MICHEL HOUELLEBECQ – poeta, novel·lista, guionista
Michel Houellebecq (nom real Michel Thomas) va néixer a Saint-Pierre el 26 de febrer de 1956) és un poeta, novel·lista, assagista i director de cinema francès. A Viquipèdia també hi diu que és un autor provocador i controvertit, les seves novel·les Les Partícules elementals i Plataforma, són fites de la nova narrativa francesa de finals del segle XX i començaments del XXI. Ambdues li van donar reconeixement literari, però també fama de provocador per les seves opinions políticament incorrectes sobre diversos temes de la França actual. Se’l considera una alenada d’aire fresc dins de la literatura francesa contemporània.
En aquesta pàgina hi trobareu els següents llibres d’aquest autor,
SUBMISSIÓ, que parla d’una hipotètica victòria electoral a França del partit musulmà, i
EL MAPA I EL TERRITORI, on veurem un artista triomfador en pintura i fotografia.
SEROTONINA, un personatge apàtic per la baixada de serotonina, als cinquanta anys encara el final de la vida.
SUBMISSIÓ
Michel Houellebecq
Traducció d’Oriol Sànchez Vaqué
Llibres Anagrama
268 pàgines
Michel Houellebecq (nom real Michel Thomas) va néixer el 26 de febrer de 1956) a Saint-Pierre, és un poeta, novel·lista i assagista. A la contraportada del llibre Submissió hi afegeix: .. segons Le Nouvel Observateur “és la primera star literària des de Sartre”. La seva primera novel·la és Ampliació del camp de batalla. Després vindran: Les partícules elementals, Plataforma, La possibilitat d’una illa, El mapa i el territori, i d’altres. Té fama de provocador per les seves opinions políticament incorrectes sobre diversos temes de la França actual. Se’l considera una alenada d’aire fresc dins de la literatura francesa contemporània.
Michel Houellebecq situa l’acció a la França durant les eleccions del 2021. El sistema electora francès fa que primer hi hagi una votació per determinar els dos partits més votats, i a la segona votació aquests dos partits finalistes s’enfrontaran per determinar qui serà el nou president de la república i el partit que formarà el govern. Al llibre resulta que els dos partits finalistes són El Front National de Marie Le Pen, i el partit islamista de la Germandat Musulmana. Davant la disjuntiva de recolzar un partit d’extrema dreta que tant recorda el passat nazi de la segona guerra mundial, els partits republicans PSC, UMP i UDI opten per recolzar el partit de Mohammed Ben Abbes, més moderat, no tant eixelebrat com els feixistes. La conseqüència és la victòria de la Germandat Musulmana. Tan aviat com es produeix el canvi de govern s’enceten un seguit de disposicions subtils que van canviant els càrrecs d’influència, la moda i la mentalitat dels francesos.
El protagonista, François, professor de la Universitat Paris III-Sorbona, especialista en Joris-Karl Huysmans, escriptor francès nascut a mitjans de 1848 i convertit al catolicisme a final del segle, és apartat de la docència a canvi d’una jubilació econòmicament immillorable. S’hi conforma (o s’hi sotmet) i es pregunta si en realitat no li han comprat el seu silenci; d’altra banda se n’adona que tampoc no sabria on acudir si volgués plantar cara, perquè “totes les taules de debat a la televisió estan ocupades per un personal endogàmic” on ell i els que pensen com ell ja no hi tenen entrada.
François mantenia una vida amorosa proveïda per successives generacions d’estudiants femenines amb un distanciament generacional cada any més distant. Tot i així feia temps que tenia preferència per una noia molt bonica però que, ai las!, era jueva i amb el nou govern musulmà prefereix emigrar a Israel abans no empitjori la seva situació. Així doncs, sense la seva companya habitual i sense l’oportunitat que li donaven les classes a la Universitat, no té altra opció que acudir a les ofertes de sexe pagat. Veu el futur molt negre, que cada any serà molt pitjor i que potser no val la pena seguir vivint així.
És un bon llibre, si més no a mi m’ha agradat. També he de dir que hi he trobat excesives referències a autors francesos totalment desconeguts per mi, i per tal la crítica que hi fa (bona o dolenta) m’era del tot aliena. Com que aquest llibre es va publicar just després de l’atemptat a de Charlie Hebdo, el van acusar d’islamofòbia, si bé ell va dir que només havia fet un llibre de ficció política futurista. Nosaltres a Catalunya ja ho hem viscut això, que després d’acollir l’allau d’immigració de les regions empobrides d’Espanya, ara ens hem trobat amb la florida a casa nostra de partits polítics amb un sentiment de catalanofòbia asfixiant. Per tal, amics francesos, preneu nota, que el futur no és tant llunyà.
Aleix Font – 19 de novembre de 2020
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
EL MAPA I EL TERRITORI
Michel Houellebecq
Traducció d’ Oriol Sànchez i Vaqué
Empúries – Anagrama
350 pàgines
Michel Houellebecq ha fet amb aquest llibre una obra fascinant escrita d’aquella manera que només els grans genis (artistes) saben fer. En realitat si he d’explicar exactament de què va em costaria d’explicar. Bé, parla d’un artista excepcional que de tot el que toca en fa una obra d’art. Bé, tampoc no és que ho toqui tot, però comença fent fotografia, fotografia de mapes Michelin, i les hi prenen de les mans fins al punt de convertir-se en el personatge més lluminós de París. Després fa quadres (cal dir que els seus estudis són d’això, d’art, de pintura i de fotografia) i això ja és l’apocalipsi. També va de resquitllada d’un escriptor que es diu Michel-Houellebecq (sí, exactament com l’autor d’aquest llibre), que és l’encarregat d’escriure la ressenya dels catàlegs de l’exposició. No us diré què passa amb aquest escriptor tan reconegut perquè no m’agrada desvetllar els finals. També hi intervenen uns policies de París, Jasselin, comissari, i Ferber. I altres personatges molt famosos entre la gent interessant de la capital francesa.
Michel-Houellebecq ha escrit una obra eclèctica (com m’agrada aquesta paraula, eclèctica: que parla de molts temes, no diré de tots els temes però sí d’aquells que se li van presentant conforme transcorre el seu relat), i tant ens pot parlar de religió com de càmeres de fotografiar, de formatges o de caçadors, d’art o de l’ecologia de la mosca (Musca domestica), de manera que l’acció a vegades no és res més que l’argument per a poder parlar amb profunditat d’això o d’allò. I fa l’efecte que ho sap tot. A vegades penso que potser sóc jo el que no sé res i accepto tot allò que diu sense qüestionar-ho gens. Però tant li fa, és bonic de llegir i amb això em quedo satisfet.
Mirant la temàtica de l’argument algú podria pensar que el títol ve de l’exposició de mapes Michelin, i podria ser. Però jo em decanto més per pensar que es vol referir a tots aquells poblets dels afores de París (o sigui a tot França) que els habitants de les ciutats anomenen “La França profunda” (o l’Amèrica profunda, o la que es vulgui profunda). Llegiu-ne aquest fragment fenomenal on podreu veure reflectida la realitat de tots aquells que van a viure als poblets amb la il·lusió que hi seran acollits amb els braços obert: En Jed no es feia cap il·lusió sobre l’acollida que li reservarien els habitants del poble dels seus avis. Ho havia pogut constatar quan recorria la França profunda amb l’Olga, força anys enrere: excepte en zones molt turístiques com el rerepaís provençal o la Dordonya, els habitants de les zones rurals solen ser inhospitalaris, agressius i estúpids. ….. I aquella hostilitat, merament latent envers els visitants de pas, es transformava en odi pur i dur quan aquests adquirien una residència. A la pregunta de quan un foraster es podia sentir acceptat en una zona rural francesa, la resposta era: mai.
O aquesta mostra d’admiració vers els capellans joves: els capellans avui dia es veien reduïts, en acabar uns estudis tremendament llargs i difícils que implicaven el domini del llatí, del dret canònic, de la teologia racional i d’altres matèries gairebé incomprensibles, a subsistir en condicions materials miserables, agafaven el metro enmig dels altres homes per anar d’un grup de lectura compartida de l’Evangeli a un taller d’alfabetització, deien la missa cada matí per a un públic escàs i envellit, tenien prohibit tot plaer sensual, incloent-hi els més elementals de la de família, i amb tot havien de complir la seva funció de manifestar dia rere dia un optimisme indefectible.
En fi, que ja ho veieu, no és un llibre d’aventures, és un llibre de conceptes, d’opinions, imaginatiu, un llibre docte, un xic misàntrop, exhaustiu, sorprenent. És un llibre genial.
Aleix Font – 14 de desembre de 2020
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
Serotonina
MICHEL HOUELLEBECH
Traducció Oriol Sànchez Vaqué
Editorial Anagrama
285 pàgines
A Serotonina, Michel Houllebecq torna a sorprendre i a emocionar amb una mena de biografia, no de l’autor, suposo, sinó del protagonista immers en la visió d’un futur distòpic on el passat sempre va ser millor i el futur confirma les pitjors previsions.
El protagonista és Florent-Claude Labrouste i està proper a complir els cinquanta anys. Està a les acaballes d’una relació amorosa en la que objectivament sembla que la causant és l’altra degut a les seves flagrants infidelitats, però en el fons ell no hi té cap interès a causa de la baixada accelerada de la libido.
I a partir d’aquest fet ens recordarà les anteriors parelles seves que han entrat i sortit de la seva vida d’una manera quasi normal (total, ves si no és normal que després que la dona t’enxampi amb una altra dona t’engegui a pastar fang), el seu desig per a refer alguna relació tot i que sap que això sempre és impossible. I la constatació, per la vida dels demés, que la seva situació no és del tot excepcional i que a tot arreu s’hi fan bolets.
La serotonina, títol definitori del llibre, és una hormona que ens engresca a viure, fa que no ens faci mandra fer la feina de cada dia com ara rentar-nos o sortir de casa de tant en tant, i evita l’estat de depressió que conduiria al suïcidi. Al llibre hi diu: La serotonina era una hormona lligada a l’autoestima, al reconeixement obtingut en el si del grup. De fer però es fabricava essencialment a l’intestí i es trobava en nombroses criatures vives, incloent-hi les amebes. Quina autoestima podien ostentar les amebes? Quin reconeixement en el si del grup. La conclusió que se’n podia extreure era que l’art de la medicina continuava sent, en aquestes qüestions, confús i aproximat…Naturalment hi ha medecines que ens n’aporten artificialment, especialment la Captorix que té un resultats raonablement acceptables, però té uns efectes secundaris importants, entre els quals el de la caiguda del desig i la força sexual, o sigui que ni en tens ganes ni en tens forces. Al nostre protagonista li diagnostiquen un baix nivell de Serotonina i consegüentment li recepten l’antídot Captorix, cosa que no és cap panacea però l’ajuda a anar tirant.
Michel Houellebecq detalla d’una manera crua i dura les etapes que van venint i els records que van marxant. Sobten les paraules i algunes descripcions, però tampoc no en podem fer escarafalls perquè la vida és com és i les relacions sexuals de les persones són com són. I el fet de parlar amb normalitat del suïcidi tampoc és fer-ne apologia. No és el futur sinó el passat el que et mata, el que torna, et turmenta i et mina, i efectivament t’acaba matant.
Podria ser que aquest llibre es fes pesat a alguns lectors, podria ser. I és per això que no us puc dir si en gaudiríeu gaire, només us puc afirmar que jo sí que l’he llegit amb devoció i golafreria, i fins i tot he arribat a pensar si no és que m’he tornat addicte a aquest autor. Podria ser.
Aleix Font, 9 de febrer de 2020.
