PAULINA BUXAREU
Josep Maria de Sagarra
Amazon
Josep Maria de Sagarra va escriure aquest llibre entre el juliol de 1918 i el gener de 1919 i, per tant, ens parla de la societat d’aquell temps: burgesos amb minyones, berenars amb xocolata desfeta, visites de cortesia, colònies d’estiuejants, i una tieta.
Josep Maria de Sagarra, sense dir-ho, sense posar-hi el seu nom, pren el protagonista de narrador dels fets (vaig conèixer en Víctor Buxareu…), com si fos veritat tot allò que hi explica, com si ho hagués viscut, tot i que és ben clar que això no és possible i que es tracta d’una història inventada, potser inspirada per algun personatge que en aquells anys devia ser més o menys habitual.
La Paulina Buxareu és una tieta, una dona d’aquelles que va perdre l’oportunitat de festejar com cal i formar una família, i això va fer que s’aboqués a cuidar els nebots i també a tasques diverses de la parròquia. De totes maneres, la tasca principal era lligar casaments, fer de manera que aquelles ànimes bessones acabessin units per sempre en el confort d’una llar. Però, és clar, les bones intencions a vegades poden ser objecte de crítiques i de riotes, i la ratlla entre allò que és correcte i el que és ridícul és molt fina, sobretot si l’actor és una persona d’una edat que podríem dir que ja no li pertoca.
Josep Maria de Segarra és un gran escriptor, potser el més gran escriptor dels darrers cent anys. Això va a gustos i alguns no hi estaran d’acord. Però la immensa majoria de lectors i espectadors catalans ho subscriurien, penso jo. Té un domini impressionant de la paraula, sap trobar l’expressió exacta per definir una situació i un sentiment, utilitza definicions impensades i exactes per allò que ens vol dir. I això, no hi ha gaires escriptors al món que ho puguin fer.
Aleix Font 16 d’abril de 2020.
