 – labutxaca
Blau de Prússia – 11/05/2016 – labutxaca
La bíblia andorrana – 25/11/2015 – Columna Edicions
Els ambaixadors – 06/02/2014 – Ediciones Destino
L’escala del dolor – 19/01/2012 – Columna Edicions
La primera pràctica – 02/09/2010 – Columna Edicions
Blau de Prússia – 01/10/2006 – Columna Edicions
L’any dels francs – 01/01/2004 – Columna Edicions
Premis
Ha guanyat els següents premis:1994 Memorial Anna Dodas per La selva moral, 2003 Nèstor Luján de novel·la històrica per L’any dels francs, 2006 Carlemany per Blau de Prússia, 2014 Josep Pla per Els ambaixador, 1994 Memorial Anna Dodas per La selva mora, 1994, 2015 Prudenci Bertrana per La bíblia andorrana
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX
ELS AMBAIXADORS, d’Albert Vilaró
Llibres: Portada del llibre
Llibre de quasi set-cents pàgines però amb capítols curts i entretinguts que fa de bon llegir. Les quasi cent darreres pàgines corresponen a la descripció d’una sèrie de personatges, alguns dels quals surten al llibre i d’altres diria que no.
Llibres: contraportada
A vegades els grans destins de la humanitat depenen d’una petita qüestió de sort: si surt que sí tot el riu de la vida d’un poble anirà per aquí, i si surt que no, doncs et tocarà malviure sota el jou dels espanyols.
L’any 1934 (igual que l’any 1640, o el 1944 per anomenar alguns dels entreforcs de la nostra història) el president Companys va declarar l’Estat Català, i el General Batet, governador militar de Catalunya, es mantingué fidel a l’ordenament republicà i proclamà l’estat de setge, amb el resultat de la detenció de tot el govern Companys.
General Batet, afusellat pels franquistes
Però què hauria passat si l’exèrcit de Catalunya hagués donat suport a les lleis catalanes? Hauríem aconseguit la independència? Qui ho sap. En aquest llibre d’Els Ambaixadors suposen que sí. I que els espanyols ataquen el Principat, i que el nostre exèrcit i les milícies voluntàries li planten cara, i que els alemanys i italians ajuden als feixistes espanyols, i que els anglesos i francesos ens ajuden a nosaltres amb el resultat favorable al catalans.
Germans Badia, nacionalistes catalans assassinats per pistolers de la FAI l’abril de 1936
I posats a suposar, suposa que l’exèrcit espanyol dóna el cop d’estat contra la República Espanyola i allà guanyen, i practiquen l’extermini habitual en aquesta mena d’exèrcit, i implanten la dictadura.
Però resulta que en ple combat contra Catalunya, una cèl·lula infiltrada al darrera del front de combat atempta contra l’avió de Franco i adéu al sanguinari dictador. Això rai, pensen els militars espanyols, tenen recanvis per a donar i per rebre; al seu lloc s’hi posa el general Sanjurjo que més o menys actua igual que l’altre. De totes maneres, a nosaltres ja no ens afecta perquè estem consolidats a l’altra banda del terror.
I vet aquí que uns científics alemanys als que no vol ningú han decidit posat els seus coneixements al servei de l’últim règim feixista d’Europa per a fabricar la bomba. No cal dir que el Sanjurjo (i el Mola i el Yagüe i tota la gent dels quartels) estan delerosos de llançar-la sobre Barcelona en un exercici tan espanyol de “la maté porqué era mía”.
General Sanjurjo, General feixista.. Intentà un cop d’estat que li va sortir malament.
Al 1936 es va estavellar amb l’avió quan anava a unir-se a la sublevació militar feixista.Havia de ser el cap de la sublevació
Les democràcies homologades, ja se sap, a l’hora d’ajudar a Catalunya sí però no. O sigui, que ens fan arribar les informacions dels seus espies, però ens vénen a dir “ja us ho fareu”.
Germans Creix, d’ofici torturadors
Policies espanyols, torturadors fins al sadisme. Protegits pels primers governs demòcrates
I naturalment, ja ens ho farem. Tenim fibra humana, imaginació i ajudes a Madrid (no tothom és feliç a la dictadura). També tenim nacions amigues, com ara Irlanda (als que vam ajudar en la seva guerra del nord) i Euskadi, que encara no ha aconseguit la seva independència, però hi treballa.
Daniel Cardona, nacionalista català
Fundador de Nosaltres Sols
El mític guerriller Esteve Farràs (mossèn Farràs) es posa en camí cap la capital de l’imperi, acompanyat dels imbatibles irlandesos O’Donovan, Fitzpatrick etc. Allà contactarà amb Josep Pla, corresponsal de La Vanguàrdia, i amb Andreu Nin, que no estava mort com suposava tothom. I el grup de guerrillers bascos de Koldo Oriamendi.
Eamonn de Varela, president del Sinn Féin i de l’IRA. President d’Irlanda
En fi, que ja us ho podeu imaginar. Entre “ai que m’agafen”, “vinga que m’escapo”, i una madame molt famosa, i una científica pacifista, i un taxista que no parla, al final, en un dels túnels del Valle de los Caídos la troben.
Werner Heisenbert. Físic alemany.
Quan el relat s’ha acabat us aconsello que us llegiu la biografia de tots els participants. Gaudireu d’un humor molt nostre, a part d’unes dades que no sempre coincideixen amb la versió oficial.
Alexander Orlov, espia rus a l’època de la república
Sinopsis extret de la página de l’editorial): Any 1949. Catalunya és independent des dels Fets d’Octubre de 1934 i es refà de la invasió nazi. A l’Espanya tenebrosa del dictador Sanjurjo, un grup d’espies a la reserva, encapçalats pel mític mossèn Farràs, intenten desactivar l’amenaça sorda que posa en perill la supervivència de la jove República Catalana.
Els ambaixadors és un mecanisme de rellotgeria, una ficció que juga amb la història amb imaginació, sentit de l’humor, un estil personalíssim i una punta de mala bava.
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX
OBAGA d’ALBERT VILLARÓ
La Magrana
143 quartilles
Avui faré una cosa que mai he fet per resumir la novel·la, copiaré allò que hi diu a la contraportada i que explica perfectament de què va. Per més que hi pensi no ho sabria fer millor. Així doncs, diu… A Llobarca, un petit poble del Pirineu molt pròxim a la frontera, hi ha poques cases obertes i encara mal avingudes. No sembla que hi hagi gaire vida més enllà del bestiar, el turisme rural o les partides de botifarra al cafè. El Tomàs de cal Mostatxo viu immers en un anar tirant: no sap què fer amb la seva vida, que oscil·la entre rutines i temptacions. Fins la nit que se senten cotxes que circulen per la pista de la Tuta. Gairebé sense voler-ho i forçat per les circumstàncies, el Tomàs acaba deixant de banda durant uns dies les seves vaques i enceta una nova faceta vital tractant amb traficants del rang més alt, carrabiners corruptes i periodistes massa xafarders per tal d’alliberar la noia que s’estima –i que, malauradament, no és la seva noia- i aclarir, de passada, un cas que ha ¡portat massa mala maror al poble. Obaga és una novel·la fresca, àgil, trepidant i plena d’humor que mostra la banda fosca del Pirineu i que es llegeix d’una tirada.
També sabreu traduir alguns dels noms geogràfics que hi surten: Primer, el títol Obaga sembla que ve del prat de l’Obaga, el que és propietat del protagonista. El Marquesat per Andorra. Lagrau deu ser La Seu. I La Vall de Tornall, Els Garrics, Llobarca, la comarca de Lapena, o Llenascarre ho haureu de situar més o menys pels voltants de la frontera, on hi circulin de tant en tant els tot terrenys de les màfies gallegues o els buscadors temporers de siurenys.
En aquest llibre, Albert Villaró utilitza un llenguatge rural que a vegades fa gràcia, però té el gust de no abusar-ne. El protagonista té una mica de súper heroi (jo sol contra l’imperi) amb grans contactes que el portaran fins al moll de l’os, però quan topa amb la realitat, al final els actors, els protagonistes del canvis acostumen a ser sempre els mateixos.
