MARTA CARNICERO HERNANZ – CONÍFERES
Marta Carnicero Hernanz ens ha escrit un llibre difícil, si més no per a mi. Jo crec que és un llibre bo, sobretot quan de cara al final vas lligant caps i vas veient que tot el que has llegit té un sentit. Però també us haig de dir que a la primera part se’m feia pesat i vaig estar a punt de renunciar. Sort que al ser tot ell de capítols curts ajudaven a passar pàgines i així, de mica en mica te’n anaves fent la composició del dibuix. No sé si la similitud serà apropiada, però imagineu-vos un quadre del Joaquim Mir del que només en poguéssiu veure un centímetre quadrat ara, i un altre centímetre quadrat després i així durant pàgines i més pàgines. Quan ja t’hauries fet la idea general et meravellaries del que estàs veient. Doncs una mica m’ha passat en aquest llibre de Marta Carnicero, l’ge trobat difícil per la temàtica i per la manera com ens ho va explicant.
Sinopsi a la contraportada del llibre de Marta Carnicero
La temàtica, no sé com dir-ho. Va de la bogeria (heu llegit res de Sara Kane?). La bogeria és quelcom molt complicat, fins al punt que un no es pot fer càrrec de les coses que passen per un cervell i fins i tot pots arribar a pensar que és impossible. Doncs això, és possible. També va de l’oblit, d’aquelles malalties que poden abocar a un oblit total (Alzheimer?, alguna cosa així). I per acabar-ho de reblar hi ha una parella que s’estimen però tots dos estan tocats per la problemàtica, que ja és casualitat. Doncs de tot això ben remenat i plaf, tot dins d’un llibre de lletra molt petita en surt un relat enigmàtic titulat Coníferes.
Resulta que hi ha un noi que es diu Joel i viu a una urbanització, “Walden” on només hi accepten persones que vulguin fugir de la opressió de la modernitat de mòbils i tauletes, quasi com aquells Amish nord-americans. I un bon dia, a la casa del costat hi ve a viure una noia, Alina, que és bonica i té tot el necessari per enamorar. I s’enamoren. Però llavors passen unes coses inexplicables, uns canvis d’humor, uns oblits intolerables que compliquen la relació. I també hi ha altres coses que ho podrien arreglar o espatllar.
A més a més hi ha capítols salten en el temps, també n’hi ha d’altres que penses que no tenen gaire sentit. Vull dir que a vegades està parlant amb algú i al següent ja no saps on és. Però és bonic quan vas trobant la coherència i tot es torna meravella. Fins i tot a vegades és fàcil opinar sobre com hauria d’estar escrit el llibre, com per exemple posar les especificacions del xip al començament i no al final, però això no té sentit, perquè l’escriptora, l’obra d’art és d’ella, de Marta Carnicero, i si ho ha fet així és perquè havia de ser així. I al final, quin fart de plorar quan penses que tot es fa a fi de bé i que a fi de comptes és certa aquella dita que diu que l’Infern n’és ple de bones intencions.
Molt bé, un molt bon llibre. Però no és aconsellable per tots aquells que prefereixen els llibres del Ken Follet o als de Tintín. Penso que s’ha de ser molt bona escriptora per escriure un llibre com aquest. I penso, si em perdoneu el símil, que cal menjar a poc a poc, pair i assaborir; perquè després del darrer revolt hi ha el gran trofeu de la fascinació.
Aleix Font, 29 d’octubre de 2020
