Autor: diversos escriptors de Torrelles, per ordre alfabètic de noms:
Àngels Armengol Rovira,
Cèlia Tort Cartró,
Farners Casas Fontcuberta,
Ignasi Llorente Briones,
Joan Ramell Perpinyà,
Júlia Olivella Simon,
Lina Crivillé Bocchetto,
Lluïsa Rovira Font, ,
Maria Roig Riera,
Mª Rosa Camps Morales,
Rosa Mut Casas,
Rosa Simon Julià,
Xavier Olsina Pau.
Editat per l’Ateneu Torrellenc – Sant Jordi 2024
101 pàgines
Avui tinc el goig de parlar-vos d’un llibre, Llegat Enverint, que a part de ser bo, molt bo, ben trobat, amè i fàcil de llegir, diria que també és excepcional per les circumstàncies que sembla que l’envolten. Perquè no es tracta d’un llibre emanat de la ment privilegiada d’algun escriptor que s’ha reclòs a la seva zona de treball per a exercir en allò que és la seva especialitat. Es tracta d’un llibre escrit “a quatre mans” (cosa que vol dir que l’han fet diversos autors que han treballat conjuntament seguint una idea consensuada, o dictada per algú). En la novel·la Llegat enverinat hi ha participat un total de tretze autors diferents. I és per això que he dit que era un cas excepcional.
En la meva vida de lector m’hi he trobat algunes vegades amb llibres elaborats amb aquesta tècnica i he de dir que habitualment acostumen a ser d’una qualitat inferior als novel·listes individuals. Dedueixo que és l’equivalent a fer una excursió en solitari o acompanyat: quan t’endinses tu tot sol pels camins de muntanya, t’impregnes d’un do de llibertat que et fa més creatiu, pots anar per la ruta predeterminada o pots anar variant segons allò que vas veient. Quan vas acompanyat t’has de cenyir al camí prèviament dibuixat i, normalment, t’has de conformar amb el pacte original que només podràs redisenyar després d’àrdues negociacions, habitualment fatigoses, per no dir fastigoses. D’aquí ve el mèrit d’aquesta experiència literària d’un treball amb tretze autors.
En els relats a quatre mans hi acostuma a haver una direcció que guia el trajecte a seguir (per exemple en les sèries televisives). Es consensua el proper capítol, s’assignen els treballs i els diàlegs a cadascú i posteriorment l’equip directiu el retoca, en poleix el conjunt i l’embolica amb paper de cel·lofana per oferir-lo al consumidor. Com s’ho han fet, doncs, tretze persones per acceptar o denegar els altres escrits? Perquè en el llibre d’avui hi ha una coherència diria que impecable i que dificulta enormement discernir l’autoria de cadascú. Resumint, que valorant la trama i els capítols un a un, diria que n’han fet una obra d’art.
Quan vaig tenir aquet llibre entre les mans em van posar el repte d’esbrinar qui havia escrit cada capítol. Un cop l’he acabat us he de confessar que no en tinc ni idea, que tot sencer m’ha fet la impressió d’una sola autoria, una escriptora (ho dic per majoria de participants) de gran categoria, tot s’ha de dir. Per tot plegat, si en teniu ocasió, us recomano que el llegiu perquè és bo, perquè és fàcil de llegir (si teniu la sort de fer-ho en un dia de pluja, com avui, el podríeu acabar en un sol dia), i també us el recomano perquè estic segur que hi passareu una bona estona.
La trama potser és millor que l’aneu descobrint vosaltres mateixos, perquè és sorprenent, enrevessada i lògica del començament fins al final. Per fer-vos-en un tast us diré que va de dos matrimonis en procés de trencament. El del protagonisme principal, la Blanca i el Cristià, s’estava morint d’avorriment fins que sobtadament esclata en un castell de focs amb implicacions internacionals: trames de tràfic il·legal d’obres d’art, policies alguns corruptes i d’altres no tant, persones honrades, segrestos. En fi, tota una gamma de la màfia valenciana. L’altre matrimoni, del Pol i la Maica, també s’està esberlant sense que a primera vista es pugui arreglar. Cal saber que el Pol és policia (i tot fa pensar que és honest), i la Maica “té un passat”. Quan una té un passat i un té un futur, quina és la cosa que possiblement els podria tornar a ajuntar? Ai, jo no us ho podria afirmar amb total seguretat; és una de les coses que haureu d’esbrinar vosaltres mateixos.
Sense que hi tingui res a veure, en els mateixos dies que a València hi passava aquest embolic, a Catalunya s’acabava de votar el Referèndum i els altres policies, els corruptes, esmolaven les porres i ocupaven, altre cop, el nostre país: Digueu-ne, si ho voleu, Cent cinquanta-cinc.
Aleix Font. 16 de maig de 2024.
