UNA BREU HISTÒRIA DE SET ASSASSINATS
De Marlon James
traduïda per Ramon Monton
Editorial Bromera
787 pàgines
Marlon James m’ha motivat que avui us parli d’un llibre estrany, potser difícil de llegir, a estones sorprenent, d’altres un xic pesat. Però que et deixa aquella sensació d’estar davant d’una cosa valuosa, valenta, sàvia i important. Segurament es tracti d’una obra d’art, d’aquelles per les que estic incapacitat d’interpretar a causa de les deficiències de la meva educació en l’etapa infantil i juvenil.
En l’art, i pressuposo que aquest llibre és una obra d’art, tot està permès sempre que no s’inciti l’odi, l’extermini o s’insulti gratuïtament l’adversari. No és el cas. Però sorprèn llegir en lletra d’impremta paraules i frases que a la meva sensibilitat sonen grolleres. No estem acostumats a llegir la paraula “cagar”, i mira que és normal en la vida de totes les persones al llarg dels mil·lennis d’història. I follar, i mamar, i… en fi, que són paraules que circulen amb normalitat pels carrers de les ciutats, però que encara no havien habitat dins dels llibres. Excepte aquest.
Marlon James Aquest titula aquest llibre com a història de set assassinats, i en realitat no va d’això. Aquest llibre parla d’un període de la història de Jamaica comprès sobretot entre els anys 70, i també els 80 i al final, quasi com una pinzellada, els 90. Als anys 70 hi havia dos partits que es disputaven el poder, el PNP (partit del poble, de tendència socialista, amb relacions amb la Cuba de Fidel) i el PLJ (partit laborista, més de dretes, recolzat i potenciat per les clavegueres de la intel·ligència nord-americana). Aquests dos partits tenien el suport de grups armats que operaven als barris marginals i van esdevenir veritables gangs. I d’això va la història, d’aquests grups violents, dels seus assassinats, del tràfic de droga, del suport de la CIA que els subministrava armament, explosius, mitjans econòmics. I una policia que tan actuava com mirava cap a una altra banda.
I com a floreta de la història hi ha un Concert per la Pau que es va organitzar a les acaballes dels setanta propiciat per la figura de lluminària mundial Bob Marley, el número u de la música reagee en plena ascendència. Resulta que els gangs del PLJ van interpretar aquest concert com un suport al PNP i no se’ls va ocorre altra cosa que assassinar Bob Marley (fet real que va provocar que Bob Marley s’exiliés al Regne Unit). Van ferir greument el cantant i als seus acompanyants. Tot i així el concert es va celebrar, però immediatament Bob Marley va fugir del seu país.
El llibre és un relat novel·lat de fets reals on hi surten tota mena de personatges que es poden consultar a internet, des dels polítics jamaicans com els caps de la CIA d’aquells temps, dels caps de la droga com els caps de policia, des de les tendències musicals (ska, reagee..), els periodistes de la revista Rolling Stones, fins la sensació de claustrofòbia que vivia la població jamaicana, que aspirava aconseguir un visat per fugir a Estats Units. Al final, el Don de sicaris Josey Wales es descontrola i assassina sis persones a una casa de Crak de Nova York, i això determina que sigui detingut, empresonat, assassinat, i així es pugui acabat el llibre. Però aquest fet ja és anecdòtic, com una excusa per no arribar a les mil pàgines del llibre.
Es tracta d’un llibre d’aquells que deixen pòsit, podríem dir que fan cultura, ni que sigui només per la inquietud de coneixements que em van provocar. Ara sé que a començaments del segle XX hi va haver un teòric jamaicà, de raça negra, Marcus Garvey, que va escriure i va lluitar per la dignitat dels negres americans. Sé que hi ha una religió, la Rastafari, amb més d’un milió de seguidors, que preconitza que el Negus d’Abissínia (Ras = príncep, Tafari = cognom del Negus) era la reencarnació del Déu a la Terra. I que la capital de Jamaica és Kingston, i que hi ha, o hi havia, una sèrie de barris que com l’oli i l’aigua no es barrejaven i no s’estimaven.
D’altra banda, ja ho he dit, és difícil de llegir, si més no per a mi. A vegades no saps qui parla o de què parla; hi ha moments en que a mig capítol es fa de dia i dius “calla, que és la noia que està dient que vol marxar a Amèrica”. Jo mig me’n sortia llegint, primer de tot, el títol del capítol, i si hi deia Papa-Lo, doncs sabia que era el cap del gang de Copenhaguen, i si hi posava Nina Burgess, doncs anava a l’índex del començament i veia qui era aquesta Nina. Llavors llegia el capítol, i mentre no indicava que algú altra parlava volia dir que tot el que deia ho estava pensant la titular del capítol. I així anar fent.
En resum, si sou valents llegiu-lo i potser acabareu feliços i satisfets. Jo no sé si recomanar-lo o deixar-ho a la vostra voluntat. Us podria dir que avui, un cop llegit, em sento una mica millor, una mica més ple, potser més important, potser com si hagués pujat un graó a les meves escales cap al Cel.
Aleix Font – 18 de Gener de 2017