L’HORA DE DESPERTAR-NOS JUNTS, de KIRMEN URIBE
Traducció Pau Joan Fernàndez
Edicions 62
Kirmen Uribe ens mostra una meravellosa novel·la històrica que, al meu entendre, té més d’història que de novel·la. Parla de la família Letamendi-Urresti en un període que va des del cop d’Estat del general Franco fins la mort del dictador, o més concretament fins la mort per part d’ETA del torturador Meliton Manzanas. Karmele Urresti infermera de guerra i Patxi Letamendi comandant de gudaris durant el setge de Bilbao. Tots s’exilien i formen part del grup d’artistes que fan d’ambaixadors del govern basc, “Erensoika”, i tot i que Letamendi és quinze anys més gran que Karmele, s’enamoren i es casen.
Quan els alemanys entren a París, ells s’embarquen cap a Veneçuela i viuen uns anys meravellosos a Caracas, fins que el president Aguirre li demana que tornin per col·laborar amb els serveis d’intel·ligència aliats en la guerra contra els nazis. Posterior també li demanaran que s’integri en la xarxa que actua des de Catalunya, i a Barcelona és detingut, torturat i empresonat a Carabanchel, d’on en sortirà malalt i afeblit física i moralment, cosa que el durà a la mort. Karmele viu a Ondarroa i viatja sovint a Madrid per veure com el seu espòs es va pansint fins uns nivells irrecuperables. Ella té cura dels seus tres fills a casa dels seus pares. Les forces d’ocupació li impedeixen qualsevol feina que permeti la manutenció, i al final es veu forçada a marxar sola, altre cop a Veneçuela, deixant els seus fills als internats del País Basc.
Kirmen Uribe ens parla de les misèries, la indefensió, les humiliacions dels vençuts sota el règim de Franco. El saqueig que els vencedors van aplicar sobre els bens dels nacionalistes. Explica l’anècdota d’una mare a la que li van prendre fins i tot el cotxet del seu fill petit, i la impotència de veure la mare franquista passejar el seu fill amb el cotxet que li havia pres.
Kirmen Uribe explica l’escissió que va patir el PNB i que va originar ETA. Les esperances que van omplir els cors dels vençuts quan veien que la joventut prenia la torxa dels seus pares. El retorn d’exiliats per lluitar pel seu país. El sotrac que va significar quan ETA va matar a Meliton Manzanas i la partició de la societat basca entre els que ho recolzaven i els que no. Després la vida va transcórrer més o menys amortida pel creixement econòmic fins que de sobte, la Karmele era una àvia de vuitanta anys amb fills i néts.
El llibre ens narra, amb informació de primera mà, la història d’una família, d’un país, d’un continent i del món durant els quaranta anys més foscos de la política espanyola. Ens parla d’uns personatges tenebrosos com Eduardo Quintela Boveda, comissari de la Brigada Político Social a Barcelona, torturador professional i vocacional. D’esquitllada també hi surt Pedro Polo Borreguero amb els mateixos mèrits que el Quintela. Aquests dos policies espanyols, que avui potser serien condecorats pel règim democràtic espanyol, són els que van torturar també el meu pare, Gregori Font i Cativiela. El pare m’explicava que quan va entrar el Quintela a la sala de tortures i va veure que el meu pare, extenuat per les pallisses, no pensava dir-los res, va dir als policies espanyols “Matadlo”.
També explica el desencís dels bascos (i també dels catalans) quan les democràcies aliades es van posar al costat de Franco, fins al punt que un dels activistes bascos (molt abans que existís ETA) va ser detingut pels serveis secrets americans i entregat als torturadors espanyols. I el president Aguirre es va fer vell, i el seu gran amic en Manu Sota es va apartar de la política per dedicar-se en cos i ànima a la cultura del seu poble.
Llegiu el llibre. Viatjareu per uns temps valents de quan els homes i les dones lluitaven pel seu poble exposant hisendes i vida. Veureu la misèria d’una època dominada per la mentalitat de l’imperi espanyol. Descobrireu una més de les moltes històries que ens han amagat. I us adonareu que Catalunya no és un cas únic, que els altres pobles ocupats d’Espanya també van patir com nosaltres, i alguns encara més.
Aleix Font – 3 de novembre de 2017
