Premi Sant Jordi 2005
On s’expliquen els fets que van donar lloc a la mort accidental del pobre Marià Castells a la foneria de La Farga, un dia del primer any de la dècada de 1960, i les conseqüències que se’n deriven”
ECSA (Encilopèdia Catalana)
425 pàgines
Diré allò que ja he dit altres vegades, que si aquest llibre ha rebut el gran premi de Sant Jordi deu ser perquè és bo (encara que a mi no m’ho sembli), perquè alguna cosa deu tenir que no he sabut veure, perquè la bellesa molt sovint, sinó sempre, està a l’ull de l’altre i no en el meu, encara que jo pensi el contrari. I si el gran Pere Gimferrer, membre de la Real Academia de la Lengua española, el dignifica amb una explicació de les seves, què hi pinto jo dient-hi la meva? (d’altra banda us confessaré que aquest prohom honorat “pels altres” era un dels meus referents a l’hora de fer el contrari d’allò que ell pontificava). En fi, que tornaré a dir allò que he dit en altres ocasions, que aquest llibre no és dels meus preferits (que no vol dir gaire cosa, evidentment).
Quan el llegia he tingut la impressió que era un llibre encarregat i pagat a tant la pàgina. Perquè quan acabes de llegir quatre pàgines inacabables i et preguntes “Què m’ha dit. Per què ho ha dit? Calia dir-ho? Eren necessari dir-ho? és que alguna cosa no acaba de fluir. En aquest llibre m’ha passat el mateix que en d’altres normalment molt valorats (al meu parer de manera incompressible) en els que et preguntes per exemple: Si m’hagués saltat aquestes pàgines, m’hauria perdut res? I si la resposta és no, em serveis de pauta per a futurs grapats de frases que, quan comencen a fer-se massa carregoses me les podré estalviar.
Aquest llibre parla de l’enquesta sobra un farga i una gent que alguns diuen que va existir i d’altres no ho recorden, situada entre Badalona i Barcelona, ran del riu Besós, més o menys propera al nefast Camp de la Bota, on els feixistes espanyols van intentar exterminar tot el sentiment catalanista i de lluita obrera a la manera espanyola, o sigui afusellant tots els que pensaven diferent.
Sembla ser que l’autor va trobar (comprar) un manuscrit on es parlava d’aquesta Farga, de la gent que hi treballaven, dels veïns que hi havia, d’homes i dones perdedors de la guerra i supervivents en la misèria. Però incomprensiblement pràcticament ningú no ho recorda, i això és molt estrany. Per no haver-hi no hi ha constància als registres municipals, ni als nacionals ni tampoc als estatals que en aquells anys tot ho tenien controlat. Quan en parla amb la gent li contesten que el local no estava aquí sinó allà, que aquest xicot no es deia així sinó aixà, i al final no saps si es tracta d’una història veritable, d’un relat “basat en fets reals” o d’una faula total. I per no haver-hi, ni tant sols el protagonista principal, el Gabriel Caballero, sabem si va existir, algú diu que no es deia així. En fi, que al final hi ha la riuada que no només es va endur barraques fetes de canya i d’uralita, també va arrossegar estructures poderoses, com una farga d’aquelles que semblen més resistents que la memòria popular.
Podríem dir doncs que hi havia un home que es deia Lotari (potser alter ego de Julià de Jodar) que es va trobar un mecanoscrit als Encants, que el va llegir i pitjor encara se’l va creure. I llavors intenta fer casar aquell relat amb la veritat, cosa difícil perquè sempre topa amb la crua realitat: “Que no, que el Rancho Grande no es va cremar, ni se’l va endur la riuada. Que el Rancho Grande el van fer enderrocar els seus propietaris i estava on ara hi ha aquestes cases” . Que trista que és la vida de l’historiador quan vol fer coincidir la realitat amb el seu imaginari.
Perdoneu-me que insisteixi, que no ho hauria de fer, ja ho sé, però es que si faig la crítica d’un llibre la vull fer segons la meva manera de pensar i no segons el cànon dels que en saben més. Perquè així els que em llegeixen puguin dir “aquest llibre el llegiré perquè li ha agradat a l’Aleix”, o al contrari si penseu diferent de jo “Aquest no el llegiré perquè li agrada a l’Aleix”. Continuo doncs; perquè es feu la idea de la qualitat de les frases, molt per sobre de la meva capacitat, n’he copiat una de les moltes que hi ha d’aquest calibre: diu a la pàgina 367 “Les tibernàlies al Molinet, quan l’enterrament de la sardina, consentien la gatzara de les criatures i la confraternització de les comares”. I no és per falta de voluntat; he estat cercant la paraula “Tibernàlia” (o tibernàlies) i no he trobat cap resultat, cap aproximació, ni a internet ni a la Gran Enciclopèdia Catalana. O sigui, que jo podria deduir que eren una mena de festes, o llicències, o costums durant la diada de l’enterrament de la sardina. Però no és això, senyors, no hauríem d’anar així. En fi.
Altrament, al meu parer el millor de tot és el títol d’aquest llibre, Metall impur. Sembla ser que del metall impur (metall mesclat amb carbó i fines bombolles d’aire) en surt el millor metall de la foneria. Cosa que també podríem aplicar a les persones, fetes de valentia mesclada amb alguna covardia, honradesa amb inexplicable mesquinesa, grans creences i petites dosis de claudicacions. Tot barrejat amb la dosi precisa en surten les persones ideals.
De Julià de Jòdar no he llegit gaire cosa, segurament i precisament perquè escriu així. A Els vulnerables més o menys deia el mateix que he dit avui. Ho sigui que no em podreu tractar d’incoherent. Podreu comprovar-ho clicant aquest enllaç http://aleixcolonia.com/matar-el-monstre/ en la seva crítica l’acabava d’aquesta manera : També he de dir que a vegades he desaconsellat llibres perquè jo els considerava de poca qualitat. Avui és el contrari, avui considero que Els Vulnerables és un llibre de massa qualitat per les meves capacitats de comprensió. I dit això potser hauria de rectificar i dir-vos: si us hi veieu en cor, llegiu-lo, perquè ves a saber si no estareu davant del millor llibre de la vostra vida.
I avui m’hi reitero afegint-hi: Si us agrada l’alta literatura, llegiu Metall impur. Però després no me’n doneu les culpes.
Aleix Font, 25 d’agost de 2023
