JORDI BASTÉ I MARC ARTIGAU – detectiu Albert Martínez

Jordi-Basté-Marc-Artigau

Un home cau

JORDI BASTÉ I MARC ARTIGAU

UN HOME CAU

Rosa dels Vents

285 pàgines

 

Jordi Basté Marc Artigau han escrit una novel·la a quatre mans sota el protagonisme d’ Albert Martínez Boixadera, “el nou detectiu de Barcelona i que, de moment, fa la impressió que és massa títol per tan poc detectiu. de totes maneres, si us agrada llegir sobre restaurants de Barcelona, sobre els menús refinats i vins que hi mariden, si us agrada llegir sobre aquesta fauna tant sofisticada que saliven de pensar en el Tatín de blat de moro, el foie gras, ceviche, conserva de navalles, algues amb sal, suquet de llagostí, i etcètera, doncs heu trobat el vostre llibre. Si us agrada la faramalla  classista on els autors volen demostrar el seu coneixement de marques comercials, de locals selectes, de cuiners mediàtics, també heu trobat el vostre llibre. Però  per la gent treballadora i humil pot arribar a ser una mena d’exhibició de mal gust o, en tot cas, com una mena de rebuig: “Mira que bé que vivim els tifes, però tu no saps de que et parlem, oi?”.

Potser sí que als “trepes” (aquella fauna que volen escalar pel nivell social i que sovint ensenyen el llautó) els convé guanyar punts a base de demostrar que naveguen amb soltura per les aigües perfumades, però a mi, sincerament, em fan fàstic. Recordo un amic, que en la infantesa era tant pobre com jo, que em malparlava dels qui menjaven pernil barat, i jo li vaig contestar que no fa tant que nosaltres érem com ells, fent notar que jo encara ho era.

Jordi-Basté-Marc-Artigau

I aclarit això us he de dir que el llibre, globalment està bé i estaria molt millor si s’estalviessin tota aquesta botifarra de noms de restaurants selectes, de menús extravagants, de marques de rellotges entre els quals el més baix és el Rolex platejat marca no sé què. Té un bon estil d’escriptura, capítols no gaire llargs i sovint curts. Va intercalant les històries de manera que ara parlen uns i després parlen els altres. Té una certa tendència als tòpics, i… què més us puc dir si no explicar la història, però sense desvetllar cap secret cabdal. Comencem.

 Jordi-Basté-Marc-Artigau

Resulta que a Barcelona hi ha un nou investigador privat: Albert Martínez Boixadera, “el detectiu barceloní” (pels que no ho saben, abans d’aquest hi ha hagut, que jo sàpiga, el comissari Jaume Vilagut i el seu company  Francesc Calders de l’escripto Tasís, l’inspector Miquel Mascarell de Jordi Sierra, els investigadors Borja i Eduard Martínez Estivill de Teresa Solana, i el Carballo de Montalban. Aquest d’ara, l’Albert Martínez, és un personatge aposentat (ho ha de ser per fer front al seu tren de vida), homosexual i ben relacionat amb l’estament policial i judicial. Vaja, que li ponen totes.

Jordi-Basté-Marc-Artigau

Resulta que només començar el llibre l’han convidat a menjar a un restaurant de gama a la Barceloneta, i estant allà se n’adona que un parell d’homes han anat parlant i passejant fins l’espigó (fins aquí res d’especial), però a la tornada només en ve un de sol. Ell, que no és tonto, fa números i diu Dos menys un….. aquí en falta un! I li ronda pel nas que això no pot ser normal, si més no, sempre que ha vist dues persones anar a l’espigó n’han tornat dues (ei, que això ho suposo jo). Però com a bon gourmet no s’aixeca de la taula mentre hi hagi bon menjar.

Un_home_cau_Jordi-Basté-Marc-Artigau

Però a l’endemà veu per la tele la notícia del macabre descobriment d’un ofegat a l’espigo: ep? Que això em sona d’alguna cosa. I ja el tens cap allà per oferir-se pel que calgui (posteriorment serà de molta utilitat quan l’interroguen i diu això, que ell ha vist dues persones que anaven i només una en tornava, però no recorda res més). De totes maneres hi ha un detall que només pot cridar l’atenció als cervells més desenvolupats del gremi dels investigadors privats: hi ha una noia que es mira de lluny l’escena, i a sobre porta ulleres fosques, i per acabar-ho d’espatllar al cap d’una estona se’n va. No em direu que no és sospitós això d’una noia mirant de lluny l’escena d’un crim i que al cap d’una estona marxi. A partir d’ara ja passaran moltes coses, dinars, sopars, esmorzars, i alguna cosa més. Al final, no se sap encara com, s’acaba descobrint el pastel i el famós detectiu de Barcelona se sortirà amb la seva. I dient això, suposo que no hauré desvetllat cap secret. Però llegiu-lo. Si més no, sempre és interessant veure com funcionen les neurones d’alguns escriptors famosos.

Com que aquesta saga porta cua, us detallo els personatges que en sortit per si de cas en la pròxima entrega repeteixen protagonisme:

 

 

 

 

Personatges del llibre Un home cau:

Albert Martínez Boixadera – Detectiu privat (Assessor). Despatx a la Via Augusta de Barcelona, prop de la Diagonal

Rubén – 42 anys. Advocat. Amic d’Albert

Eva – psicòlega. Amiga d’Albert

Eduard Miñambres – Ligue d’Albert. Organitzador de festes. Propietari agència de models.

Pérez Navarro  – Inspector de policia amic d’Albert

Joan Cid – comandament dels Mossos. Amic d’Albert. Mà dreta de Pérez Navarro

Okone  – Haker amic de Pérez Navarro

David Bartra – Jutge. Amic d’Albert. Oncle del Bartra del Barça

Joan Maristany Codina, avi, creador de la fortuna. Hoteler.

Jofre – Germà. Víctima

Oriol – Germà

Mireia  – Germana

Gemma Hortal – Dona de Jofre

Roc i Clara– Fills de Jofre i Gemma

Macarena,” Maca” – colombiana, amor d’Oriol.

Rebeca – ecuatoriana. Minyona

 

Aleix Font, 24 de febrer de 2020

&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&

Coloms_boqueria

ELS COLOMS DE LA BOQUERIA

UN ALTRE CAS DEL DETECTIU BARCELONÍ ALBERT MARTÍNEZ

De Jordi Basté i Marc Artigau

Rosa dels Vents

315 pàgines

 

Han assassinat una famosa actriu del teatre Romea i han deixat el cadàver a una parada de pollastres de la Boqueria. Els botiguers del mercat contracten el famós detectiu barceloní Albert Martínez perquè descobreixi l’assassí (o assassina) perquè si esperen que ho resolguin els Mossos d’Esquadra en tenen per estona, sobretot perquè només fa un mes dels atemptats de la Rambla. I el nostre famós detectiu barceloní s’hi posa, però sense gaire esma, ell va fent, perquè també s’ha de viure, i com que és homosexual s’ha de buscar la vida entre els xicotots tant bons que hi ha a Barcelona. I també ha de dinar i sopar a tots (i si no tots, als millors) restaurants de Barcelona. I tot això porta temps, molt de temps, pràcticament el que es triga en omplir les tres-centes pàgines que té el llibre.

Coloms_boqueria

Aquest llibre, com en l’anterior, es continua amb la tècnica d’intercalar els capítols de les dues històries que hi ha al llibre, d’una banda les investigacions i també els tiberis i les aventures sentimentals o clarament sexuals del nostre famós detectiu, i de l’altra la vida de la pobra Mònica, una innocent aspirant a actriu que ben aviat comprèn que mai arribarà a ser primera ni segona ni tercera actriu del Teatre Romea, i per això opta per cosir vestidets de les triomfadores.

Coloms_boqueria

Llegint aquest llibre tenia la impressió que els autors s’havien compromès a omplir més de tres-centes pàgines, i és per això que van fent, van allargant les històries i els profunds pensaments que van tenint i que si no els escrivissin tampoc no passaria res. De fet, no sé si és gaire important si el Rubén se’n va al llit amb el Pol, o si el pol finalment es desarmariarà, no sé si el fet d’anar a un o a un altre restaurant aporta res al relat, ni si els àpats que detalla eren realment necessaris d’explicar.  A mi, sincerament, no m’ha aportat res. Però res de res.

Coloms_boqueria

Jo, i és una opinió molt personal, preferiria que no hi hagués una tercera entrega d’aquest famós detectiu barceloní. Però també podria ser que la majoria de ciutadans barcelonins i també de tot Catalunya, fossin d’una altra opinió. Perquè la vida m’ha fet entendre que allò que a mi m’agrada no sempre coincideix amb els gustos majoritaris. Com a exemple posaré que no m’agrada el pa amb tomàquet (i potser ja hauria de deixar-ho aquí), però tampoc m’agraden els llibres del Ken Follet ni els del Ruiz-Zafon, ni les pel·lícules de les Galàxies, ni les del Sylvester Stallone, no m’agraden les aglomeracions de gent ni els xivarris a les nits del meu poble. I potser això són arguments suficients perquè compreu aquests llibres del detectiu Barceloní Albert Martínez. Perquè a vegades, anar a la contra també és una bona manera d’endevinar el camí. Qui  sap.

 

Aleix Font, 1 de març de 2021

Related posts


Warning: count(): Parameter must be an array or an object that implements Countable in /homepages/38/d618625600/htdocs/clickandbuilds/AleixColonia/wp-includes/class-wp-comment-query.php on line 399

Leave a Comment