MAURIZIO DE GIOVANNI

L’HIVERN DEL COMISSARI RICCIARDI

Traducció d’Anna Casassas

La Campana

237 pàgines

Sinopsi a la contraportada del llibre

Una nit d’estrena, mor assassinat el tenor més important després de Carusso, i el més volgut i estimat pel cap de l’estat feixista italià, Benito Mussolini. Una mena de patata calenta pel qui porti la investigació, perquè tan pot ser catapultat dalt de tot de l’escalafó (el Cel dels funcionaris), com a la misèria més absoluta (que no és l’ostracisme, ja que molts funcionaris no aspiren a res més que passar desapercebuts), depenent de si ho soluciona o no. Però en aquest cas compten amb el genial comissari Luigi Alfredo Ricciardi, comissari  de la policia criminal de la Reial Prefatura de Nàpols, per esclarir-ho, tot un fenomen aquest policia, perquè té de fàbrica, una facultat que ni es compra ni es ven,  el somiat privilegi de veure coses i d’escoltar veus. I això, evidentment, és una avantatge inigualable. Us imagineu que els policies espanyols per empaitar catalans no haguessin de recórrer als programes Pegassus, o a les escoltes il·legals?, us imagineu que tinguessin un fenomen que tancant els ulls veiés i escoltes tot el que fem o parlem? Doncs això es veu que passa a Nàpols. També hem de reconèixer que aquest comissari de policia, una mena d’aristòcrata farcit de diners, és una bona persona que sap abans d’anar a judici, si un assassí és o no és bona persona. Imagineu que vosaltres passegeu tranquil·lament i sense voler mateu una bona persona. Vosaltres sou bona gent, però mira, a vegades passen coses i mai se sap quan es pot matar algú. Doncs si topeu amb un policia com el bo del Ricciardi, tranquils, que esteu en bones mans i tal com passa amb els jutges espanyols, segons qui sigui li ho poden arreglar.

Maurizio de Giovanni

A la solapa del llibre hi diu que Maurizio de Giovanni va néixer el 1958 a Nàpols, on viu i treballa. El 2005 guanya el premi nacional de gènere policíac Tiro Ràpido amb un relat ambientat al Nàpols feixista dels anys trenta que té com a protagonista el comissari Ricciardi. Aquest relat serà després la base per escriure la novel·la que avui publica La Campana, primer títol d’una sèrie de quatre volums: l’hivern, la primavera, l’estiu i La tardor.

El quart episodi, La tardor… guanya el premi Corpi Freddi Award 2010 a la millor novel·la, i Maurizio de… és guardonat com a millor autor italià. Aquell mateix any és finalista del premi Scerbanenco, i el 2011 guanya el premi Camaiore de novel·la policíaca. La seva obra ha estat traduïda a diverses llengües. 

I a Viquipèdia hi diu també que és un escriptor italià  que viu i treballa a Nàpols. Explica que feia d’empleat de banca quan, als 50 anys, es va apuntar a un curs de creació literària. Els seus companys van enviar un dels seus relats (L’hivern del comissari Ricciardi) al concurs literari Tiro Rapido, patrocinat per Porsche i celebrat al Gran Café Gambrinus de Nàpols. El seu treball ambientat al Nàpols feixista dels anys trenta, amb un comissari com a protagonista, resulta guanyador.

És aquest relat el que li servirà de base per a la novel·la L’hivern del comissari Ricciardi, la primera d’una sèrie de cinc: l’hivern, la primavera, l’estiu, la tardor i El Nadal. El seu protagonista, el jove comissari Ricciardi, és un noble que abandona la seva notable posició per dedicar-se a l’ofici d’investigador sota l’aparença d’un discret i taciturn comissari de policia. Aquest canvi de vida està justificat per un do sobrenatural: en veure una persona morta pot escoltar les darreres paraules que ha pronunciat. D’aquesta manera troba cadàvers que li demanen ajuda per fer justícia identificant els seus assassins.

Inici del relat, amb menció de la traductora Anna Casassas

En fi, que estem davant d’un altre policia bo que a part de la bondat humana té també la bondat d’ofici, en el seu cas d’empaitador i trobador de delinqüents. Cal reconèixer que no és el primer que trobem en la literatura de sèrie negra, i potser tampoc és el primer que té visions. Si tenim sort potser aquest serà el darrer i a partir d’ara la creativitat també alegrarà aquesta especialitat literària.

No sé si detecteu que a mi no m’ha acabat d’agradar. Crec que no hauria de ser un aval el fet de guanyar un premi literari, perquè els concedidors de premis tenen una mena de necessitat d’ofici, també, de donar premis, ja que en cas contrari es podrien quedar sense feina. Una cosa em preocupa, i és que sembla ser que al darrere d’aquest llibre en vénen quatre més, alguns dels quals també han sigut premiats pel gremi de premiadors d’escriptors italians. Al tanto, doncs, que va de canto.

Aleix Font, 29 de desembre de 2022.

Related posts