NINGÚ SABRÀ QUI ETS
JORDI BASTÉ i MARC ARTIGAU
Rosa dels Vents
“El Rafa és un professor d’història d’institut que es mou des de fa temps per les zones més fosques d’internet, intentant engegar una revolució. Convençut que la societat està podrida i que només una bona sacsejada pot fer reaccionar la gent, aconsegueix reunir un grup de nois disposats a arribar fins a les darreres conseqüències.
“Ens heu ensenyats que ser pacífics no serveix de res” proclama una pintada mentre els aldarulls a Barcelona van cada vegada a més. El primer objectiu del grup el tenen clar: atemptar contra el director del Banc de Catalunya-
Mentrestant el detectiu Albert Martínez ha viatjat a Londres per refer la seva vida. A punt de complir cinquanta anys , pateix una crisi d’identitat. La seva feina ha deixat d’interessar-li i veu que l’edat li passa factura, però una trucada del comissari Pérez Navarro, inquiet per les estranyes circumstàncies del segrest d’un polític d’extrema dreta l’obligarà a investigar de nou.
Aquestes dues històries que aparentment no tenen res a veure, s’aniran teixint de mica en mica en una novel·la trepidant en la qual ningú no és el que sembla”.
He copiat la sinopsi que surt a la contraportada perquè resumeix perfectament la trama de la novel·la. Només hi afegiria que també hi surt uns pagesos, una cort de porcs i una manera genial de descabdellar la investigació. És la primera vegada que llegeixo d’una manera tan clara com es deuen resoldre moltíssims cassos en la vida real. El factor humà és un dels imprevistos més difícils d’evitar i a la vegada el més perillós de tots per qualsevol escamot de delinqüents. O sigui que, moltes felicitats senyors Jordi Basté i Marc Artigau.
Els anterior llibres d’aquest parell d’autors no m’havien acabat d’agradar gaire. Trobava que li sobraven descripcions de restaurants i li faltava ànima. En el d’avui encara m’hi sobren restaurants, encara que reconec que s’ha reduït considerablement la llista d’establiments, i he de dir que el llibre, el tema i sobretot el final m’han agradat. Tot fa pensar que si continuen així, la propera entrega serà molt interessant de llegir.
Aleix Font. 29 de gener de 2023.
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
JORDI BASTÉ I MARC ARTIGAU
UN HOME CAU
Rosa dels Vents
285 pàgines
Jordi Basté Marc Artigau han escrit una novel·la a quatre mans sota el protagonisme d’ Albert Martínez Boixadera, “el nou detectiu de Barcelona i que, de moment, fa la impressió que és massa títol per tan poc detectiu. de totes maneres, si us agrada llegir sobre restaurants de Barcelona, sobre els menús refinats i vins que hi mariden, si us agrada llegir sobre aquesta fauna tant sofisticada que saliven de pensar en el Tatín de blat de moro, el foie gras, ceviche, conserva de navalles, algues amb sal, suquet de llagostí, i etcètera, doncs heu trobat el vostre llibre. Si us agrada la faramalla classista on els autors volen demostrar el seu coneixement de marques comercials, de locals selectes, de cuiners mediàtics, també heu trobat el vostre llibre. Però per la gent treballadora i humil pot arribar a ser una mena d’exhibició de mal gust o, en tot cas, com una mena de rebuig: “Mira que bé que vivim els tifes, però tu no saps de que et parlem, oi?”.
Potser sí que als “trepes” (aquella fauna que volen escalar pel nivell social i que sovint ensenyen el llautó) els convé guanyar punts a base de demostrar que naveguen amb soltura per les aigües perfumades, però a mi, sincerament, em fan fàstic. Recordo un amic, que en la infantesa era tant pobre com jo, que em malparlava dels qui menjaven pernil barat, i jo li vaig contestar que no fa tant que nosaltres érem com ells, fent notar que jo encara ho era.
I aclarit això us he de dir que el llibre, globalment està bé i estaria molt millor si s’estalviessin tota aquesta botifarra de noms de restaurants selectes, de menús extravagants, de marques de rellotges entre els quals el més baix és el Rolex platejat marca no sé què. Té un bon estil d’escriptura, capítols no gaire llargs i sovint curts. Va intercalant les històries de manera que ara parlen uns i després parlen els altres. Té una certa tendència als tòpics, i… què més us puc dir si no explicar la història, però sense desvetllar cap secret cabdal. Comencem.
Resulta que a Barcelona hi ha un nou investigador privat: Albert Martínez Boixadera, “el detectiu barceloní” (pels que no ho saben, abans d’aquest hi ha hagut, que jo sàpiga, el comissari Jaume Vilagut i el seu company Francesc Calders de l’escripto Tasís, l’inspector Miquel Mascarell de Jordi Sierra, els investigadors Borja i Eduard Martínez Estivill de Teresa Solana, i el Carballo de Montalban. Aquest d’ara, l’Albert Martínez, és un personatge aposentat (ho ha de ser per fer front al seu tren de vida), homosexual i ben relacionat amb l’estament policial i judicial. Vaja, que li ponen totes.
Resulta que només començar el llibre l’han convidat a menjar a un restaurant de gama a la Barceloneta, i estant allà se n’adona que un parell d’homes han anat parlant i passejant fins l’espigó (fins aquí res d’especial), però a la tornada només en ve un de sol. Ell, que no és tonto, fa números i diu Dos menys un….. aquí en falta un! I li ronda pel nas que això no pot ser normal, si més no, sempre que ha vist dues persones anar a l’espigó n’han tornat dues (ei, que això ho suposo jo). Però com a bon gourmet no s’aixeca de la taula mentre hi hagi bon menjar.
Però a l’endemà veu per la tele la notícia del macabre descobriment d’un ofegat a l’espigo: ep? Que això em sona d’alguna cosa. I ja el tens cap allà per oferir-se pel que calgui (posteriorment serà de molta utilitat quan l’interroguen i diu això, que ell ha vist dues persones que anaven i només una en tornava, però no recorda res més). De totes maneres hi ha un detall que només pot cridar l’atenció als cervells més desenvolupats del gremi dels investigadors privats: hi ha una noia que es mira de lluny l’escena, i a sobre porta ulleres fosques, i per acabar-ho d’espatllar al cap d’una estona se’n va. No em direu que no és sospitós això d’una noia mirant de lluny l’escena d’un crim i que al cap d’una estona marxi. A partir d’ara ja passaran moltes coses, dinars, sopars, esmorzars, i alguna cosa més. Al final, no se sap encara com, s’acaba descobrint el pastel i el famós detectiu de Barcelona se sortirà amb la seva. I dient això, suposo que no hauré desvetllat cap secret. Però llegiu-lo. Si més no, sempre és interessant veure com funcionen les neurones d’alguns escriptors famosos.
Com que aquesta saga porta cua, us detallo els personatges que en sortit per si de cas en la pròxima entrega repeteixen protagonisme:
Personatges del llibre Un home cau:
Albert Martínez Boixadera – Detectiu privat (Assessor). Despatx a la Via Augusta de Barcelona, prop de la Diagonal
Rubén – 42 anys. Advocat. Amic d’Albert
Eva – psicòlega. Amiga d’Albert
Eduard Miñambres – Ligue d’Albert. Organitzador de festes. Propietari agència de models.
Pérez Navarro – Inspector de policia amic d’Albert
Joan Cid – comandament dels Mossos. Amic d’Albert. Mà dreta de Pérez Navarro
Okone – Haker amic de Pérez Navarro
David Bartra – Jutge. Amic d’Albert. Oncle del Bartra del Barça
Joan Maristany Codina, avi, creador de la fortuna. Hoteler.
Jofre – Germà. Víctima
Oriol – Germà
Mireia – Germana
Gemma Hortal – Dona de Jofre
Roc i Clara– Fills de Jofre i Gemma
Macarena,” Maca” – colombiana, amor d’Oriol.
Rebeca – ecuatoriana. Minyona
Aleix Font, 24 de febrer de 2020
&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&&
ELS COLOMS DE LA BOQUERIA
UN ALTRE CAS DEL DETECTIU BARCELONÍ ALBERT MARTÍNEZ
De Jordi Basté i Marc Artigau
Rosa dels Vents
315 pàgines
Han assassinat una famosa actriu del teatre Romea i han deixat el cadàver a una parada de pollastres de la Boqueria. Els botiguers del mercat contracten el famós detectiu barceloní Albert Martínez perquè descobreixi l’assassí (o assassina) perquè si esperen que ho resolguin els Mossos d’Esquadra en tenen per estona, sobretot perquè només fa un mes dels atemptats de la Rambla. I el nostre famós detectiu barceloní s’hi posa, però sense gaire esma, ell va fent, perquè també s’ha de viure, i com que és homosexual s’ha de buscar la vida entre els xicotots tant bons que hi ha a Barcelona. I també ha de dinar i sopar a tots (i si no tots, als millors) restaurants de Barcelona. I tot això porta temps, molt de temps, pràcticament el que es triga en omplir les tres-centes pàgines que té el llibre.
Aquest llibre, com en l’anterior, es continua amb la tècnica d’intercalar els capítols de les dues històries que hi ha al llibre, d’una banda les investigacions i també els tiberis i les aventures sentimentals o clarament sexuals del nostre famós detectiu, i de l’altra la vida de la pobra Mònica, una innocent aspirant a actriu que ben aviat comprèn que mai arribarà a ser primera ni segona ni tercera actriu del Teatre Romea, i per això opta per cosir vestidets de les triomfadores.
Llegint aquest llibre tenia la impressió que els autors s’havien compromès a omplir més de tres-centes pàgines, i és per això que van fent, van allargant les històries i els profunds pensaments que van tenint i que si no els escrivissin tampoc no passaria res. De fet, no sé si és gaire important si el Rubén se’n va al llit amb el Pol, o si el pol finalment es desarmariarà, no sé si el fet d’anar a un o a un altre restaurant aporta res al relat, ni si els àpats que detalla eren realment necessaris d’explicar. A mi, sincerament, no m’ha aportat res. Però res de res.
Jo, i és una opinió molt personal, preferiria que no hi hagués una tercera entrega d’aquest famós detectiu barceloní. Però també podria ser que la majoria de ciutadans barcelonins i també de tot Catalunya, fossin d’una altra opinió. Perquè la vida m’ha fet entendre que allò que a mi m’agrada no sempre coincideix amb els gustos majoritaris. Com a exemple posaré que no m’agrada el pa amb tomàquet (i potser ja hauria de deixar-ho aquí), però tampoc m’agraden els llibres del Ken Follet ni els del Ruiz-Zafon, ni les pel·lícules de les Galàxies, ni les del Sylvester Stallone, no m’agraden les aglomeracions de gent ni els xivarris a les nits del meu poble. I potser això són arguments suficients perquè compreu aquests llibres del detectiu Barceloní Albert Martínez. Perquè a vegades, anar a la contra també és una bona manera d’endevinar el camí. Qui sap.
Aleix Font, 1 de març de 2021
