EL LLINDAR DE L’ETERNITAT, de Ken Follet
Rosa dels Vents.
1151 pàgines
Història del món des del període de temps comprès entre el 1961, quan a Berlín construeixen el Mur, fins al 2008 quan surt elegit president dels Estats Units d’Amèrica Barack Obama, contada per les vicissituds d’unes famílies situades a ran del poder. Per part americana unes persones de color (color negre s’entén) que lluiten pels drets civils i més endavant treballen per Martin Luther King i per John i per Robert Kennedy. I per part comunista hi ha dues famílies, l’una viu a la part oriental de la ciutat de Berlín, l’altra s’està a Moscou i treballen primer per Nikita Khrusxov i després per Mikhaïl Gorbatxov. Déu ni do els angelets!
Pel què he vist, aquest llibre és el darrer d’una col·lecció que va des de començaments de segle i va tirant de veta fins que s’acaba la bicoca. Així pot parlar de la Revolució Russa, la Guerra d’Espanya i la Guerra Freda. El sistema és senzill però ben trobat. Es tracta de llegir llibres que parlin del tema que vols tocar i enganxar-hi uns personatges inventats que els podràs col·locar al lloc privilegiat per poder parlar i opinar sobre l’etapa que li toca viure. Imaginem que vols parlar de la guerra dels Mau-Mau del Congo. D’entrada es tractava d’una revolta del poble esclavitzat contra els abusos dels colons britànics a Kenia , però si et dius Ken i vols parlar-ne segons el teu punt de vista pots inventar-te un home blanc que ha tingut mala sort i el poses a treballar a la cuina d’un dels dirigents blancs. Allà el pots enamorar d’una serventa negra i pots fer que vagi a viure amb ella, a una barraca molt ben decorada i on no s’hi viu tan malament com ens deien. Pots fer que escolti converses dels dirigents blancs on se’n desprengui que no són tan dolents com deien i que en el fons el que ells volien era traspassar el poder però d’una manera esgraonada i sense convulsions. Però vet aquí que surten uns descontrolats negres, alcoholitzats, inclús fanàtics del ídols que no volen atendre a raons i el que més els agrada és matar els fills petitons dels pobres colons que no volen res més que treballar en pau.
I si vols parlar de la guerra freda cal que els dels costat de la Coca Cola siguin tots guapots, alts, educats i nets, a més d’intel·ligents i molt bona gent. Així, sempre que surti un dels teus, després de la definició històrica hauràs de deixar anar alguna frase admirativa, per exemple “El president Nixon era un mentider, tothom ho sap, però no era mala persona i en el fons el que volia era que la gent del seu país prosperés i tingués una vida digne”. En canvi els de l’altre bàndol han de portar la llufa d’algun defecte “No era dolent del tot, però tenia la mala costum de posar-se el dit al nas”. Les famílies protagonistes del costat oriental seran opositors al règim i si pot ser rockers. En fi, que al meu entendre és un relat maniqueu (massa blanc d’un costat, massa fosc de l’altra) d’una història amb molts matisos.
Ara ve la part més difícil, aconsellar-te o no perquè llegeixis el llibre. Et diria que si habitualment ja ets un fan del Ken Follet hauries de llegir aquest llibre. Veuràs que és fàcil de llegir, t’admiraràs de veure com van corrent els números de les pàgines i sempre podràs ensenyar a les teves amistats per on vas de la lectura (t’aconsello un punt de llibre ben ostentós). A més a més tindràs la sensació que has fet cultura i ja podràs discutir amb els companys del bar sobre l’absoluta veritat dels fets d’aquells anys. Però si ets del que troba que al Ken Follet li falta profunditat, el trobes superflu i et fa la impressió que no t’està parlant de la història real sinó d’una versió interessada d’aquells fets, llavors fes el que vulguis perquè en cap cas no hi perdràs res (ni tampoc no hi guanyaràs).
Suposo que aquestes alçades ja haurem detectat que no sóc un amant d’aquest escriptor tan famós entra la majoria de la població mundial. Algú podria dir “Si a la majoria li agrada, el rar ets tu”, però és clar, això no s’aguanta, perquè també a la majoria els agrada Tele Cinco o aquell concurs del Gran Hermano. Alguna vegada que he parlat amb aquests intel·lectuals d’escasses lectures m’han dit “Com pot ser que a tu que t’agrada tan llegir no t’agradi el Ken Follet?”, com si la mateixa pregunta no fos ja una contradicció. O sigui, que als que no els agrada gaire llegir dictaminen qui és un bon escriptor i qui no ho és. I així va el país.
Tot i així, com que ells són molts i jo sóc pocs, al final vaig pensar que potser sí, que no em faria cap mal provar-ho. I aquesta és la raó per la que m’he empassat les més de mil pàgines d’aquesta plaga, amb l’única satisfacció que ja us he descrit abans, la d’anar ensenyant com avançava el punt del llibre i veure la cara admirada dels no lectors, admiradors de Ken Follet. Per acabar, i potser per posar sucre sobre tot allò que he dit, he de confessar que un llibre d’aquest autor sí que em va agradar, L’últim vol. Lúnic dels que he llegit. Ni Els Pilars de la Terra no em va engrescar i, tal que jo has vist, aquest d’ara tampoc.
Aleix Font – 1 d’agost de 2017
